Carmen Romero: "L’humor em serveix per treure pressió al dolor"

¿Res el va alertar que alguna cosa no anava bé?

Ell estava tranquil. De fet, aquella tarda volia sortir a córrer i li vaig dir: "Escolta, descansa, surt demà". Vaig pensar que, després del brot, podia anar despistat i atropellar-lo un cotxe, però mai em va passar pel cap que es trauria la vida. Havíem parlat d’això i em va dir: "Mai ho faria això".

El moment de mirar el carrer, 13 pisos avall, és inimaginable.

La meva germana, la María, va començar a plorar i no va deixar de plorar en dies. A mi em va resultar impossible durant mesos. Vaig dissociar i vaig tenir episodis de despersonalització. Fa uns mesos encara vaig haver d’anar a teràpia amb EMDR [Eye Movement Desensitization and Reprocessing] perquè continuava sense processar aquell moment de mirar per la finestra.

També vostè va sentir la seva poderosa crida.

Em vaig sumir en la foscor. En la soledat absoluta. En el buit més buit. I era com si la finestra també m’atragués. L’únic que em va salvar va ser pensar: "No puc fer això a la meva mare i a la meva germana". Si no hagués sigut per elles, probablement no seria aquí. Ho dic clarament.

¿Com ho ha viscut la seva mare?

Està sempre allà, per a tot. Ha tingut una vida molt complicada, amb tres fills que ha hagut de criar gairebé sola perquè el meu pare no exercia de pare per a res. Vaig pensar incloure aquest tema al llibre, perquè explicaria algunes coses de mi i d’en Miguel, però desviaria l’atenció. Després de molta teràpia, crec que l’he perdonat. Que no hagi sigut capaç de ser pare no significa que no li dolgui la mort del seu fill.

¿Com és possible que al seu germà li donessin l’alta, sense diagnòstic?

Li havien subministrat antidepressius un dia o dos i els hi van treure, quan és una medicació que triga setmanes a fer efecte. Vam voler parlar amb el metge que la va firmar, però van dir que no hi era. Es va negar a parlar amb nosaltres. I tot perquè la pòlissa cobria quatre setmanes d’ingrés a l’any i ja en portava tres. El dia que li van donar l’alta va aconseguir dormir molt, però al següent li va tornar el brot una altra vegada.

¿Algú els ha donat una explicació en aquests anys?

Quan el metge que li va donar l’alta es va assabentar d’allò d’en Miguel, ens va trucar corrent, però ja no vam voler parlar. Si l’hagués vist, li hauria pegat. ¡La negligència va ser tan gran! Vam denunciar l’assegurança privada i el metge, però el jutge va dir que havíem acceptat l’alta. ¡Jo no vaig firmar res! ¿Què sap un quan està en una circumstància límit?

¿Sobreviu alguna idea consoladora?

He arribat a la conclusió que en Miguel no sabia el que feia. Vaig estar investigant i la taxa de suïcidis no planejats entre els que pateixen brots psicòtics és molt alta. Ell sentia veus que li deien que ens fes mal i crec que va ser un intent d’escapar-se de les veus.

Després, assalten els "i si hi hagués...".

Després d’un trànsit horrible, el teu cervell acaba admetent que no estava a la teva mà poder fer res. El seu suïcidi m’ha canviat per complet la perspectiva. Si en un minut pot ser que no estiguis aquí, ¿quin sentit té aferrar-se al material, patir per tonteries o estar estressat?

De vegades el malestar passa per trastorn. ¿Es banalitza la salut mental?

Crec que és per falta de coneixement, perquè si has estat deprimida de veritat, no tornes a dir mai "estic deprimida" si no ho estàs. Cal preguntar-se: "¿De veritat tinc símptomes de depressió, o tinc un mal dia?". En tot cas, cal parlar de salut mental, cal parlar del suïcidi.

I pensar que es dedica a l’humor...

Al principi va ser una resposta del meu cervell: "No, jo no em puc fer càrrec d’això. Faré acudits perquè això és irreal". Era un mètode del pobre cervell per sobreviure. Amb el temps, l’humor és una eina per treure pressió al dolor.

Notícies relacionades

Tot sobre el canvi d’hora d’octubre de 2022 a Espanya: així entrem en l’horari d’hivern

Els rellotges s’hauran d’endarrerir una hora la pròxima matinada

¿Com era vostè abans d’aquell horrible 16 de juny?

Estava una mica amargada. Sempre vaig ser la grassa de la classe. Allò del meu pare m’ha deixat moltes ferides. Vaig estudiar Periodisme amb la idea de ser cronista de tennis, però les feines de becària en diversos llocs no m’omplien i veia que els meus amics anaven progressant. Allò d’en Miguel m’ha ensenyat que esperar és molt important.