Les llicenciades universitàries que se’n van anar als Alps a ser pastores d’ovelles: «Entens que no ets el centre de res»

La Zuriñe i la Celia són una rara avis en un món, l’occidental, ple de presses i angoixes, d’estres i quotidianitat. Van estudiar, respectivament, Biologia i Ciències de l’Agricultura Ecològica a la universitat i, «de casualitat», el 2021, «buscant camins nous», es van conèixer en un projecte per a la recuperació de la transhumància a Palència. Va ser amor a primera vista. Van decidir, llavors, aturar el temps.

En l’actualitat, la Celia passa tot l’any pasturant entre Suïssa i Àustria, dia rere diarecorrent els Alps, mentre la Zuriñe es trasllada allí als estius mentre durant el curs acadèmic s’ha seguit formant a Alemanya en ramaderia ecològica.

«Una eina poderosa»

No vam escollir aquest ofici per romanticisme, ni per nostàlgia. Creiem que el pastoralisme és una eina molt poderosa per canviar un sistema en què es consumeix més que se sembra», assenyala la Celia en una videotrucada a tres en un argument que totes dues repeteixen amb freqüència en la conversa. «La nostra feina no és un caprici, som productores d’aliments d’alta qualitat aprofitant un paisatge que no es podria aprofitar d’una altra manera, un paisatge cultural molt valuós; sense els remugants i les persones que els cuiden es perdria», aprecien totes dues.

La raó de treballar a Centre Europa –es mouen entre Itàlia, Àustria i Suïssa (en aquest últim país la Celia treballa regularment en una granja)– és que els sous són «millors» que a Espanya.

Les dues procedeixen de famílies que no eren ramaderes i, de fet, en algun moment, els seus pares han mostrat algun dubte, el típic «¿però estàs segura?», pel camí que han triat, però els mostren el seu suport en tot –«estan orgullosíssims»– i elles ho tenen clar. Tant que tenen el seu propi compte d’Instagram –pastoras_nomadas– per divulgar les seves experiències pastorals, un camí en el qual han après que «tu no ets important», en el qual «entens que no ets el centre de res».

Tractar els animals amb respecte

«Aprens que l’important és tractar els animals amb respecte, intentant entendre què els passa, donar-los el millor, que mengin bé. És veritat que és un acte de generositat del teu ésser, però també sento que m’abandono a mi mateixa», se sincera la Zuriñe, que admet que els amics no entenen bé el que fan. I és molt senzill: «Viure més simple, anar una mica més al que és genuí».

Aquestes amants del pastoralisme, una professió a la qual el pròxim any reconeixeran les Nacions Unides al declarar el 2026 l’any internacional del pastoralisme, practiquen diferents manejos dels ramats, des de la transterminància –recorreguts curts d’una vall a una muntanya, per exemple– a la transhumància. La seva feina, sempre, els omple: «Hi ha una pau interna que ve perquè la teva feina té sentit, no produeixes fum, és molt tangible. Els animals i la natura et posen al teu lloc, plou tot i que no ho vulguis ni quan vols. És humilitat pura i dura», assenyalen. Elles i la natura, amb la seva bellesa i les seves amenaces

A la Celia, que maneja habitualment 350 ovelles de 20 propietaris –tenen altres feines, les mantenen més per tradició–, l’ajuden dos gossos per al pastoralisme, Lanas i Laki, de raça pastor basc i kelpie, que són amics fidels quan es trasllada des dels prats del cantó de Thurgau, a prop del llac de Constança, on és la granja, fins a les muntanyes d’un altre cantó pròxim per a la transhumància. Quan es mou lluny amb les ovelles disposa d’una ‘mobilhome’ per quedar-se a l’hivern i, si no, en petites cabanes a l’estiu: «Has de buscar el teu propi allotjament».  

Són dones en un món normalment d’homes i asseguren que han après amb el temps «a manejar» moments incòmodes, el típic «deixa que ho faci jo que et faràs mal». «És que al final el masclisme és a tot arreu», raonen les pastores, que també han treballat temporades elaborant llet i formatge alhora que pasturaven.  

D’entre les coses que més els agraden està treure una paridera quan semblava que no sortiria bé, i la «mare acaba llepant el xai», els silencis de la muntanya, les formes que adquireixen els ramats grans quan de sobte una ovella lidera el grup perquè alguna cosa li ha cridat l’atenció, i es forma una filera natural, perfecta, compassada. «És un moviment superbonic, crida l’atenció», diu la Zuriñe. Entre el que menys els agrada, «les tempestes a les altes muntanyes, perquè et poden matar a tu o a les teves ovelles. No tenim internet i intentem preveure si venen, estem tota l’estona observant», i els llops, que sempre estan a l’aguait.

A cap de les dues els agrada ja «l’estrès de la ciutat, la inèrcia d’una vida accelerada, tota l’estona sobreestimulat», i per això tenen clar que el seu lloc és la muntanya, amb les ovelles. «A l’estiu estic un mes a Donostia i ho gaudeixo moltíssim amb els amics, amb la família, però tinc clar que amb un mes n’hi ha prou», revela la Celia.

Notícies relacionades

Com baixar el cortisol: els 10 hàbits bàsics que no pots oblidar

María Dolores Puga, demògrafa: «La població espanyola mai tornarà a ser jove»

Durant tot aquest temps s’ha adonat que en aquests països hi ha un gran respecte a la professió, potser més que a Espanya. «A Espanya hi ha una tradició rural valuosíssima, però tinc la impressió que no es valora prou. Potser això té a veure amb l’èxode rural, que va fer que moltes persones abandonessin el camp i, amb això, es va anar perdent també el reconeixement de la seva importància», assevera la Celia. 

«A Suïssa, per exemple, la tradició del pastoralisme als Alps, la producció de formatge, la cura de vaques i fins i tot d’ovelles és molt més present i valorat en la societat. Tot i que els pastors i camperols continuen sent, com a molts llocs, una de les últimes baules socials, sento que aquí hi ha més estima i reconeixement per la seva tasca i per la cultura rural en general», conclou.