Oleguer Borés, pacient en cures pal·liatives: «Ningú hauria de morir sol»

«Abans no pensava en la mort. Ara, tot i que no voldria, cada dia hi penso una mica més. Soc aquí esperant que arribi ¿i què puc fer? Doncs mirar la tele, llegir, parlar amb gent... aguantar-me. Hi ha dies que no estàs tan fi, que et fa mal l’esquena, però no un dolor qualsevol, un dolor rabiós, i has de prendre morfina», explica resignat. Però un segon després, una espurna d’ironia apareix als seus ulls i comenta divertit que ha tornat a cuinar. «I m’agrada sortir a veure botigues. I si trobo un basar xinès, hi entro. I regiro i en surto amb una polsera, una espardenya per a les orelles i un barret per als genolls. ¿Quin dia me’l posaré? Doncs mai. Parlo per telèfon amb la meva filla, l’hi explico i riem». 

L’humor, «i la mala llet» assegura ell, l’han ajudat a viure i, també, a esperar: «Exteriorment, ho encaro bé. Interiorment, mitjanament bé. A mi m’agradaria anar-me’n a dormir i quedar-me rígid, però no es pot escollir. L’hi he dit als meus: aquí no fa falta plorar». 

Borés va néixer al carrer Verdi el 1945, «amb el final de la Segona Guerra Mundial» diu orgullós, però se n'anirà en una Europa de nou arrasada per la guerra. «El món és definitivament pitjor. Podíem haver après ni que fos sis coses boniques però n’hem après 200.000 de lletges... És difícil això d’aprendre», assegura el més gran de set germans, cinc nois i dues noies que encara viuen.

Se li trenca la veu al recordar que, fa tres anys, l’Elsa va morir. Gairebé sembla més enfadat amb aquesta mort que amb la seva: l’havia conegut quan ella tenia 17 anys i a ell, uns 20. «Era noruega i, des de molt petita, venia cada estiu a Pineda de Mar. Un dia, estava assegut a la plaça major, ella hi passava amb les amigues... Es va atrevir i va venir a parlar amb mi», rememora amb nostàlgia, i afegeix que «va parlar i va parlar i em va deixar babau. Ja s’havia fixat en mi però jo ni l’havia vist. Això sí, una vegada la vaig conèixer, no hi va haver ningú més». Al final, el seu amor s’havia transformat: «Érem els millors amics del món» i per això, tot i que estaven divorciats, dinaven junts dos dies a la setmana i es deixaven regals sota el coixí.

Quan Borés mira cap enrere, no ho dubta: «He tingut una bona vida. Primer va ser de sacrifici, sobretot durant l’època d’estudi. Més tard, va ser de lluita però també de passar-ho bé. Vaig fer més per la feina que per la meva llar, és cert. Ara em bufetejaria, va ser un gran error. La meva culpa és meva i punt, l’accepto. Sense que sembli una excusa, em van educar en allò que el primer és la feina. Ens parlaven del deure, de la pàtria... i ens ho acabàvem creient. Així que la vaig espifiar amb la meva filla: ara, de gran, li he demanat perdó. Quan l’hi demano, es queda en silenci. Com a contrapartida, l’Anikken ha estudiat el que ha volgut i on ha volgut, ha viatjat... Ha viscut una vida molt diferent de la meva. No estic orgullós que la meva filla sigui metgessa, sinó que sigui com és: molt responsable, complidora i un tros de mare», afirma. Malgrat tot, fa un balanç positiu: «He d’agrair com de bé que m’han sortit les coses».

El voluntari que mai falla

És un home d’amics i fins i tot ara, que passa tantes hores entre quatre parets, n’ha fet un de nou, un que segons ell és un mag amb una maneta que fa passar més ràpides i més bé aquestes hores d’espera. «Les infermeres, els infermers... són àngels que caminen per aquests mons de Déu. Un em va posar en contacte amb la Fundació Paliaclínic i el seu programa de voluntariat d’acompanyament. Des de fa un parell de mesos, en Sergi ve a visitar-me. Mai m’ha fallat. Xerrem, m’explica mil coses: des de les obres a la ciutat a què li cuinarà a la seva nòvia... Ell ara comença la seva vida, jo l’acabo. Ens ajudem. Parlem obertament o estem callats, que és una altra manera de parlar, una de molt bonica», apunta.

Notícies relacionades

Els lladres de coure evolucionen cap a bandes organitzades

Sense càmeres i de fàcil accés

En aquests silencis hi caben alegries i records però també aquestes pors que aguaiten en la soledat: «Jo sé que me’n vaig, no fa falta fer-hi més voltes. A part del mal que fa deixar els meus, accepto morir-me com a llei de vida. El que sí que m’espanta és com ho faré. Vull que sigui tranquil i no sense saber què fer. Visc amb l’aire sempre penjat del nas. Ahir, se’n va anar la llum cinc o sis vegades a l’escala. ¿I ara com respiro?, em preguntava. És veritat, tinc la petita bomba autònoma. Però, ¿quant dura? ¿Quatre hores? ¿Me’n vaig al bar per connectar-hi la màquina i demanar-me un cafè? Mentre estava ingressat, vaig somiar que em moria per falta d’aire. ¡És tan horrorós! Obria la boca i no entrava... I de cop, el coll es va eixamplar i va començar a entrar-hi una massa blanca», confessa valent, mirant de cara, des de la seva trinxera construïda amb ironia i consciència.

«Ningú hauria de morir sol, algú s’hauria de quedar al teu costat fins que s’acabi la història. I potser dir-te una frase bonica, un ‘ja ens veurem’ o ‘prepara’m el camí, que vinc’. Quan arribi el meu final, els he demanat als meus que em facin una mica de companyia i m’agafin la mà. Suposo que això és el que es necessita en l’últim moment». Que així sigui.