Dies de policies amb poder absolut al Museu d’Història de Catalunya

Després de la Guerra Civil, tan injustes eren les desigualtats, explica Martín amb un mural de fragments de sentències de l’època a l’esquena, que quan un delinqüent com ’el Dioni’ –l’exvigilant que va robar un furgó blindat i va obtenir un botí de 300 milions de pessetes–, el ciutadà no només no el condemnava sinó que l’admirava: era una petita victòria contra un sistema inclement que havia vençut en la guerra. Aquest era un fet fonamental que distingeix aquella època de l’actual: ara els delinqüents no agraden. 

Al començar l’acompanyament que fa a EL PERIÓDICO per l’exposició, i com passava amb la mirada de Foucault, Martín, amb una reflexió sobre els encarregats de perseguir els dolents, defineix el franquisme: «En democràcia, els policies obeeixen els jutges. En una dictadura són els jutges que obeeixen els policies». Ho argumenta amb dades sobre les investigacions policials de l’època que, sense aportar proves sòlides, imposaven les penes més dures, també de mort, als malànimes que delinquien motivats per estómacs plens de misèria. 

Les armes homicides les aportaven testimonis que donaven la seva «paraula d’honor», sense que existís cap cadena de custòdia, remarca el novel·lista que anava a comissaries com la de la Via Laietana per documentar-se. Tampoc hi havia policia científica que obtingués mostres biològiques ni ordinadors que permetessin acarar-les. En realitat, explica Martín, les causes es construïen gairebé sempre a partir de «confidents» i s’arrencaven les confessions sota tortura o a canvi de rebaixes de la condemna potinejades amb una judicatura rendida. «Hi va haver un jutge que em va explicar que, quan declaraven els sospitosos, els demanava que ho fessin mirant cap a la paret perquè ell no hagués de veure les lesions que havia rebut durant l’arrest policial. Era el que es feia: mirar cap a una altra banda», recorda Martín de camí a la secció dedicada al crim organitzat.

Crim desorganitzat

D’aquells delictes de fam, es va passar al naixement de la màfia a l’inici de la democràcia, detalla Martín. «Havíem vist pel·lícules com ‘El padrí’, però aquí no hi havia gàngsters». Hi van arribar, segons calcula el comissari de l’exposició, coincidint amb el cas Bardellino: el 1984 la policia va arrestar Antonio Bardellino, del clan Casalesi. Tenia tant poder que va sortir en llibertat subornant dos magistrats de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem. Per a Martín va suposar una prova irrefutable, la primera, que la màfia, com el turisme, començava a niar a Espanya. Aquí continua, disfrutant del sol. 

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

Martín havia imaginat una exposició que començava a les fosques i anava guanyant en lluminositat, que representava així aquest arc temporal que arrenca amb el blanc i negre del crim de la fam dels quaranta i acaba amb l’eclosió del color del crim organitzat dels vuitanta. Al final, però, l’exposició no respecta aquesta gradació lluminosa. I es manté en tenebres constants, una atmosfera harmònica amb un viatge que deambula sobre armes blanques rovellades que es van utilitzar per matar, cubetes de trilers, imatges de Toni Leblanc interpretant ’l’estafa de l’estampeta’, una notícia de l’assassinat de Carmen Broto que va despullar la corrupció del franquisme ipaquets de cigarretes de grifa que van servir per a una venda al detall de droga dècades abans del ‘boom’ cannàbic de l’actualitat.

L’exposició acaba amb el naixement de la literatura policíaca a Barcelona, amb l’icònic ‘Tatuaje’, de Manuel Vázquez Montalbán. I amb els títols que el seguirien, com ‘Prótesis’, del mateix Martín, que per humilitat ha exclòs el seu llibre de la mostra. Però abans que les novel·les portessin a la ficció aquests crims, la premsa va haver de fixar-los, reconeix el novel·lista al costat d’una sala infestada de retallades de diari. Martín mira aquests periodistes de successos del segle passat amb carinyo, conscient que el que van recollir revistes com ‘Por qué’ i ‘El Caso’ no forma part de la història del periodisme prestigiat però es va convertir en un material indispensable perquè ara es comprenguin millor aquells dies atroços de policies amb poder absolut. Sense la tasca dels periodistes, per més voltors que semblessin, aquest passat ara no parlaria ni sota tortura.