El Govern llança un pla per prevenir la desatenció i el maltractament de pares a fills

Els pares no naixen ensenyats. De vegades per l’estrès, d’altres pel desassossec o per no saber quina porta obrir, hi ha qui opta per estripar el carnet de paternitat. Situacions que en casos extrems comporten fins i tot una intervenció institucional. A Catalunya, hi ha ocasions en què la Generalitat ha d’actuar retirant la custòdia, per exemple en casos de desatenció parental. Per prevenir qualsevol cas de maltractament i ajudar els pares a tenir més eines educatives, el Govern ha impulsat un pla pilot amb què finança 21 centres d’ajuda que oficialment es denominen Servei d’Orientació i Acompanyament a les Famílies (SOAF). Fa tres anys, aquest recolzament amb prou feines el donaven algunes entitats amb escassos fons econòmics.

En total, l’any passat, les SOAF van atendre 2.367 famílies. Una d’elles és la de la Matilde (nom fictici), una dona que no vol revelar el seu nom. Fa uns mesos va veure com la seva filla s’autolesionava a casa tallant-se les venes. “Vaig veure les fulles amb sang sota el llit i ho vaig relacionar amb els talls que tenia als braços”, relata. Ja feia mesos que la seva filla no volia anar a classe. Havia desenvolupat fòbia al sistema escolar. Aquesta mare reconeix que estava “desbordada” i que no sabia on demanar ajuda.

A la Fundació Marianao, una de les primeres que ofereix aquest servei a Catalunya, va començar a descobrir com acompanyar i ajudar la seva filla. Tot i que també es va adonar que el seu marit no estava a l’altura. “Es va desentendre de la casa, dels fills, estava sola davant de tot”, recorda aquesta dona treballadora.

Es va separar del seu marit i es va centrar a acompanyar la seva filla en aquest procés. “He après a no ser tan negativa i tan exigent amb ella. Intento donar-li més suport més en el que li agrada”. Assegura que ha après, entre altres coses, a calibrar els càstigs i els esbroncs. Ella també ha rebut ajuda psicològica de la fundació. “He començat a dedicar-me temps, participo en alguns tallers que fan a la fundació”, explica amb un somriure. “Costa demanar ajuda, però a nosaltres ens ha anat bé”. La seva filla ara torna a anar a classe amb ajuda psicològica. La mare ha descobert que també necessita espai. Ja estan gairebé donades d’alta del servei.

Pla pilot

El 2014 només hi havia cinc SOAF a tot Catalunya, dirigides per diverses oenagés de forma voluntària i sense aportació pública: Marianao (Sant Boi de Llobregat); Trinijove (Barcelona); Projecte i Vida (Vic), el Casal dels Infants al barri de La Mina (Sant Adrià de Besòs) i Cassià Just (Cornellà de Llobregat). Ara, amb el suport de la Generalitat, ja són 21 unitats finançades, en total, amb 800.000 euros des de fa dos anys. Es tracta d’un “pla pilot”, en paraules del secretari general de protecció social del Govern, Francesc Iglesias, que vol treballar la “parentalitat positiva”. Tot i que encara queden moltes zones per cobrir.

Aquest alt càrrec del Govern va exposar, a principis de març, les primeres dades del pla en un congrés que organitzava la Fundació Pere Tarrés. Aquestes 21 unitats cobreixen 11 ciutats i 10 comarques. Una de cada cinc són famílies separades, i el 14%, monoparentals. La majoria de les que acuden a demanar ajuda són mares.

Les preocupacions dels pares es divideixen en dues tipologies. D’una banda, les educatives; de l’altra, les d’acompanyament i suport. Entre les primeres, un de cada cinc nens té problemes per seguir les classes, i en molts casos presenten fracàs i absentisme escolar. El 38% de les llars manifesten no saber acompanyar els fills per resoldre el problema, i en el 32% dels casos els conflictes es donen amb la convivència a la llar (per exemple, no els imposen normes). En l’acompanyament destaquen els xocs entre les parelles o divergències familiars que afecten la manera d’educar i conviure.

Ambulatoris de salut mental

El resultat és que gairebé el 25% dels casos han acabat derivats a centres ambulatoris de salut mental. En la majoria de les situacions el pacient és el menor, però també hi ha casos de pares que requereixen aquests serveis psicològics. Només en un 7% dels casos s’ha practicat mediació i, en canvi, més de la meitat pateixen algun tipus de pobresa, ja que han sigut traslladats als serveis socials de les seves localitats.

Els que truquen a la porta d’un SOAF ho fan per motius molt diferents. “Normalment sol ser en moments de crisi, de canvis, especialment quan els nens comencen l’adolescència”, explica Sara Escudero, psicòloga d’aquesta unitat a Sant Boi de Llobregat, que l’any passat va atendre 361 persones. Entre alguns dels serveis hi ha el recolzament terapèutic, l’educatiu, la formació en parentalitat positiva o tallers de creixement personal.

Llista d’espera

Tenen llista d’espera, especialment de famílies que viuen en ciutats on no hi ha SOAF, com Gavà, Viladecans o Castelldefels. Aquesta treballadora atén majoritàriament les famílies en teràpies psicològiques i grupals, tot i que també disposen d’una educadora social. Fa gairebé 10 anys que està en aquesta unitat, que durant molt temps s’ha mantingut gràcies als voluntaris. “Hi ha de tot”, explica. Tot i que la majoria de casos que atenen són famílies derivades per les escoles o els centres dels serveis socials de la ciutat.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

“Molts pares creuen que el problema està en els fills, però a poc a poc afloren els problemes de les parelles i la parentalitat”, assegura. Per exemple, un cas que els va arribar d’un institut perquè un adolescent feia mesos que tenia un comportament estrany, estava molt distret. “Resultava que la mare estava sotmesa a un control brutal per part del seu marit, no podia fer res sense el seu consentiment, fins i tot li revisava el mòbil cada dia i decidia si podia sortir de casa”. Situacions com aquestes afecten els menors, però en realitat el problema rau en la família. Ara la mare es comença a adonar d’aquest control i es planteja la separació per al seu benestar.

De vegades els usuaris són pares molt joves, dones que es queden embarassades en l’asolescència i que els falten eines, sobretot educatives, per relacionar-se i educar els fills. “No passa res per demanar ajuda; intentem acompanyar de la millor forma que podem”, assegura aquesta psicòloga, que opta sempre per escoltar, donar consells i recomanacions. “Imposant un criteri no ajudarem en res, es tracta que les famílies sàpiguen veure què falla i ajudar-los a trobar la solució”, aclareix.