Gentrificació no és un nom

Notícies relacionades

El Fòrum Econòmic Mundial assenyala les 10 tecnologies amb més potencial per fer front al canvi climàtic

L’Antonio, afectat per errades del cribratge del càncer de còlon a Andalusia: «Vaig esperar quatre anys els resultats»

La centrifugadora es va engegar a 400 revolucions com els 400 euros de la renda mínima d’inserció. Al sensellarisme. Després en va girar 800, els de la pensió. Quinze anys més tard, en vola 1.200, els del salari mínim. El fenomen ha arribat a la minvant classe mitjana i, en conseqüència, a l’atenció dels mitjans. Per al gruix de la població es tracta d’una força natural, com les marees o l’aurora boreal. Però hi ha qui creu que poden fer-se les coses millor: aturar el cicle de rentat i reclamar el terra. Tot públic, defensava Oriol Bohigas. El terra, l’aire, el sol i l’aigua, com la sanitat, l’educació o la justícia són coses massa importants per deixar-les a mans privades, deia. Igual que l’habitatge. Però on vas, anarquista, tu busques sang. Com si la jornada de vuit hores, les vacances, el vot de les dones o la ridícula idea que els negres són persones s’haguessin aconseguit amb un sisplau. ¿Però llavors què podem fer perquè els nostres veïns, els que han construït la identitat de les ciutats d’aquest país, del meu barri i del de vostè, es quedin amb nosaltres? ¿Com podem continuar ajudant-nos entre tots a pujar la compra, regar les plantes, cuidar les criatures, baixar el gos i fiar-nos al colmado fins dilluns?

Amb serioses dificultats. Aquesta és la resposta. I és que, actualment, els pisos ja no són llocs per viure. S’han convertit en assets, actius financers, suport de moviments econòmics estratosfèrics, que negocien molt per sobre del municipal, l’autonòmic i l’estatal. Patró or i garantia de crèdit transnacional, la pedra no té solució màgica contra la gentrificació. Però pot repartir-se millor l’activitat. Sobretot el turisme. Reclamar drets a uns poders municipal, autonòmic i estatal avui alineats i suposadament progressistes. Afiliar-se al Sindicat d’Inquilines. Saben el que fan. Promoure cooperatives i altres fórmules d’habitatge alternatiu. Fiscalitzar al rendisme: ni un pis ni un solar buits a la ciutat que paguem tots. Esgotar l’edificabilitat: ¿Magatzems, tallers o aparcaments en planta baixa al teu barri? Cap amunt. ¿Equipaments públics? El mateix. No som aquí per malgastar serveis, parcs ni transports col·lectius, senyories. ¿Expedient de ruïna? Tempteig i retracte. ¿Hem aconseguit comprar un pati? Cinta d’habitatge perimetral per a gent gran en planta baixa. Ja tancaran ells a la nit. I segur que reguen.