Declaració de la renda més progressiva

Uns 23 milions de ciutadans estan cridats a presentar la seva declaració de renda a partir de dimecres, fins a l’1 de juliol. És un moment important per a un país modern com el nostre, on una Hisenda Pública de caràcter progressiu constitueix la base de l’anomenat Estat del benestar. La idea segons la qual paguen més els que més tenen es basa en l’existència d’uns trams pels quals l’aportació es porta a terme d’acord amb percentatges fixats segons els ingressos. Certament, aquesta progressivitat no sempre és l’anunciada, com a conseqüència de l’existència de múltiples mecanismes que permeten a les rendes més altes reduir la seva contribució final al fisc. No obstant, l’augment de la progressivitat ha sigut un fet en els últims anys. N’hi ha prou amb recordar que quan Pedro Sánchez ha arribat al poder, el percentatge que paguen les rendes més altes ha augmentat en cinc punts i ha descendit el que paguen les més baixes.

Una Hisenda progressiva es correspon amb la complexitat i el cost dels serveis en societats desenvolupades com la nostra. No obstant, hauria de tenir, com a contrapartida, una millora de l’eficiència de les administracions públiques en la gestió d’aquests serveis, cosa que no sempre passa. Només així s’aconseguirà que el principi de progressivitat sigui acceptat, no només pels més rics, sinó per les classes mitjanes i treballadores que són les que més aporten a la Hisenda Pública. Bona prova d’això és l’augment de gairebé un 10% que han experimentat els ingressos de l’Estat per la recaptació de l’IRPF durant l’últim exercici com a conseqüència, fonamentalment, de l’augment de l’ocupació i dels salaris.

En la campanya que comença demà passat, queden eximits de presentar l’autoliquidació els que presentin rendiments del treball inferiors a 22.000 euros, o rendiments de capital o guanys patrimonials inferiors a 1.600 euros. D’acord amb la política de progressivitat al·ludida, les rendes inferiors a 19.747,50 euros veuran reduïts el seu percentatge de cotització fins a permetre, segons els càlculs del Govern, una rebaixa de fins a 600 euros. Per contra, s’eleva la pressió fiscal sobre els rendes més altes que tributaran a un tipus del 27% entre 200.000 i 300.000 euros i al 28% per sobre d’aquesta quantitat. Una altra de les novetats és l’extensió de l’obligació de declarar a tots els autònoms independentment dels ingressos que generin (abans estaven eximits de fer-ho per sota d’un límit de 1.000 euros). La mesura pot resultar difícil d’entendre per als que gestionen economies molt precàries, tot i que s’inscriu dins d’una necessària filosofia d’universalització de la declaració de la renda.

La capacitat de les comunitats autònomes per fixar la tarifes mínimes i màximes l’IRPF es tradueix en una gran diversitat de polítiques fiscals del tram autonòmic. Catalunya és la comunitat en la qual més gravades estan les rendes anuals entre 30.000 i 45.000 euros, mentre que Madrid és la que millor tracta els ingressos anuals per sobre dels 160.000 euros, cosa que contribueix, juntament amb altres aspectes de la política fiscal, al tracte desfavorable dels contribuents catalans.