5.000 famílies a l’any denuncien per maltractament els seus fills adolescents: tot just són el 14% dels casos

Es coneix com a violència filio-parental (que inclou maltractament psicològic, extorsió econòmica, robatoris, insults, amenaces o violència física) les agressions –físiques o psicològiques– que cometen els fills, en molts casos menors d’edat, contra els seus pares. «La diferència amb un conflicte a casa és que la violència és reiterativa i instrumental: els fills utilitzen el conflicte per aconseguir diners, per tenir temps lliure, no anar a classe, sortir de festa... En definitiva, per alterar el poder i l’autoritat dels pares», explica Dani Ortega, investigador i membre de la junta de la Societat Espanyola per a l’Estudi de la Violència Filio-Parental (SEVIFIP).

Marihuana, salut mental i cada vegada més joves

El perfil, segons Ortega, és que no hi ha perfil. Passa tant en famílies adinerades com en vulnerables. «Hi ha fills de mestres i de Mossos d’Esquadra», descriu Ortega, que sí que diferencia tres tipus de patrons. D’una banda, hi ha els nois amb problemes de salut mental (especialment diagnosticats amb hiperactivitat o algun tipus de trastorn de l’espectre autista). També hi ha el grup que consumeix drogues, sobretot marihuana. I després hi ha els que no compleixen cap d’aquests dos condicionants però exerceixen violència igualment.

«L’edat mitjana de les denúncies bascula entre els 15 i els 16 anys, però sabem que els pocs pares que ho fan triguen de mitjana dos anys a fer el pas, perquè senten molta vergonya i culpa», explica Ortega. Així doncs, segons l’expert, la violència comença als 13 o 14 anys, com a mínim. «I ara ja estem detectant casos de xavals més joves, entre els 12 i 13», segueix l’expert. En relació amb el gènere, les estadístiques de la Generalitat apunten que, del total de denunciats, el 20% són noies i el 80%, homes. A més, experts que treballen en primera línia amb aquest col·lectiu expliquen que, en el 80% dels casos, les víctimes són les mares. Hi ha especialistes que consideren aquestes agressions com un subtipus més de violència masclista. «Hi ha nois que repeteixen aquestes mateixes conductes amb les seves parelles. I de vegades la mare també rep, tot i que el pare també és present», afegeix aquest especialista.

Créixer sense límits

«Generalment, estan més temps amb les mares a casa, però sovint quan el pare hi intervé la violència és molt més dura contra ells. Contra elles és més psicològica, potser un sacseig... Contra ells és més física. I cal tenir en compte que el nombre de noies que exerceixen aquesta violència s’està igualant», discrepa Arantxa Herrador, responsable de l’Associació Raíces. Aquesta entitat sense ànim de lucre és l’única que atén aquest tipus de casos des de fa gairebé una dècada de manera especialitzada a Catalunya.

En el que sí que coincideixen tots dos és que hi ha un tema estructutral en aquests xavals: haver crescut sense límits, sense cap ‘no’. «Són estils educatius que es gesten des que són petits i en l’adolescència ja no se’ls pot posar fre perquè la dinàmica ja està viciada», diu Herrador.

La covid com a agreujant

Herrador fa anys que atén joves d’aquest tipus de llars. I explica que, amb la pandèmia de la covid, el problema s’ha agreujat. «És evident, han conviscut més temps a casa, amb els pares... El problema ha anat a més». No obstant, malgrat que la violència ha anat en augment, el nombre de denúncies no ha seguit la mateixa tendència. «Els pares tenen molta por, i la realitat és que denunciar no resol el problema perquè, una vegada surten dels jutjats, el noi sol tornar a casa amb els seus pares», segueix Herrador. L’internament en centres de menors només es dona quan es registren casos de violència molt greu, que no sol ser l’habitual. «Tampoc hi ha prou places per aconseguir ingressos en psiquiàtrics o unitats especialitzades», diu Xaro Díaz, president de l’Afatrac, una associació de famílies amb fills afectats per trastorns de la conducta.

Notícies relacionades

Pares agredits pels seus fills: «Si no hi ha sang ningú fa res»

Una nova unitat dels Mossos extremarà el control sobre mil agressors sexuals a Catalunya davant el repunt de casos

Segons els experts, alguns d’ells treballen en justícia juvenil, hi ha una gran desigualtat econòmica i territorial per abordar aquests casos. «¿Qui té 2.000 euros per portar els nois a un centre terapèutic privat?», es pregunta Ortega. Però, a més, a Espanya només el País Basc, Madrid, València i Catalunya tenen programes específics. En el cas català, la gran innovació va consistir a obrir dos pisos a Girona i Barcelona amb una vintena de places on els joves, després de ser denunciats, comencen un procés terapèutic i de reparació lluny de la llar familiar. «Està donant molt bons resultats, però tot just hi ha places, no podem enviar-hi tots els nois que tenim, i menys encara els que viuen a la Catalunya interior, Tarragona i Lleida», expliquen fonts de Justícia que atenen aquests menors i les seves famílies. També hi ha el programa Límits, en què participen pares i mares per reenfocar la problemàtica.

Sense mitjans en els serveis públics

Al final, denuncien els experts, el problema xoca contra la falta de mitjans. «Hi ha llistes d’espera per atendre els casos de salut mental des dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil i els professors tampoc estan preparats ni formats per detectar-ho: necessitem més prevenció». Herrador també incideix en la importància de la prevenció. «Hi ha molts pares que no identifiquen la violència fins que els preguntes: ‘Si això t’ho fes el teu marit, ¿què seria?». «El problema és que els pares sentim molta culpa i vergonya per denunciar-los, i quan ho fas és perquè creus que sabran trobar-los un lloc millor on se’ls pugui tractar... però no hi ha places. O acaben al carrer o tornen a casa... és desolador», insisteix Díaz.