La violència masclista s’acarnissa amb les dones amb discapacitat i genera noves incapacitats

Les últimes dades nacionals sobre aquesta problemàtica les ofereix la macroenquesta del Ministeri d’Igualtat del 2019, que indica que les dones amb discapacitat pateixen més violència sexual i de gènere que les dones sense malalties que limitin les seves vides. Així, el 10,3% de les enquestades amb discapacitat acreditada ha patit agressions sexuals, davant el 6,2% de les dones sense aquesta condició. I la prevalença de la violència en la parella és del 20,7%, davant el 13,8% de la resta.

Altres enquestes revelen que la violència que pateixen és encara més gran. El projecte Response, en el qual van participar set països europeus, eleva la prevalença a vuit de cada 10 dones amb discapacitat, per la qual cosa la macroenquesta espanyola podria haver detectat només la punta de l’iceberg, ja que va entrevistar poques dones amb discapacitat i les plataformes del sector sospiten que van quedar fora aquelles dones la discapacitat intel·lectual o sensorial de les quals els impedeix respondre sense acompanyament, per la qual cosa podria estar esbiaixada d’inici.

Feminicidis

D’altra banda, les dades de feminicidis indiquen que sobre el 10% de totes les dones assassinades tenen discapacitat acreditada, que es considera a partir d’un 33% i pot estar provocada per motius sensorials com sordesa o ceguesa; per físics, com la falta de mobilitat; per dificultats en el desenvolupament cognitiu, i també per malalties que limiten la vida diària, com la fibromiàlgia o la depressió.

Al seu torn, l’última macroenquesta també ofereix, per primera vegada, dades sobre la discapacitat que generen els episodis de violència. Així, entre les dones que tenen discapacitat i han patit violència sexual, el 14,3% afirmen que les limitacions en la seva vida diària han sigut provocades per l’agressió. En el cas de la violència en parella, el 17,5% diu que la seva discapacitat acreditada prové del maltractament sofert.

De fet, un estudi realitzat per les universitats de Birmingham i Warwich, al Regne Unit, indica que les dones que han conviscut o conviuen amb parelles violentes tenen un 44% més de possibilitats de morir, el 31% més de patir una malaltia cardiovascular i el 51% més de ser diagnosticaas amb diabetis tipus 2. El maltractament no només provoca malalties mentals com depressió o ansietat, sinó també malalties que no solen relacionar-se amb la violència com asma, dermatitis o al·lèrgia, dolors de tot tipus o problemes intestinals.

El motiu és que «el sistema nerviós està en alerta permanent, factor que genera cortisol, el qual, mantingut en el temps, pot provocar afeccions físiques i mentals», indica Alba Alfageme, psicòloga especialista en violències masclistes.

Poder i culpa

Segons la psicòloga, hi ha més prevalença de violència sobre dones amb discapacitat perquè per als agressors són «la presa més fàcil» i possiblement «que menys es creurà» si revelen l’ocorregut. Així mateix, en l’àmbit de les parelles, els agressors aprofiten malalties greus per mostrar «el seu poder». «Ells es fan cada vegada més grans i elles cada vegada més petites i se senten més insegures i febles». A més, destaca Alfageme, es pot produir una «perversió psicològica»: si ell exerceix de cuidador principal i la situació es prolonga, és possible que utilitzi el seu cansament per justificar la violència, tenint en compte també el factor de gènere i que tradicionalment els homes «estan menys preparats per ser cuidadors» i exercir aquest rol. En aquest context, «elles justifiquen la violència i es culpabilitzen per haver generat la situació».

A aquests factors, Isabel Caballero, coordinadora de Cermi Mujeres (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat), afegeix l’«autoculpa» de les dones amb discapacitat, amb referència que moltes vegades se senten «una càrrega», cosa que contribueix que disculpin el maltractament.

Com a circumstància externa a la violència però que contribueixen a perpetuar-la, Caballero cita que els homes que cuiden «són considerats bones persones, per la qual cosa existeix un factor eximent, mentre que elles, en primer lloc, viuen una negativa a reconèixer-les com a dones i, en segon terme, no se les creu i se’ls exigeix que tinguin un discurs coherent quan persones amb discapacitat intel·lectual tenen dificultats per a això». Existeixen, per tant, «barreres en l’accés a la informació, en l’accés judicial i en els serveis d’ajuda». Per tot això, entre les víctimes amb discapacitat hi ha un menor nivell de denúncia.

Les víctimes

Per treure a la llum la situació i fomentar les denúncies, la Fundació Once ha impulsat la publicació de ‘La voz del coraje’, un llibre coral en el qual es recullen 14 testimonis de dones amb discapacitat i víctimes de la violència, que es presenta aquest dimecres a Barcelona. Es tracta de 14 dones que s’han atrevit a explicar les vexacions sofertes en primera persona, a fi de posar el problema sobre la taula, instar a les institucions a actuar i fomentar que altres víctimes puguin buscar sortides.

Notícies relacionades

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Els sindicats de presons firmen un acord amb la Generalitat

En l’assaig es retraten episodis de violències físiques, però també psicològiques o econòmiques, en dones amb tota mena de discapacitat llevat d’intel·lectual, segons explica la seva autora, Esther Peñas, ja que no en van trobar cap que volgués narrar-ho en primera persona perquè «moltes vegades ni són conscients que són víctimes de violència».

Les protagonistes han sigut capaces de reprendre les regnes de la seva vida gràcies al projecte ‘Dones en mode ON’ d’Inserta Empleo, que ofereix ajuda psicològica, personal i professional a cadascuna de les afectades. «Les acompanyem en el seu empoderament», explica Elizabeth García, tècnica del projecte.