La meitat dels pacients amb càncer moren sense haver rebut cures pal·liatives

Les dades són clares. El 2020 van morir a Espanya 493.776 persones, de les quals el 37% eren susceptibles de rebre cures pal·liatives i d’aquestes gairebé el 62% eren pacients de càncer. Tanmateix, només la meitat (entorn de 56.000 persones) van rebre aquesta atenció, malgrat que és una prestació del Sistema Nacional de Salut des del 1995, segons denuncia l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) en un estudi que s’ha presentat aquest dijous.

Les cures pal·liatives constitueixen una atenció integral, tant per al pacient com per a la família, a partir del moment en què el tractament amb finalitats curatives deixa de tenir efecte però encara queda molta vida. És a dir, les cures pal·liatives van molt més enllà d’una sedació o el subministrament de fàrmacs per evitar el dolor els últims dies o les últimes hores de vida, sinó que suposen l’ajuda d’un conjunt de professionals perquè el pacient i els seus pròxims assumeixin que la vida s’acaba –tot i que encara quedin mesos– i rebin l’ajuda mèdica, emocional i social que alleugi el seu patiment.

Segons la Societat Europea de Cures Pal·liatives, el nombre òptim de recursos pal·liatius és de 2 unitats per cada 100.000 habitants. Tanmateix, Espanya té 0,6 recursos per cada 100.000 habitants, i Europa, 0,8. És, per tant, una de les grans assignatures pendents del sistema sanitari, més orientat a curar les persones que a cuidar-les en la fase final de la vida. A més, hi ha una gran inequitat territorial. Hi ha comunitats com Múrcia i el País Basc, que tenen més d’un unitat per cada 100.000 habitants, és a dir, s’acosten als estàndards recomanats, però d’altres, com la Rioja, només en tenen 0,32. Catalunya se situa en la mitjana europea, 0,8, i Madrid està en la mitjana nacional, 0,6.

Sense psicòlegs

A tot això s’hi afegeix que només el 25% dels equips de cures pal·liatives disposen de psicòlegs i treballadors socials i aquests professionals hi dediquen menys del 50% de la seva jornada. Aquest dèficit provoca que el servei depengui de la unitat de salut mental dels hospitals, que ja està molt sobrecarregada, i de convenis amb el tercer sector, com l’existent amb l’Associació Espanyola Contra el Càncer, que va ser la primera entitat social a posar en marxa unitats pal·liatives.

Finalment, l’escassetat de recursos i de dotació fa que la derivació a aquestes cures es produeixi amb retard, sovint quan al malalt li queden només hores o dies de vida. A més, el 66% de les persones amb càncer manifesten que desitjarien morir al seu domicili i només un 31,6% ho van poder fer el 2020.

Notícies relacionades

Nens a pal·liatius, la realitat ignorada

Un nou Codi d’Accessibilitat per acabar amb les barreres físiques, sensorials i cognitives

Els motius del dèficit en aquesta prestació són variats, com que no hi ha l’especialitat sanitària de pal·liatius, que falten recursos i coordinació, que hi ha reticència per part dels professionals sanitaris a derivar els seus pacients a aquestes unitats i que hi ha desconeixement sobre els serveis que s’hi ofereixen, segons l’estudi ‘¿Cómo es el final de la vida en España?’. S’hi suma, a més, el tabú de la mort, el procés de negació de la possibilitat que aquesta es produeixi en el futur, tant en el pacient com en els familiars, i la reticència a ser atès en cures pal·liatives i no en unitats curatives. Finalment, hi influeixen la soledat de molts malalts i l’absència d’una xarxa de familiars que pugui ajudar-los a morir a casa.

Per solucionar tots aquests problemes, l’AECC reclama que Espanya aprovi una llei de cures pal·liatives, norma que va estar a punt d’aprovar-se la legislatura passada i no va arribar al Butlletí Oficial de l’Estat per l’avanç electoral, i que s’actualitzi l’Estratègia de Cures Pal·liatives, que es va revisar per última vegada el 2014.