"No ens plantegem tornar a Barcelona"

"Pagar una vivenda a Barcelona suposava entrar en un sistema i fer un esforç que no valia la pena. La capital ens ha desencisat; està pensada més per al turisme que per als que hi vivim", explica Jaume Berga, de 46 anys, que va viure a l’Esquerra de l’Eixample, al Poblenou i al Poble-sec. Fa quatre anys, amb la seva parella, van decidir mudar-se al Vallès Oriental. Primer a Cardedeu, després a Llinars del Vallès. Allà han trobat un espai de tranquil·litat i qualitat de vida i una llar on tenir fills. El preu a pagar: desplaçaments diaris a Barcelona per treballar.

En una reflexió similar es trobava la Clara Sau (33 anys), que fa poc més de mig any se’n va anar de Barcelona a Caldes de Montbui, al Vallès Occidental. Ho va decidir amb la seva parella, embarassada del seu primer fill. Abans havia viscut a Gràcia, al Guinardó i al Carmel. "Barcelona no ens oferia un entorn sa per criar. Massa soroll, massa massificació, massa turisme", explica. La seva última esperança va ser Horta, on van buscar lloguer, sense èxit. "Va ser impossible trobar-hi pis", recorda. Caldes, en canvi, complia tots els seus requisits: un entorn tranquil, a prop de la ciutat, amb vida cultural, comerç local, bon ambient per a nens i tot accessible a peu. "Veníem de barris amb vida, però cada vegada s’assemblaven més a un decorat turístic. El comerç de tota la vida desapareix, i fins i tot et parlen directament en anglès en algunes botigues. Ja no sentíem que la ciutat ens convidés a quedar-nos-hi", lamenta.

El Jaume també parla d’aquest turisme que "envaeix" els barris. Al Poblenou –on li agradava la proximitat del mar– i al Poble-sec –per la proximitat a Montjuïc– va notar que els dos barris s’anaven convertint en zones de moda. "Van començar a arribar-hi expats, gent amb molt poder adquisitiu, i es va posar molt de moda entre parelles gai de classe alta. Al Poble-sec, els Airbnb van créixer de cop. Notaves que la ciutat era menys per als barcelonins i més per als de fora, o per a les grans multinacionals".

El cas de la Carla Sisteré (28 anys), amb la seva parella, Aarón Vázquez, i del David E. (36 anys) és diferent. No se’n van anar per tenir fills ni buscar un estil de vida diferent, sinó per qüestions directament relacionades amb l’accés a la vivenda. En els dos casos, les seves famílies els van oferir opcions fora de la ciutat.

Rehabilitar una casa familiar

La Carla i l’Aarón van viure en diferents barris de Barcelona –l’Eixample, el Gòtic, Nou Barris–, i ell v ahaver de deixar el seu últim pis de lloguer quan el propietari li va comunicar que el volia recuperar. Des d’aleshores, Aarón viu a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), en una casa que pertanyia a la seva família. "L’hem hagut de rehabilitar sencera", explica. Tot i que l’entorn és molt diferent de Barcelona, en valora la tranquil·litat, les zones verdes i el fet de poder passejar la seva gossa amb calma. "El poble és petit, amb pocs serveis i no coneixem gaire gent".

El David viu a Terrassa. Va néixer a Barcelona, va passar per Viladecans i després va tornar a la capital per cuidar-se de la seva àvia. A l’independitzar-se es va traslladar Terrassa, en una vivenda que els va oferir la família de la seva parella. "No ens plantegem tornar a Barcelona. Està completament descartat", afirma. Treballa en informàtica, que li permet teletreballar gairebé al 100%. "Aquí tenim espai, un barri tranquil com Ca n’Aurell, i tot és més assequible. Tot i que els preus han pujat, segueixen lluny dels de Barcelona".

Segons la doctora Arlinda Garcia, professora de la Universitat de Barcelona i experta en migracions internes a la Regió Metropolitana de Barcelona, manifesta que "la vivenda es valora actualment com un bé escàs i car". Per això, remarca que actualment hi ha la necessitat d’aprofitar al màxim els recursos disponibles, especialment quan els joves arriben a l’edat d’emancipació. Segons Garcia, intentar treure profit de les vivendes familiars –ja siguin de pares, avis o oncles– per ajudar una generació que s’enfronta a "grans dificultats": "Moltes persones es veuen obligades a marxar de Barcelona i assentar-se allà on trobin casa, obligats a adaptar-se a les condicions disponibles, ja que, davant la crisi habitacional actual, l’habitatge es converteix en una prioritat vital", assegura.

Francisco Pons (33 anys) és dissenyador gràfic. Vivia a Sants des de feia cinc anys, en un pis de lloguer compartit amb dos amics. A principis d’aquest any, el propietari va decidir no renovar-los el contracte. "Ens van dir que necessitaven el pis per a un familiar, però poc després el van tornar a anunciar a Idealista per 400 euros més", explica.

Durant dos mesos va buscar altres opcions a Sants, Hostafrancs, les Corts i Nou Barris. Res. "O eren pisos en molt mal estat o el lloguer passava dels 1.000 euros per un pis que no els valia", explica. Al final va trobar un pis a Mataró. "No tenia intenció de mudar-me allà, però era l’única opció raonable". Ara cada dia agafa el tren fins a Barcelona per anar a l’oficina. "Trigo entre una hora i quart i una hora i mitja. És assumible, però, és clar, hi ha menys marge per a la vida social o simplement per descansar". Tot i així, no ho veu com un drama: "Sé que hi ha molta gent en la mateixa situació".

Tendència ja als 80

Notícies relacionades

El Govern denunciarà davant la fiscalia la contractació de persones amb nanisme en l’aniversari de Lamine Yamal

Brigitte Baptiste: "Hi ha col·lectius ecologistes que recauen en l’ecofeixisme"

L’expansió poblacional des de Barcelona cap a l’àrea metropolitana no és un fenomen recent. La doctora Coll assenyala que aquesta tendència ja es gestava als anys 90. De fet, Sergio Porcel, sociòleg i cap de l’Àrea de Cohesió Social i Urbana de l’Institut Metròpoli, qualifica aquest procés d’"habitual", tot i que ara s’ha "intensificat" per la crisi de vivenda.

En aquest context, Ferran Díaz i Pilar Prats són un clar exemple dels que es van avançar a aquesta migració. El 1981, buscant tranquil·litat lluny del "soroll" de la capital, es van mudar de Barcelona a Sant Quirze del Vallès, després de considerar també opcions al Maresme. Avui, amb la seva vida plenament establerta a Sant Quirze, afirmen rotundament que no es plantejarien tornar a Barcelona ciutat.