La natalitat es desploma: «És preocupant la gent que vol tenir fills però no pot»

Fins a finals del segle XVIII, ser dona i ser mare eren sinònims que només alterava la biologia. Desproveïdes de capacitat d’elecció, una de cada deu fins i tot moria durant o després del part d’un dels quatre o cinc fills. Després van arribar els avenços mèdics i els primers drets socials, però al segle XX les dones van continuar donant a llum com a principal i gairebé excloent missió en la vida, atrapades per una dictadura que les educava per ser mares i esposes ja des de petites. Després de la mort de Franco, les dones van reivindicar el seu dret a decidir sobre elles mateixes, també pel que fa a la maternitat. Això explica, en part, que la corba de naixements comencés a caure en picat des de 1975 fins a mitjans dels 90. I és només en part perquè aquells primers anys també ho van ser d’una crisi econòmica, la del petroli, que complicava la criança. En el vaivé de la natalitat a Espanya, les crisis econòmiques –també la del 2008– han estirat la corba cap a baix. 

«No he sigut mare principalment per motius econòmics», explica la Cristina, de 36 anys. Tot i que és fixa en una empresa, continua compartint pis. «Arrossego una situació de precarietat des de fa anys i encara no he trobat una feina que em permeti viure molt més enllà del dia a dia», diu, mentre apunta a un altre dels problemes d’una generació que en molts casos va marxar fora a estudiar: «La meva família tampoc viu a la meva ciutat i la idea de no poder disposar de la seva ajuda per a la criança també em fa tirar enrere».

Desig o pressió social

La Cristina assegura que mai ha sigut d’aquelles dones que tenen clar que volen ser mares: «Vaig començar a plantejar-m’ho a partir dels 30 i he tingut dubtes en molts moments sobre si realment volia ser-ho o si hi havia certa pressió social», però afegeix: «Sí que m’agradaria poder canviar la meva situació al més aviat possible i ser mare d’aquí a uns anys».

L’última enquesta de fecunditat que va fer l’INE, el 2018, apuntava les raons per les quals les dones no havien tingut fills en funció de la seva edat. En les menors de 25 anys, el principal motiu era que se sentien «massa joves». Entre els 25 i els 29, tot i que les que citen la seva joventut com a primer motiu cau a la meitat, encara continua sent el més escollit. Però a partir dels 30 cedeix davant la falta de parella i les raons econòmiques, laborals o de conciliació. «No vull ser mare» ho trien com a raó dues de cada deu dones a partir dels 40 anys. Abans d’aquesta edat, amb prou feines ronda el 10%.

Així que, amb les dades a la mà, el 90% de les dones vol ser mare. Però per Esther Vivas, sociòloga i autora de ‘Mamá desobediente’, «aquest desig xoca amb unes condicions socioeconòmiques i amb una crisi mediambiental que ho dificulten enormement i aquesta situació d’estabilitat no arriba mai».

1.200 euros al mes

La Mariángeles sempre ha volgut ser mare. Quan s’imaginava a si mateixa veia una mare jove, de no més de 25 anys. Però en té 33 i el «moment adequat» per tenir fills «ni tan sols s’ha acostat». «El sou més alt que he rebut a la meva vida ha sigut de 1.200 euros al mes i amb horaris fins a les nou de la nit. Augmentar la família seria renunciar a tot, a viure amb presses i ajustar-me encara més per ni tan sols aconseguir la qualitat de vida tan bàsica que busco», explica.

Les renúncies de les quals parla Mariángeles són una tònica habitual en el discurs de moltes dones. El discurs reaccionari culpa l’empoderament femení de la baixa natalitat, com si ser feminista i mare fossin incompatibles. Però és el sistema social el que ho fa incompatible i obliga a triar i fer renúncies en lloc d’intentar salvar-les, com assenyala la psicòloga perinatal i doctoranda en Sociologia Vega Pérez-Chirinos. «M’he adonat que en aquestes condicions no vull ser mare. No vull haver de renunciar a res del poc que busco per poder ser-ho. Si la meva situació laboral i econòmica s’estabilitza, i encara soc a temps d’intentar-ho, m’ho tornaré a plantejar, però no perquè ‘se m’acabi el temps’», conclou la Mariángeles.

Dones, no mares

Ser mare ja no és un mandat, és una decisió conscient. És una de les raons més òbvies perquè, tot i que hi hagi més dones, neixin menys criatures. «Per al feminisme va ser fonamental reconèixer que la maternitat no era el destí únic de les dones, i és important que puguin decidir lliurement, perquè es fa un treball enorme a nivell físic i psicològic perquè una criatura vingui a aquest món. Però això no vol dir que el feminisme no atengui la maternitat o que el més feminista sigui negar la maternitat», adverteix Pérez-Chirinos.

L’Elena (31 anys) té clar que no vol ser mare. I no entén per què la pregunta l’hi fan a ella, acompanyada de frases com «se’t passarà l’arròs» o «¿no et penediràs?», però mai a la seva parella. «Hi ha molta pressió social. Et miren amb cara d’incredulitat –es lamenta–, però la meva és una decisió conscient: treballo amb mares solteres en risc d’exclusió i sé el que suposa la maternitat. Senzillament, no és per a mi». 

«Tan legítim és voler no ser mares com voler ser-ho», diu Vivas, taxativa. Pérez-Chirinos afegeix que una natalitat a la baixa «no té per què ser un problema en si mateix». El que sí que preocupa és «la quantitat de gent que no s’està podent reproduir, malgrat el seu desig».

Un desig posposat

Un desig posposatLa Yanira (38 anys) i la seva parella van decidir que havia arribat el moment de tenir fills. «Vaig començar el camí amb molta il·lusió, però llavors va arribar el primer desengany», relata. Els mesos van començar a passar i no aconseguia quedar-se embarassada. La incredulitat va donar lloc a la frustració. I a l’enuig. «Vaig pensar en el meu estil de vida feminista, voler desenvolupar la meva vida professional, anar-me’n a l’estranger, formar-me fins als 25... Que aquesta manera de viure m’havia allunyat de poder descobrir que el meu desig de ser mare era més gran del que em pensava», explica. «Amb el temps m’he adonat que ni era culpa meva ni del feminisme, sinó de com la societat està organitzada: la falta d’accés a una vivenda, a una feina, a l’estabilitat, el fet de no poder conciliar un desenvolupament personal i professional amb la maternitat, ens ha fet que haguéssim de triar», diu amb convicció. 

En casos com el de la Yanira, no tenir fills no és una decisió voluntària, sinó la conseqüència del retard de la maternitat, que acaba empenyent les dones a clíniques de fertilitat amb la sensació que ningú les havia advertit de les dificultats que podrien tenir. Pérez-Chirinos creu que els avenços en reproducció assistida ens han portat a «una creença ingènua que són innocus, senzills i infal·libles», quan cap de les tres coses és certa. «De vegades simplement no funcionen i el duel posterior és molt dur», diu la psicòloga.

Falta d’informació

Falta d’informacióMolt abans d’intentar quedar-se embarassada, amb 34 anys, la Yanira va anar a una consulta ginecològica. Volia ser mare, però no sentia que fos el moment i volia saber com estava el seu cos abans de prendre cap decisió. Va sortir de la consulta amb una analítica prescrita. Dies després, hi va tornar per recollir els resultats. «Em va dir que estava bé per a la meva edat, i no em va donar cap més explicació. No em va dir que a partir dels 35 anys allò faria un descens fortíssim», es lamenta. Als 36 va tornar a consulta amb la mateixa preocupació:  «La idea va començar a ressonar molt fort al meu cap. La seva resposta va ser: ‘però si ets una nena’. Això em va calmar molt, però ara m’enfada. En temes de fertilitat no era cap nena», insisteix.

La taxa de part per cada cicle de fecundació ‘in vitro’ amb òvuls propis és del 13%. Però és una dada que no sol aparèixer en la publicitat de les clíniques. «És un gran negoci en el qual s’anteposen interessos econòmics», explica Vivas. «Hi ha hagut un cert engany en relació amb les nostres expectatives, perquè les nostres mares van poder tenir fills sense dificultat», explica Vivas, que recorda que la generació anterior tenia el seu primer fill sobre els 20 anys. «No poder tenir fills xoca amb el que socialment s’espera de tu com a dona i això converteix la infertilitat en un dels principals tabús que envolta l’experiència materna», insisteix.  

«Després d’haver patit un avortament, de vegades tinc un dilema enorme entre la impaciència per tornar al procés per tenir el meu nadó, que és el que vull, i un rebuig a haver de tornar a passar per situacions que m’han resultat tan desagradables, que m’han remogut física i emocionalment a un nivell que jo no m’esperava», diula Yanira, que ha tornat a fer esport, a menjar bé i a recuperar els hàbits de vida que va perdre durant l’embaràs i el procés d’avortament. «La vida de la meva parella no s’ha ressentit gens. A nivell professional fins i tot ha tingut ofertes noves de feina... La vida de la dona queda completament aturada i la d’ells segueix endavant sense cap problema», reflexiona.

Maternitat edulcorada

Notícies relacionades

Conciliació i política social: la resposta als problemes de natalitat

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Maternitat edulcoradaLa Mariángeles no dubta que l’embaràs sigui «un moment únic i meravellós», però es queixa que s’oculten «les dificultats que comporta, els canvis tan brutals que té el cos, les complicacions que sorgeixen... Parlar i queixar-te’n et fa quedar en mal lloc i sentir-te culpable», diu la jove.

Vivas creu que «hi ha una imatge molt edulcorada de la maternitat». Molts dels seus silencis i ombres no es reconeixen socialment. Pérez-Chirinos remarca que els nens han sigut expulsats de l’espai públic: «No veiem els nadons. La criança està tancada a les cases i això fa difícil construir una imatge realista del que comporta atendre una persona en els seus primers anys de vida». «Cada vegada es parla més de les dificultats de la criança, però el que no hi ha és molta actitud d’escolta», assenyala. I les dones estan disposades a alçar la veu.