La meitat dels avis s’ocupa dels nets de manera habitual: «Gaudim, però també estem saturades»

Amb motiu d’aquest dia, Aldeas Infantiles SOS ha publicat un informe en què recull que el 85% dels avis participen en la cura dels seus nets en algun moment de la criança, gairebé la meitat (46,7%) ho fan de manera habitual, i el 28,6%, diàriament, mentre els seus fills treballen.

«Patrimoni familiar»

«Són un autèntic patrimoni familiar, són insubstituïbles», assenyala la Confederació Espanyola d’Organitzacions de Gent Gran (CEOMA), que insta els polítics a legislar pensant en la realitat construïda per avis, fills i nets. En l’àmbit de la discapacitat, la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe) valora el paper que exerceixen els avis que, malgrat enfrontar-se a importants barreres físiques i socials, són referents familiars, cuidadors i pilars afectius en els seus entorns.

No obstant, aquest valuós acompanyament també implica una entrega física i emocional que no sempre resulta fàcil de sostenir. María Martín, de 72 anys, ho sap bé. Va començar a cuidar els seus nets amb 54 i assegura que va ser «una de les millors coses» que li han passat. Tot i així, reconeix el desgast: «No és el mateix ser àvia jove que amb setanta i escaig. A la nit estàs cansada, però t’ho has passat bé. Gaudir dels nens és un premi».

Aprecia profundament aquest vincle quotidià i se sent molt valorada per la seva família i, sobretot, pels seus quatre nets, a qui els nota que amb ella estan contents i s’ho passen bé. No obstant, també observa realitats diferents en el seu entorn: «Sovint les àvies estem saturades. Tinc amigues que estan esgotades. Algunes han de ser a casa dels seus fills a les sis del matí per recollir els nens». Un esforç que, tot i que sovint s’assumeix amb gust, no està exempt de càrrega, i que posa sobre la taula la necessitat d’establir límits clars.

Marcar límits

De fet, es tracta d’un suport essencial per a la conciliació familiar dels pares, exposa la investigació ‘Avis i àvies, ¿què faríem sense ells? El paper protagonista de les persones grans en la cura a la infància’. En aquesta tasca de cures als nets, apunta l’informe, amb prou feines hi ha diferències de gènere i la mitjana de temps que s’hi dedicat és de 16 hores setmanals. «La presència dels avis i àvies en la criança comporta un desenvolupament cognitiu i benestar emocional i social en els nens i nenes», recull la investigació.

A més de les vacances, quan es converteixen en un puntal de la conciliació, les tasques que assumeixen amb més freqüència són portar i recollir els nens de l’escola (27%) i donar-los el sopar o el dinar quan els seus progenitors estan treballant (24%), segons dades del Baròmetre de Gent Gran UDP. «La relació pròxima amb els nets brinda als avis una sensació de propòsit i satisfacció personal, i pot suposar un estímul», indiquen els experts, que adverteixen, no obstant, de la importància de marcar els límits necessaris per a la cura dels nets, que no impliqui renúncies a reunions d’amics, a les seves activitats d’oci o fins i tot a disposar de temps lliure per descansar.

Margarita Rulo, de 78 anys i àvia de quatre, recorda amb tendresa els moments en què cuidava els seus nets. «És veritat que, si no haguessin estat amb mi, hauria pogut fer més coses que m’agraden com pintar o cuidar les plantes, però tampoc estaven tots els dies, així que hi havia temps per a tot». «De tota manera, estar amb ells era molt agradable i ens feien molta companyia», afegeix.

HelpAge International Espanya i l’organització de gent gran remarquen que la figura de l’avi o l’àvia no s’ha de limitar al paper tradicional de persona cuidadora, sinó entendre’s des del dret a la llibertat personal i al gaudi, lliure d’imposicions socials. «Els avis i les àvies del segle XXI són persones molt més autònomes i actives, fins i tot laboralment en alguns casos; al seu torn, tenen una concepció més pròxima i afectiva de la família i estan cada vegada més connectades digitalment», remarca Jesús Norberto Fernández, president de la Plataforma de Gent Gran i Pensionistes.

«Juguem a les xapes i amb la consola»

Notícies relacionades

"L’esport em va fer deixar de menjar. Després, em va ajudar"

Cremar les naus, la solució dels narcos a alta mar

Francisco Muñoz té 85 anys, 12 nets i cinc besnets. Va ser president de l’Associació d’Avis d’Espanya durant gairebé 20 anys, des de la qual va fer una tasca de conscienciació social sobre el que avui significa ser avi o àvia. «Quan et jubiles, no s’ha acabat el món. Continues sent útil per ajudar la família, el veí, a qui ho necessiti», assegura. «Els meus nets han après a jugar a les xapes amb mi. I a les tabes que els vaig fer jo mateix amb ossos de pota de xai. Però també jo jugo a la videoconsola», explica el Francisco, un dels testimonis recollits en l’estudi de l’entitat d’infància, que aconsella continuar estudiant i formant-se sempre: «Si el teu net veu que ets expert en alguna cosa, et preguntarà i et demanarà consell. Si no, seràs un zero a l’esquerra».

Un altre cas és el de Fernando López, que té 69 anys i cinc nets. Explica que es va perdre la infància dels seus fills per la feina i que ara vol gaudir dels seus nets, tot i que adverteix: «Jo estic amb ells, però no els crio. Això ho fan els pares». Tant avis com àvies destaquen que, si els nens es porten bé, no els suposa cap esforç quedar-se amb ells: de fet, diuen, els compensa. En alguns casos estar amb els nets els dona la motivació per fer activitats que ells sols no farien i que els permeten exercitar cos i ment. «Sortíem al bosc a passejar fins a la font i també passàvem molta estona amb els jocs de taula», recorda la Margarita. Ser avi o àvia avui va molt més enllà de cuidar. És compartir, adaptar-se i continuar deixant empremta en una família que continua creixent.