La salut mental dels adolescents desborda el sistema sanitari i educatiu

Les xifres són allà. I la punta de l’iceberg del fenomen és més que alarmant. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, el país viu un pic de suïcidis entre els més petits de 15 anys: el 2021, es van treure la vida 22 adolescents i nens, una xifra un 57% superior a la registrada l’any anterior. Però hi ha més coses. Sobretot entre les noies. Els intents de suïcidi entre les adolescents s’han triplicat en un any. I segons una enquesta de la Diputació de Barcelona publicada aquest dijous, el 18% de les alumnes de quart d’ESO pensen a morir-se «amb freqüència o gairebé diàriament». La meitat d’elles presenten un estat d’ànim negatiu. I després hi ha el ‘bullying’: un de cada cinc nens i nenes afirma haver patit assetjament al seu centre educatiu. El dia a dia dels instituts –no només el de Sallent– demostra amb tossuderia que sovint la resposta a l’assetjament és la inacció.

En un institut de Barcelona que qualificarem d'estàndard per diferenciar-lo de centres més complexos, aquest primer trimestre del curs 2022-23 hi va haver tres intents de suïcidi entre l’alumnat. El centre ha activat els protocols previstos, però es troba amb la realitat de l’escassetat d’assistència i de seguiment assistencial. En un dels casos, per exemple, el menor és visitat una vegada cada dos mesos per un psiquiatre de la sanitat pública.

Fa temps que els centres més complexos detecten un augment dels problemes de salut mental, anteriors a la pandèmia. «Fa temps que avisem que hem d'estar alertes», assenyala Maribel Tarrés, directora de l’Institut Jaume Cabré de Terrassa. Matisa que casos tan greus com el de les bessones de Sallent no són habituals. «Tots els instituts registren un augment dels problemes, majoritàriament relacionats amb trastorns alimentaris, depressió i autolesions», explica Tarrés, que insisteix que en centres com el seu aquesta problemàtica no és nova. En canvi, apunta, posant èmfasi en el fet que es tracta d’una percepció personal, que els centres que més estan notant aquest repunt són els centres en principi sense complexitats. «Aquests centres, en els quals els alumnes pertanyen a entorns socioeconòmics més favorables, sí que estan veient ara aquest augment», apunta. «La covid ha fet aflorar i ha agreujat problemes que ja existien», afegeix, per la seva banda, Susanna Soler, fins al curs passat directora de l’institut Montgròs de Sant Pere de Ribes.

Tots els docents consultats fan el mateix diagnòstic: els recursos dels centres (bàsicament psicopedagogs que detecten problemàtiques i les deriven a l’EAP, que al seu torn les deriva a un servei assistencial) són limitats i els professors se senten «sobrepassats» per la situació. «Som professors. Podem acompanyar, escoltar els alumnes, però no som especialistes i hi ha situacions que ens van grans, en les quals els alumnes necessiten atenció especialitzada», exposa Betlem Cuesta, coordinadora d’ESO a l’institut Les Vinyes de Castellbisbal.

Els professors coincideixen que tant l’EAP com l’assistència sanitària (psicòlegs i psiquiatres) estan completament saturats. I apunten a un nou element d’inequitat entre l’alumnat: les famílies amb recursos econòmics recorren a la via privada, animats fins i tot pels mateixos serveis públics. Per als docents, l’«ideal» seria tenir personal especialitzat als mateixos centres, com psicòlegs clínics, però, sent més pràctics, reclamen més recursos a la xarxa sanitària per atendre els alumnes i fer un seguiment continuat dels casos. Soler afegeix un element: una coordinació més estreta, intercanvi d’informació docents-metges inclosa, entre Educació i Salut.

El repunt de malestars després de la pandèmia no ha fet més que accentuar la saturació dels sistemes d’atenció a la salut mental. «Sovint, les llistes d’espera per accedir als centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ) són de sis mesos i, després, la freqüència de visita (mitja hora cada mes i mig) no garanteix una atenció eficaç», afirma Roger Ballescà, psicòleg i coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi de Psicologia de Catalunya. Amb això, o bé «molts problemes s’acaben cronificant o els usuaris acudeixen a la xarxa privada, només accessible per als que se la puguin pagar», afegeix.

L’especialista apunta a una altra dada preocupant. Es calcula que entre el 10% i el 20% dels adolescents tenen algun tipus de trastorn, quan la xarxa pública amb prou feines està arribant al 5%. «Ens estem quedant molt lluny, perquè significa que, més enllà dels que poden accedir a la consulta privada, n’hi ha un gruix que no rep assistència o la rep de forma precària», afirma Ballescà, que recalca la importància de la prevenció (el 75% dels trastorns afloren abans dels 18 anys) i que la xarxa de serveis pugui detectar i donar una primera resposta als malestars (no malalties mentals) des dels mateixos centres escolars, l’atenció primària o els serveis socials.

Sense evidències científiques

Notícies relacionades

La falta de psiquiatres i psicòlegs accentua la desigualtat territorial en la salut mental de Catalunya

Desigualtat territorial en salut mental: conduir una hora i mitja quan la teva filla té una crisi psiquiàtrica

Hi ha un altre fet preocupant. Encara no hi ha tampoc a escala internacional, investigacions científiques prou profundes que disseccionin aquesta emergència. El resultat és que ens endinsem en un fenomen una mica a les palpentes. La crisi amb freqüència s’ha adjudicat als tancaments i al malestar de la pandèmia, així com a l’auge de les xarxes socials, però les dades són limitades, les conclusions contradictòries, i és indubtable que alguns adolescents són més vulnerables que d’altres als efectes del temps d’exposició a les pantalles. Tot això passa en un període en què es posen a prova els límits i s’explora la identitat pròpia. Tot això esdevé una espècie de tempesta perfecta: ansietat, depressió, autolesions i fins i tot suïcidi.

Aquest pic de tensió ha suscitat preguntes complexes. ¿Els problemes són propis de l’adolescència i abans passaven desapercebuts o ara s’estan sobrediagnosticant? ¿Com incideix en això l’augment dels casos de pubertat precoç? ¿Quins factors operen exactament perquè els problemes siguin considerablement més grans en les noies? La salut mental dels adolescents continua sent una caixa negra que requereix que s’obri amb urgència.