Ventilació emocional: així resisteixen els soldats de l’UME l’estrès i l’ansietat

«Puges per la runa i veus trossos de persones. Puges, baixes, puges i baixes set vegades... però és un error tombar-se a mirar res; això no t’ajuda», recorda un oficial de la Unitat Militar d’Emergències. En el rescat del terratrèmol de Turquia, el febrer passat, l’UME hi va anar proveïda de pales, pics, cascos, ulleres... i també escuts psicològics, els que utilitzen els soldats per no perdre l’equilibri davant la visió de l’horror, el terrabastall d’una multitud en pànic o el silenci d’una ruïna plena de morts.

A l’UME ho anomenen «ventilació emocional». És la primera unitat militar d’Europa amb tècniques psicològiques per rebaixar el suflé de sentiments i sensacions de la feina. Del contacte continu dels seus militars amb les catàstrofes, els incendis, la devastació ecològica i, tan sovint, la mort, ha destil·lat experiència el seu equip psicològic. I d’això en pren nota l’Armada i l’Exèrcit de Terra per formar unitats similars.

«Quan un s’exposa tant i durant tant temps, com els va passar als sanitaris durant la pandèmia, arriba la fatiga operacional una cosa similar a l’‘estrès del combat’», assenyala la tinenta coronel María Pilar Bardera, psicòloga i líder de l’equip. El seu pilot té tres psicòlegs més –una capità, un tinent i una tinenta formats a la Universitat de Màlaga i les madrilenyes Autònoma i Complutense– i una alferes reservista que és professora d’Infermeria de la Universitat de Cantàbria.

«No és psicoteràpia –puntualitza Bardera–, sinó assessorament, entrenar, detectar i gestionar la fatiga». L’experiència de l’UME ja es troba en dues publicacions científiques. Potser en una altra s’expliqui com en aquesta unitat militar la incidència de l’estrès és, a més, molt baixa.

Els seus soldats es preparen contra la traïció fisiològica de les emocions, cosa que no significa que en les seves files estiguin proscrits els sentiments. El mateix militar que recorda Turquia entén un dels seus tinents, el que manava l’equip que va salvar dos nens i la seva mare després de cinc dies sota la runa de Nurdagui: «Es va posar a plorar dins la tenda, no es va poder aguantar les llàgrimes quan la nena el va agafar amb la maneta...»

Permís per plorar

Permís per plorar«L’objectiu de l’entrenament és preparar-se per actuar en un entorn emocionalment dur; i liderar en catàstrofes, saber com atendre víctimes emocionalment afectades, en estat de xoc, que no es deixen ajudar...», diu l’oficial.

Parlar, compartir sensacions, és la tècnica bàsica per a la ventilació emocional. Passades un màxim de 48 hores d’una intervenció dramàtica, si és possible les psicòlogues de l’UME munten «debriefings». Asseguts junts, els soldats verbalitzen el que ha passat durant el dia, «i els incidents crítics; per exemple, quan ha aparegut el cadàver d’un nen –explica la tinenta coronel–. Es treballen les sensacions, alguna imatge que s’ha pogut quedar fixada... Aquí hi ha permís per plorar», fa broma.

No és per cada dia, sinó una prevenció, prevenir l’estrès posttraumàtic en situacions excepcionals. En la missió de Turquia, el debriefing més important per a l’UME va ser el del replegament: ja rehidratats, dutxats, alimentats i descansats, preparar-se per a la descompressió quan tornessin a Espanya.

Cal parlar

Cal parlar«Després d’una experiència d’alt impacte emocional és bo parlar-ne, preferentment entre els companys. És portar el que ens ha passat d’un pla emocional a un pla racional», explica la tinenta Laura Romero de Ávila. S’evacua la tensió, i no amb la família. «Quan estàs de missió, parlar-ne amb la rereguarda pot estar bé, però millor no amb la família: la preocupes sense necessitat», diu un veterà de la unitat.

A l’UME tenen identificats els «incidents crítics» i els «factors d’estrès» que omplen els relats dels seus integrants. «Nens patint, gent gran, embarassades, múltiples baixes...», enumera Bardera; i ho completa el tinent Ricardo Serrano: «El risc imminent, la baixa d’un company, el perill per a la mateixa vida...».

D’aquestes tensions surten regles per funcionar. Una, evitar el contacte innecessari amb visions dures. Dues, «imaginar què et trobaràs quan arribis a la zona d’intervenció», explica qui no oblida el munt de morts de la covid al Palau de Gel de Madrid. Tres, allunyar-se de la font d’estrès si és possible; per exemple, «crits al voltant mentre estàs traient un ferit». I quatre, parlar-ne, «però on et puguin entendre».

El crit d’un nen

El crit d’un nenUn menor ha trucat a un servei d’emergència i prega plorant: «¡Vine a casa meva, sisplau! ¡Un home està lluitant amb la meva mare!» I de sobte xiscla desconsolat mentre veu com la maten –«¡No, noooo, sisplauuu!»–, fins que es talla la trucada.

Als militars de l’UME se’ls fa sentir aquest episodi real. És part de la col·lecció d’estímuls a què se’ls sotmet perquè aprenguin a «reconèixer un estat d’activació psicològica», diu Romero de Ávila.

A aquests militars «se’ls ensenya a conèixer el seu propi nivell d’activació i controlar-ho –continua–. Per fer-ho se’ls exposa a estímuls que els suposaran una freqüència cardíaca elevada», com els crits del nen. En aquest punt han d’aplicar les tècniques de control que han après en «la fase prèvia de psicoeducació».

La primera tècnica és «una respiració profunda, controlada i diafragmàtica», aconsella Serrano. Hi ha, a més, tècniques suggestives per dominar el pensament encabritat.

Tot això potser converteix la gent de l’UME en atletes emocionals. Al seu entrenament a duríssims exercicis físics se n’afegeix un altre de mental, per «evitar pensaments incapacitants», assenyala l’alferes Carmen Sarabia.

Això «serveix també contra les angoixes que ens ataquen en la vida diària. Aquí pot ser un incendi, i fora poden ser grans crisis, com la pèrdua d’un ésser estimat, o petites que també repercuteixen en la nostra salut, com la pujada de la hipoteca».

La capitana psicòloga Cristina Gamboa veu aplicació en la vida civil del que aprenen aquests militars. «Qualsevol persona davant un succés crític en la seva vida pot aplicar tècniques de desactivació fisiològica, una respiració diafragmàtica, parada del pensament, reestructuració cognitiva, que és posar a prova el pensament negatiu que t’obsessiona: ‘Si no puc pagar la hipoteca aquest mes... ¿quines solucions tinc?’»

Visió en túnel

Visió en túnelPortant una mànega en un incendi forestal, davant el foc i el fum tard o d’hora l’excitació, la respiració agitada, la calor, els nervis i el cansament sotgen el soldat. Llavors «és fonamental evitar una de les principals manifestacions ansioses, que és la visió en túnel», explica Serrano.

Un bomber de l’UME estarà seriosament en perill si, envoltat de flames, una activació excessiva i el seu descontrol fisiològic, els nervis desencadenats, li impedeixen processar el que l’envolta. «És com un peix que es mossega la cua –explica el psicòleg militar–. La visió en túnel es retroalimenta i provoca la pèrdua de consciència situacional».

I aquest és un altre moment crític: deixar de percebre en la seva totalitat el que està passant, «i el que és pitjor: perdre la capacitat d’anticipació de possibles accidents, de saber què passarà si fas això o allò altre, si et mous cap aquí o cap allà...». Aquest soldat es podrà salvar i continuar sent útil si controla la seva respiració i aconsegueix desviar el seu cervell de l’angoixa.

Un sudoku al camió

Un sudoku al camióPer mantenir-se actius però no desbordats, els soldats de l’UME preparen la seva ment abans d’enfrontar-se a l’escenari del desastre. Els seus camions camí del volcà de La Palma portaven homes i dones remugant què es trobarien. «És l’ajust d’expectatives prèvies –diu Romero de Ávila–. I ja en la intervenció, controlar l’activació, concentrar-se en la tasca, en l’aquí i l’ara».

De vegades en el trajecte aquests militars fan mentalment un sudoku, un joc matemàtic que els ensenyen per sortir del cercle viciós de l’agitació.

Notícies relacionades

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

El TSJC recolza que la bulímia sigui motiu d’incapacitat laboral

Però no val per a tot. «L’olor i la pols són factors d’estrès importants», diu Bardera. De l’aroma de la mort en saben els soldats a qui, en l’operació Balmis, els va tocar portar al Palau de Gel de Madrid els cadàvers que no païen els hospitals i les residències, o segellar els taüts amb cinta americana. I de la pols insidiosa en saben els que van anar al terratrèmol turc. «La pols està en l’aire, és en el menjar, a les fosses nasals, al coll, que es posa aspre...», recorda Bardera.

Parla mentre camina pel Polígon de les Catàstrofes, l’antic poblat americà de la base aèria de Torrejón de Ardoz. On abans hi havia un hospital, una escola, vivendes, avui hi ha ruïnes com les d’una zona de guerra. Al voltant trens bolcats per terra, un avió partit en dos, autobusos esbudellats on entrenar el cos. I també la ment.