"Al cap no gires full"

29 d’octubre del 2025. El sol brilla amb força en un polígon de la Mina (Paiporta) que ja deixa enrere el migdia. Els carrers, els mateixos que fa un any encara no havien sigut empassats per l’aigua i el fang, mostren pocs símptomes visibles de la catàstrofe. L’estètica de les naus industrials que il·lustren el paisatge reflecteix, poc o molt, una certa normalitat. Tot i això, dins d’aquests negocis que sí que tenen aixecades les portes metàl·liques, les cicatrius d’aquell dia tan fatídic –igual com passa en altres municipis de l’Horta Sud i la zona zero– estan lluny d’haver-se tancat. No només per elements com uns claveguerams que, quan plou, encara mostren imatges d’obstrucció, sinó també pel dia a dia d’una població que veu com, tot i que recupera el negoci, "el teu cap encara no gira full".

Són les paraules que pronuncia Mari Carmen Millán, propietària d’un d’aquests negocis que aquella jornada ho va perdre "tot": Almacén de Tapizería Gómez. En el seu cas, explica escortada pel seu fill Rafael Gómez, tot el que estava per sota de la tercera prestatgeria –la majoria d’aquests productes, teles, però també dues furgonetes que han hagut de reposar– va quedar per tirar després del pas d’una riuada que va arribar al metre i mig d’altura.

"Encara tot està en carn viva"

Aquesta petita empresària de 64 anys té clar que ha pogut superar aquesta tragèdia perquè afortunadament, diu, van tenir cada dia 15 o 20 familiars o amics que els van ajudar. "I, sobretot, pensant en el meu fill, que en té 38 i vol seguir en el negoci. Hem lluitat per ell. Ha sigut l’al·licient, perquè el meu marit feia tres mesos que s’havia jubilat i, si no, hauríem tancat", admet encara consternada.

I és que 365 dies després encara no facturen "com abans". I afegeix: "Fins i tot hem perdut clients nacionals que s’han buscat la vida en altres magatzems", es lamenta Gómez. El compte de resultats, però, es queda en un segon pla en un aniversari de la dana en què Millán reconeix: "Fa molts dies que pensem que farà un any, que no s’acaba. Ve gent i parles. Al final encara tot està en carn viva", explica com si tota la tragèdia s’acabés de produir. Malgrat això, i que en l’ambient del polígon es respira un aire estrany, certament desencisat, la resiliència de la majoria d’empreses s’ha convertit en la tònica que ha marcat la recuperació d’aquest enclavament. "No en coneixem gaires que hagin tancat", assenyalen sobre això mare i fill.

A no gaires metres d’ells, José Bolumar surt a la porta de Marbarca Matriceros, una altra d’aquestes empreses mercantils industrials castigades per l’aigua i de la qual és propietari aquest ciutadà veterà juntament amb un soci. A dins, les màquines no paren de fer soroll, com si fos un dia qualsevol. Les seves sensacions, per contra, no són les normals. No en va, aquest nou 29-O assegura que no és gens "fàcil" de passar, ja que aflora aquesta "por que tens que torni a passar alguna cosa, perquè et trobaries en la mateixa situació". A la memòria, com si fos ahir, hi té uns carrers que van acabar "molt malament" i en els quals encara no hi ha escombriaires: "No en tenim cap".

Cicatrius amagades

Per sort, en el seu negoci el nivell hídric de la riuada només va assolir uns 60 centímetres d’altura, que van destrossar els motors de les màquines i, sobretot, "molt material". Bolumar, però, diu que no pot "queixar-se, perquè el problema ha sigut sobretot de neteja" –encara ara aprofita les estones de temps per netejar petites peces enfangades pendents– i els clients i proveïdors "s’han portat molt bé", indica. "D’entrada perds les ganes de seguir, però al final no tens més remei que fer-ho", recalca sobre una garrotada en què, si l’aigua hagués arribat al metre i mig, "segurament hauria tancat".

Però no només en aquest polígon de Paiporta s’entremesclen els sentiments. A pocs quilòmetres al sud, en un altre enclavament industrial com el de Catarroja la normalitat aparent es combina amb algun mur enderrocat i marques evidents de fang. Aquí, l’amo d’Autos Esteval, Miguel Ángel Latorre, encara recorda des del taller aquell dia com el moment en què va pensar que havia arribat "la fi del món". "Perquè veies gent caminar sense rumb, sense saber on anava". Després de passar un mes traient "llot, fang, canyissos, animals morts i tirant tot el material que teníem" d’unes instal·lacions en què van quedar fets malbé els 43 cotxes que hi havia a dins, "el primer que penses és que no vols tornar a obrir el negoci". Però, "fent un gran esforç", finalment han tirat endavant, malgrat que encara està al "80% o 85%" de la seva activitat.

Molt malestar

Això sí, les seqüeles encara hi són. La seva oficina, sense anar gaire lluny, continua pendent de reformar després de la catàstrofe. I, en el terreny personal, aquest nou 29 d’octubre va tenir molt males sensacions: "M’he llevat i he sentit tristesa, impotència, deixadesa: tot això". En el seu cas, amb una treballadora a qui se li va morir el pare durant la tragèdia, incideix el fet que aquesta jornada és "de dol rigorós per tota aquesta gent que es va morir".

Notícies relacionades

El Congrés no ha debatut un any després com evitar una futura dana

El cinisme institucional

Per a d’altres com Delia Salcedo, directora de recursos humans d’una firma de la indústria alimentària com és Gastraval, que està enganxada a la rambla del Poio, aquest és un dia "més simbòlic, i en l’ambient del polígon es nota aquesta tristesa". Per aquest motiu, emfatitza: "Encara és molt important donar-nos suport després d’una tragèdia que recordem cada dia de l’any".

No en va, aquesta aigua va provocar que part del personal que hi treballava hagués de pujar a la part de dalt del seu edifici i fer-hi nit, a més d’obligar a netejar una planta inferior que majoritàriament va quedar "inundada". Per sort, en el seu cas –com en el de moltes altres empreses del polígon– s’ha aconseguit aixecar el cap en un enclavament en què, assenyala, ja ho tenen gairebé tot arreglat: "Estem tornant pràcticament a la normalitat al cent per cent".