"Vaig néixer a Wad-Ras, la presó on ara estic"

A la vella presó hi conviuen 107 dones en règim ordinari (set d’elles amb fills) i 384 més compleixen condemna en règim obert. La Jessica n’és una.

El centre penitenciari –que pren el nom d’una batalla de l’Exèrcit espanyol (23 de març de 1860) en la campanya del Marroc– ha afrontat des de 1983 els mateixos problemes que ha patit la societat, del consum d’heroïna a l’expansió de la sida, el tràfic de drogues i les crisis econòmiques. En els seus primers anys de vida va ser una presó en "blanc i negre, fosca, conflictiva i difícil de gestionar", reconeix Amand Calderó, secretari de Mesures Penals de la Generalitat, en un acte de commemoració del 40è aniversari d’aquesta presó.

Amb compromís, vocació i ganes de transformar, els equips penitenciaris que van passar per aquest centre van millorar l’atenció a les preses. L’objectiu: convertir la presó en un lloc més humà o, com va admetre l’alt càrrec, aconseguir que aquesta pel·lícula en blanc i negre es convertís en una en color. "Anys després, la pel·lícula continua", insisteix. L’edifici va ser construït el 1915 pels arquitectes Enric i Josep Maria Sagnier. Primer va ser centre de menors i el 18 d’octubre de 1983 van arribar les primeres internes: 68 dones i sis nens que procedien de la presó de la Trinitat, també a Barcelona.

És veritat que era una presó grisa i amb aparença deixada, com va poder comprovar el redactor que firma aquest article en les seves primeres visites a Wad-Ras, als anys 90. Però hi va haver un moment d’inflexió, reconeix Paula Montero, directora del centre entre 1990 i 1993. Va ser el 28 de juliol de 1990, quan la majoria de les recluses es van negar a entrar a les seves cel·les i es van mantenir al pati com a senyal de protesta per les pèssimes condicions sanitàries i la massificació del centre. Un dels desencadenants del motí, on van participar unes 300 preses, va ser la mort d’una d’elles, dies abans, a l’Hospital Clínic, després de mantenir-se nou dies amb febre a la cel·la que ocupava juntament amb sis internes més.

Aquest periodista va viure aquesta nit in situ. Els mitjans de comunicació van entrar fins al despatx del director, on el llavors conseller Agustí Bassols va explicar el que havia passat. Es podia sentir amb claredat la intervenció de la policia i els crits de les internes. Van ser dies convulsos a les presons catalanes. Sis dies abans del motí de Wad-Ras, cinc reclusos de la Model, malalts de sida, es van enfilar a la teulada per exigir el seu trasllat a un centre sanitari. El VIH feia els seus estralls a les presons per l’entrada d’heroïna i la falta d’higiene de les xeringues, compartides per diversos presos.

"Va ser difícil i dur, però ens va servir per posar en marxa un nou projecte", recorda Paula Montero, que quan va passar el motí era molt jove. "El primer que vaig intentar fer va ser escoltar, per saber què passava", afirma. Fins a tal punt va cuidar aquest acostament que alguna reclusa va dir que semblava estar en una escola. "Vaig pensar: això va bé", recorda.

Notícies relacionades

Més mosquits, paneroles i arnes: Catalunya es prepara per a un ‘boom’ d’insectes i plagues en els pròxims mesos

Catalunya accelera cap als parcs de bateries, amb autonomia davant eventuals caigudes de xarxa

José María Montero, director de Wad-Ras entre 1993 i 1995, rememora els estralls de l’heroïna i la sida als 90. "Vam haver de fer programes específics de drogues i salut, per conscienciar i prevenir", assegura. En aquell període moltes internes consumien o tenien sida, així que calia explicar-los com viure amb això.

L’actual directora, Soledad Prieto, explica que un dels reptes que afronta la presó és la rotació de recluses que compleixen penes curtes, d’entre quatre i sis mesos. "Una persona que ingressa amb previsió de tres mesos d’estada no té la mateixa adherència als programes i cal fer activitats més puntuals", afirma. A la Jessica encara li queden uns anys a la presó: "No vull tornar aquí. Vulguis o no, la presó pesa".