Els delictes sexuals comesos per nens es dupliquen a Catalunya des del 2015

En els últims set anys, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) va atendre més de 7.000 nens de menys de 14 anys (i les seves famílies) que havien comès algun delicte, una dada que s’ha mantingut més o menys estable en els últims anys. Els delictes contra la llibertat sexual són els que més han crescut, seguits de l’assetjament (+56%) i els delictes greus contra les persones (+9%). La resta han disminuït: els robatoris amb violència cauen al 48%, els robatoris sense violència ho fan al 20%, els danys lleus contra les persones es van rebaixar un 54% o la violència cap als pares es va reduir un 6%. Fa més de 16 anys que un equip especialitzat (EMI-14), format per quatre professionals, fa un seguiment dels casos més greus. Els més lleus són supervisats pels equips territorials d’aquesta direcció general.

La violència sexual no és el delicte més habitual: suposa el 8,8% (637) de tots els delictes que cometen els nens, però s’han disparat. De 53 delictes sexuals el 2015 hem passat a 103 el 2022. La directora general de la DGAIA, Ester Cabanes, creu que les xifres són fruit de la sensibilització social. «Un tocament o una conducta sexual inapropiada que abans passava inadvertida, es creien jocs de nens..., avui es denuncien», explica. Això permet atendre les víctimes que abans callaven però també reeducar els nens. Cabanes apunta que part d’aquests delictes es produeixen a través de les xarxes. «Els pares en són més conscients: fan captures de pantalla dels vídeos o dels missatges que s’envien i els casos arriben a la justícia amb proves», insisteix.

El risc a realimentar-se

Per als experts, és molt important que aquests nens no passin pels jutjats. «No se’ls ha d’etiquetar com a delinqüents, estan en procés de desenvolupament. Generaríem cercles de retroalimentació negativa i cada vegada respondrien forma més violenta. Hem d’educar-los, responsabilitzar-los i saber fins a quin punt estan sols, desmotivats o tenen problemes de funcionament psicològic», insisteix Jorge Tió, psicòleg clínic i psicoterapeuta de la fundació Sant Pere Claver. Tió treballa en l’equip d’atenció al menor (EAM) de l’entitat, que atén menors condemnats i inimputables, derivats per la Generalitat. Una visió que comparteix Cabanes. «En aquests casos, el càstig no és la solució perquè no tenen consciència del delicte: eduquem en la responsabilitat i sense l’estigma, que no se sentin culpables sinó que entenguin la gravetat del que han fet», segueix Cabanes.

Com passa amb els menors que són condemnats, aquests nens també han patit traumes mal gestionats: abusos sexuals, violència de gènere a casa o la pèrdua d’un referent (per exemple, pares que han fugit de la família). «Un delicte greu als 10, 12 anys significa que allà està passant alguna cosa. Reaccionen a les seves pors i inseguretats anant d’esbirros per la vida perquè necessiten sentir-se més segurs, tenen un dany intern que han de treure... si hi anem amb càstigs no aconseguirem res», segueix Cabanes. Una realitat que Tió confirma. «El masclisme és també un element clau. Els arriba propaganda que els fa sentir més forts. Són petits homes atrapats per una màscara de fortalesa. Se salten un procés d’aprenentatge per convertir-se en homes», segueix.

La clau, l’entorn familiar

Per això els professionals se centren a comprendre la situació familiar. «Se senten molt sols, a casa seva són invisibles i tenen moltes inseguretats. Els pares no tenen temps per parlar o estar amb ells i es refugien en dinàmiques que no són adequades, ja sigui d’altres adults, adolescents més grans o a internet», explica la directora general. «La precarietat econòmica és un factor de risc: pares que aguanten llocs de treball precaris i que quan arriben a casa no poden més... però també famílies molt ben posicionades que inhibeixen els fills amb pantalles des de petits», opina Tió. L’expert assenyala que les llars formades per mares soles, migrants amb altres sistemes de valors, homosexuals a qui l’entorn ha donat l’esquena per la seva condició i reben hostilitat o les famílies divorciades en què, després, els pares tenen altres fills solen ser més afectades. «Són entorns on falten suports a la criança o en què els nens se senten desubicats», prossegueix.

Tió també explica que hi ha factors externs, com el sistema educatiu, que tampoc ajuden aquests menors. «Tenen una pressió molt forta: l’amenaça del fracàs és molt gran, sumat amb una enorme incertesa del futur i falta d’oportunitats. Això els fa molt difícil involucrar-se en un procés d’aprenentatge perquè ningú els reconeix les capacitats», explica Tió. «S’atrapen a una sensació de buit que no poden destruir. Hi ha un avorriment insuportable que gestionen amb l’excitació sexual o l’adrenalina», segueix Tió. Això afecta delictes des de les agressions sexuals fins al bandalisme. I després de fer-ho, ho exposen a les xarxes socials. «Quan difonen les seves ‘gestes’ se senten reconeguts. Per un moment deixen de ser invisibles i fracassats. No veuen més enllà, no hi ha més consciència que aquesta», segueix el psicòleg.

Ajudes a la criança

Notícies relacionades

El Govern llança un pla per prevenir la desatenció i el maltractament de pares a fills

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

És per això que Tió insisteix que els suports als pares en edats més primerenques és la millor forma de prevenció. «Segons com es crien tindran més capacitat de suportar la frustració, d’atendre. Si no s’aïllen no tenen vincles de confiança i en la pubertat esclata tot», prossegueix l’expert de Sant Pere Claver, que afegeix que el consumisme de la societat actual tampoc hi ajuda. «Aquests nens mesuren la vida en diners, és el que els orienta. És molt complicat inculcar valors així», prossegueix. Explica que és necessari que els pares tinguin suport i millorar la xarxa de salut mental i prevenció infantil. «No pot ser que perquè rebin tractament hagin de fer aquestes coses», insisteix.

Una reflexió que comparteix la directora general, però amb matisos. «De programes en la criança i de suport en les famílies en tenim molts, el problema és que molta gent no hi arriba. Es pensen que és només per a famílies pobres o que els robarem els nens, que som com una espècie d’‘home del sac’», lamenta Cabanes. Demana que les famílies que necessiten pautes o suports amb els seus fills, independentment del seu nivell de renda, acudeixin als serveis dels ajuntaments o la Generalitat. «Clar que sempre es pot fer més, però les famílies han d’entendre que no som els dolents de la pel·lícula», defensa la directora.