De les ordres d’allunyament als processos judicials: 6 errors en la protecció de les víctimes

«Els processos són molt llargs, poden durar fins a tres anys, i durant tot aquell temps l’agressor no té cap condemna; si la tingués, tot i que fos petita, seria una manera de parar-li els peus, que sentís que no pot continuar actuant així», assenyala Humet, que apunta que aquesta mateixa dilatació provoca també que moltes víctimes desisteixin, cosa que genera precisament l’efecte contrari: un reforç a l’agressor, que se sent impune. 

La lletrada també denuncia que es donen molt poques ordres de protecció, especialment a Catalunya. Segons dades del 2018, Catalunya és la comunitat autònoma amb el percentatge més baix d’acceptació per part dels jutges de les sol·licituds d’ordres de protecció de víctimes de violència masclista i mesures cautelars contra el denunciat. L’any esmentat es van concedir 2.680 de les 5.252 peticions, cosa que suposa un 48%, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). 

La protecció, i allà rau gran part del problema, de les que sí que aconsegueixen obtenir l’ordre d’allunyament també presenta seriosos problemes. «Al final les ordres són només un paper, no és una protecció real», explica Humet, que insisteix que, finalment, és la víctima qui ha de protegir-se. «Limitar la seva vida, no sortir a soles, canviar-se el número de telèfon... Mentrestant, l’agressor continua amb la seva vida normal», afegeix, recordant que no existeix cap impediment real perquè aquest agressor vagi a casa de la víctima a fer-li una punyalada. 

A ulls d’aquesta especialista en violència masclista, seria important revisar les eines de detecció de risc. «És un qüestionari que té bastants problemes, i em consta que s’està revisant», assegura l’advocada, que posa sobre la taula la necessitat de plantejar la presó preventiva en casos de risc greu, mesura que actualment no s’utilitza. 

«Moltes vegades s’ofereix a la dona un pis de protecció, quan es veu que hi ha risc de reincidència, perquè hi ha molt poques places i, a la pràctica, això l’acaba tancant, mentre que ell segueix lliure», reflexiona l’especialista. «La justícia continua interpretant que si no t’ha clavat un punyal, no hi ha risc per a la teva vida, ignorant les lògiques de la violència masclista», prossegueix. Per canviar aquestes dinàmiques, les expertes demanen més formació als professionals que intervenen en detectar els nivells de risc. A més de la possibilitat de la presó preventiva, Humet planteja altres mesures intermèdies, com les polseres telemàtiques.

L’advocada Paula Narbona, també especialista en violències masclistes, relaciona una altra qüestió: «El clima que s’ha creat les últimes setmanes contra les dones i el feminisme amb l’atac a la ‘llei del només sí és sí’. «Es tracta d’un factor de risc. S’ha donat veu a arguments misògins i tot això els legitima per cometre els crims», afegeix Narbona. «Podem fer moltes lleis, però el que fa falta és canviar la societat», conclou la lletrada.