¿Tots els tions tenen cara?

Fer el pessebre, decorar l’arbre, fer cagar el tió, preparar l’escudella i els canelons, prendre el raïm per donar la benvinguda al nou any a toc de campana, anar a esperar els Reis... ¿Oi que tot això els resulta familiar? Evidentment, perquè són les nostres tradicions. Són aquestes coses que no saps exactament com les has après però que formen part de tu d’una manera tan íntima i profunda que quan tens fills t’esforces a transmetre’ls-ho, tot i que quan eres jove potser no els prestaves gaire atenció.

Ara bé, això no significa que sempre s’hagin celebrat de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Com explica el folklorista Amadeu Carbó en el pòdcast d’aquesta setmana del ‘Tren de la Història’, les tradicions que tenim avui dia són una acumulació de les que es feien segles enrere. Ell, que és un comunicador nat, utilitza una imatge molt gràfica: les tradicions són com les capes d’un pastís i el resultat final és el que tenim al nostre present.

A ell l’hem convidat a pujar al nostre ‘Tren de la Història’ perquè ens expliqui quines capes hi ha al fons de les principals tradicions nadalenques i comencem per una de les que més debat estan generant últimament: el tió. El que va començar com un simple tronc s’ha convertit en tot un personatge de ficció amb ulls, nas, boca i barretina que arriba a casa de manera inesperada o que cal anar a buscar al bosc.

Primer impacte de la conversa amb Amadeu Carbó: el tió no és (exclusivament) català, sinó que originàriament era present a tot Europa i s’assimilava a una espècie de banya de l’abundància simbòlica amb la qual es representava el fet que després de l’hivern, la natura tornaria a donar els seus fruits. El que ha passat els últims anys és que a Catalunya s’hi ha incorporat com un element identitari enfront d’altres tradicions nadalenques foranes com pot ser el Pare Noel.

És un procés relativament recent, perquè segons explica aquest folklorista, durant els anys seixanta i setanta a les zones urbanes del país no se celebrava amb el mateix entusiasme que ara. De fet, en molts pisos de ciutat el tió era una simple capsa girada del revés. Res de tronc convertit en ésser animat. Això vindria després i en bona part gràcies a un doble procés. D’una banda, la infantilització de les tradicions i, de l’altra, la influència del món cinematogràfic. Gràcies a les pel·lícules de dibuixos de Disney ens hem acostumat que tant els animals com els objectes es converteixin en personatges amb rostre i sentiments humans. Si un cranc toca les maraques amb la Sireneta sota el mar i un canelobre parla amb accent francès a ‘La Bella i la Bèstia’, ja em diràs per què un tronc no pot tenir una bonica cara, ¿oi?

La conversió d’un tió en un personatge de ficció ha fet que al voltant seu hi apareguin un relat i un univers simbòlic molt allunyats del que tenien els nostres avantpassats, perquè a les masies el tronc (que no cagava joguines sinó uns quants dolços i poca cosa més) acabava al foc en un acte carregat de significat. El Nadal coincideix amb l’arribada de l’hivern, per tant el moment en què els dies comencen a allargar-se i l’encesa d’aquell tronc era el foc nou que marcava el nou cicle anual. A més, es considerava que les cendres tenien propietats per protegir els camps de les plagues i fins i tot es posava algun petit fragment del tronc cremat sota la teulada per foragitar llamps, calamarsades i maleficis de bruixeria.

Ara imagina’t que als nens del segle XXI els diguéssim que ha de llançar el tió al foc i cremar-lo. Acabarien traumatitzats, pobrets. Però és que tampoc tindríem on, perquè a la majoria de cases no hi ha xemeneia. De fet, el seu lloc simbòlic l’ocupa ara la televisió, que és l’element de reunió per a tota la família.

Notícies relacionades

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

La concertada catalana, la més cara i menys finançada

Almenys fins ara, perquè amb la multiplicitat de pantalles, el consum audiovisual cada vegada és més individual i personalitzat. Com la religió. Almenys, això és el que afirma el catedràtic d’antropologia de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado en el nostre pòdcast. Segons el seu parer, tot i que ara no se segueixen els preceptes del cristianisme, la religió s’ha escapat del seu àmbit natural per connectar amb espiritualitat més individualitzada. Però alhora, es mantenen les tradicions perquè són les que ens expliquen com a grup humà i serveixen per trobar-nos. Com diu ell, l’important del Nadal són els canelons de l’àvia.

La notícia es basava en el recent experiment de fusió nuclear que encara no té aplicacions en la vida real i, a més, estaria parlant de l’anomenada ‘aigua pesant’, que no té res a veure amb la que surt de l’aixeta o del mar.