¿Com cal ensenyar català en instituts en què (pràcticament) ningú el parla?: «Els alumnes veuen el català com la llengua dels profes»

Al principi de curs els pregunto quants parlen català a casa. Normalment, en un grup d’entre 25 i 30 alumnes, són entre zero i tres. I d’aquests, entre zero i tres potser n’hi ha algun que parla català només amb la mare o només amb el pare, el 50% de les converses a casa. Que parlin 100% en català, poquíssims casos.

Això passa a casa. ¿I a l’institut? ¿Al pati?

Al pati i als passadissos parlen tots en castellà. No crec que sigui una qüestió política ni ideològica, sinó una qüestió de moda. Igual que hi ha un moment en el qual tots els nois es pentinen i es vesteixen igual, dins d’aquesta moda també entra parlar en castellà; i ells se senten còmodes així. Quan els pregunto quan parlen en català, molts em diuen que per fer bromes.

¿Bromes?

Sí, per riure; per parlar despectivament, per imitar. El senten com una llengua de segona. També hi ha comoditat. Molts alumnes no li veuen la utilitat. ¿Per a què he de parlar en català si en castellà m’entenen? Es mouen en un entorn en el qual el català no és una llengua necessària.

¿És necessària per aprovar, no?

Sí. L’entenen com la llengua dels profes, i també hi ha un punt de rebot contra això. Jo faig classe de català i molts alumnes em contesten en castellà en la mateixa classe de català. Això al principi em sorprenia una mica.

Però no és perquè no en sàpiguen, és perquè no volen, ¿no?

Sí, exacte. I moltes vegades no són ni conscients que estan parlant en castellà. Jo els faig una pregunta en català, ells l’entenen i em responen en castellà. I jo els dic sisplau, digues-m’ho en català, i ells, si ja t’ho he dit en català. De vegades ni s’adonen que parlen en castellà, creuen que ho fan en català. Vaig ser tutora d’un alumne de família catalanoparlant i vaig tenir una entrevista amb la seva mare i li vaig dir que em sabia greu que sempre em parlés en castellà. Ella es va sorprendre, vam trucar a l’alumne i va resultar que ell no s’adonava que ho feia.

Aquest fenomen no és nou, però ¿anem a pitjor?

Tinc la sensació de remar a contracorrent i que si paro de fer-ho me’n vaig cap enrere. La situació és tan fràgil que no pots descansar ni un moment. He d’estar constantment amb un digues-m’ho en català, no t’entenc si m’ho dius així. I si en algun moment deixo de fer-ho, ja se’m posen tots a parlar en castellà.

¿Com es lluita contra això?

Perquè prenguin consciència de la situació, en cada autoavaluació introdueixo l’ús del català a classe com un dels ítems per puntuar, en el qual tens la millor nota si parles en català amb la professora i amb els companys. És una manera que prenguin consciència que no ho fan.

¿A Batxillerat també?

Sí, també. I gràcies a la selectivitat els puc mentalitzar. Els dic que hauran de competir amb xavals que viuen a Vic, que miren TV-3 i que parlen en català amb tothom, i que faran el mateix examen que faran ells. Els dic que s’han de posar les piles, conscients que viuen en un entorn absolutament castellanoparlant i han d’intentar crear espais en els quals parlar català. Els proposo el repte col·lectiu de parlar en català com a mínim mentre són a l’institut; que facin l’exercici de sortir de la zona de confort per tenir una pràctica.

En el dia a dia de l’aula, ¿hi ha materials específics per a aquests joves? ¿S’ensenya igual?

Tenim el mateix llibre de text, però els costa. L’any passat hi havia un grup que van crear un repte, el no Spanish september, que consistia que durant aquell mes no podien parlar castellà entre ells. Els va funcionar, els va fer gràcia i el van estendre a la classe. Va ser un grup de segon de Batxillerat que ho va fer quan li van veure les orelles al llop de la selectivitat. No es mouen de Youtube i els seus referents són tots en castellà.

Notícies relacionades

La cervesa, el vi i el pa poden contenir la clau de la longevitat

Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»

¿I quines estratègies utilitza?

L’ideal seria que fossin ells mateixos que descobrissin i es recomanessin coses. Això funciona més que el que jo en sigui la prescriptora. Jo els puc recomanar, però costa. Recordo l’any passat una sèrie que es deia Companys de pis, de Pol Gise. No l’havia recomanat jo, sinó un company, i va funcionar i s’hi van enganxar. n