Atenció a la dependència

Només el 3,5% d’avis catalans tenen un cuidador públic a casa

El servei d’atenció a domicili (SAD), clau per garantir la màxima autonomia als usuaris, ofereix un màxim de dues hores al dia d’ajuda

Un informe d’Ivàlua assenyala l’infrafinançament d’aquest recurs, que té llistes d’espera, desigualtat territorial i precarietat de les seves treballadores

A1-161556456.jpg

A1-161556456.jpg / ANNA MAS TALENS

6
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«Estem davant un desbordament de la funció de contenció dels serveis socials. I el servei més necessari i complex que gestionen està infrafinançat, dona una atenció irrisòria i sotmet les seves treballadores a la precarietat», diu Natalia Rosetti, analista de l’Institut Català d’Evaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua). Es refereix al SAD, el Servei d’Ajuda a Domicili, un servei de cuidadors públics que ofereixen els ajuntaments a les persones dependents que viuen a casa seva però no poden valer-se per si mateixes. Fa dos anys, la Generalitat va encarregar als analistes d’Ivàlua una avaluació d’aquest servei. L’informe, a què ha tingut accés EL PERIÓDICO, és demolidor. Malgrat ser més que necessari que mai, té greus carències: molt poques hores d’atenció, llistes d’espera, falta de recursos, desigualtat entre comarques i precarietat laboral de les seves treballadores, majoritàriament dones. «Hi ha molt camí de millora», resumeix Mireia Borrell, analista i coautora de l’informe.

Prop de 70.000 persones dependents a Catalunya obren la porta, diàriament, a una persona que els arregla, els cuina, els ajuda a fer la compra o els neteja la casa, amb recursos públics: ells no han de contractar cap servei extern, sinó que són els serveis socials municipals els que ho organitzen. Un servei bàsic, donant per fet l’envelliment de la població i que la majoria dels dependents volen evitar, al màxim, haver d’ingressar en un geriàtric. Però, segons l’informe d’Ivàlua, només el 3,5% de més grans de 65 anys reben aquesta atenció, tot i que la llei de serveis socials de Catalunya dicta que, com a mínim, caldria arribar al 4% de cobertura. Les primeres dades provisionals mostren que el 2020 no es va arribar ni al 3% de més grans de 65 anys, i a menys del 20% de dependents.

Mitja hora al dia

Aquest servei d’ajuda a domicili es finança principalment amb diners de la Generalitat i del Govern central, que aporten el 66% del finançament, mentre que la resta del cost l’assumeixen els municipis. El 2019, el SAD va costar 172 milions d’euros, dels quals laGeneralitat va aportar 92 milions. És el principal servei que la Conselleria de Drets Socials finança els ajuntaments. Però aquesta aportació és insuficient. Segons les últimes dades publicades pel Govern, un usuari d’aquest servei rep de mitjana una atenció de 30 minuts cada dia. La forquilla és d’entre 20 i 40 hores mensuals, així que els que reben la màxima prestació tenen dues hores al dia de cuidadors. «És irrisori», opina Rosetti.

«Per poder oferir una atenció continuada hauríem de multiplicar el pressupost per 17. La Generalitat no té aquests diners», assenyala Anna Palou, tècnica de la conselleria. «Aquí emergeix el problema de la desigualtat econòmica: qui s’ho pot permetre contracta cuidadors durant la resta del dia. Però, ¿què passa amb els que no poden?», planteja Borrell.

Llista d’espera

El SAD es divideix en dos tipus de serveis. El que es tramita a través de les ajudes i valoració per la llei de dependència (SAD dependència), i el que obeeix a un criteri social, que dicten els serveis socials (SAD Social). El primer atén el 60% d’usuaris. L’informe mostra que, a mesura que han anat augmentant les llistes d’espera de la dependència, els atesos pel SAD Social han augmentat pel nombre de persones en llista d’espera per al SAD dependència o per a una plaça en una residència. Això fa, segons constaten els tècnics de la Generalitat i apunta l’informe d’Ivàlua, que el SAD Social hagi perdut la seva funció, que és preventiva i que no només va dirigit a persones grans o dependents, sinó a famílies vulnerables.

Abandonament als pobles

L’informe denuncia també la inequitat territorial. Les zones rurals, de muntanya, i més despoblades tenen un 46% menys d’oferta del SAD i perceben, de mitjana, quatre hores menys d’atenció setmanal. El transport per arribar fins a les cases d’aquestes persones eleva el cost del servei 2,51 euros cada hora. «Quan la població de muntanya augmenta un 1%, la intensitat del servei cau en mitja hora», conclou l’estudi. Per exemple, el Tarragonès, Vic, Palafrugell, el Baix Empordà o la mancomunitat de la Plana tenen la taxa més baixa de beneficiaris i d’hores d’atenció. A l’Urgell, les Garrigues, el Segrià, Calafell, el Baix Penedès, Blanes i la Vall d’Aran no arriben a atendre l’1% dels més grans de 65 anys.

«És preocupant aquesta desigualtat», assenyala l’estudi. «El SAD és el millor servei en aquests municipis sense recursos per a la gent gran i amb altes taxes d’envelliment», afegeix l’informe. «La configuració del SAD i el seu finançament hauria d’atendre aquestes situacions: no és equitatiu», insisteix. L’informe també revela que, tot i que els municipis rurals tenen menys cobertura, els municipis urbans que atenen més persones, al seu torn, les atenen menys hores. «És un joc d’equilibris entre necessitat i costos», explica Borrell.

Precarietat i subcontractes

Aquesta setmana les treballadores del SAD de Barcelona van protestar per les precàries condicions de la seva feina. L’informe els dona la raó. «La qualitat del servei es veu afectada per l’externalització, que pot ser font d’eficiència, pero també suposa una pèrdua de control del servei i de les condicions laborals precàries», diuen les analistes al document. Només el 8% dels ens locals presten el servei de manera directa. El 92% restant està subcontractat o externalitzat, ja sigui de manera total o parcial.

«Hi ha moltes dones d’aquest servei amb mitges jornades que no arriben a final de mes, i la rotació en el servei és constant, per la qual cosa falta formació», explica Borrell. Els tècnics de la Generalitat recorden que el 2020 el Govern va apujar el preu que paguen per cada hora d’atenció, i expliquen que han començat un procés d’acreditació per evitar que grans empreses multiservei facin negoci a costa de l’atenció als més vulnerables. «Cal pagar millor, enfortir i dignificar el sistema de cures», afegeix Rosetti.

Ceguesa de gènere

Notícies relacionades

L’informe d’Ivàlua utilitza en diversos moments el concepte ‘ceguesa de gènere’. Aquest servei de cures a domicili és pràcticament femení: el 70% de les usuàries són dones, com també ho són les seves treballadores. No obstant, no hi ha cap política pública encarada a tractar aquest tema des d’aquesta perspectiva. «Ens trobem amb moltes dones que no volen el SAD perquè tenen assumit que són elles les que han de fer aquestes tasques i, per tant, tenen menys hores de servei que els homes, quan potser ho necessiten per igual. I també hi ha molt rebuig al fet que les tasques les facin els homes», explica Borrell.

Telecures

Davant aquesta realitat, el Govern està treballant en un nou sistema d’atenció a domicili. El projecte porta les sigles SAED: Servei d’Ajuda a l’Entorn Domiciliari. L’aparició de la paraula ‘entorn’ no és fútil. «Estem treballant per poder potenciar els serveis de teleassistència de les Diputacions, que ja estan aplicant sensors de detecció i l’ús de la intel·ligència artificial a les llars, i complementar-lo amb els treballadors del SAD però també l’entorn d’aquestes persones», explica Palou. «Aquesta botiga del poble que coneix tota la gent gran, les farmàcies, el veïnat... no podem treure una senyora de casa seva perquè la vivenda no està adaptada i portar-la a un barri nou on no coneix ningú», segueix Palou. «En el fons, es tracta de creure’ns l’estat del benestar: l’atenció. Creure’ns que això és igual d’important que la sanitat, l’educació i les pensions», insisteix Rosetti.