La sequera agosteja Espanya: les reserves hídriques més baixes del mil·lenni obliguen a tancar l’aixeta

El juliol ha sigut «extremadament càlid» a Espanya. El mes va arribar a la temperatura mitjana més alta del país des que es tenen registres, és a dir, des de 1961. També va ser un mes molt sec: les precipitacions no van arribar a la meitat del valor normal, cosa que ha provocat sequeres alarmants per al nostre país. I aquestes, al seu torn, han obligat a aplicar en diversos punts d’Espanya talls d’aigua. Perquè, per primera vegada en el mil·lenni, les reserves hídriques estan per sota del 40%.

Greenpeace recorda a més que per sota del 5-10% l’aigua emmagatzemada en un embassament no és utilitzable o extraïble. «Ens enfrontem a problemes severs de subministrament d’aigua, i a un risc extrem per als ecosistemes i la biodiversitat aquàtica. A més d’una aturada en l’activitat econòmica, ja que l’aigua és imprescindible per a qualsevol activitat», asseguren de la plataforma.

Les últimes dades del Ministeri de Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) mostren que la reserva hídrica espanyola està al 39,2 per cent de la seva capacitat total. És la pitjor dada en dues dècades. Els embassaments emmagatzemen actualment 21.730 hectòmetres cúbics (hm³) d’aigua, un 1,3 per cent menys que fa només una setmana; 4.559 hm³ menys que fa un any.

Cada hectòmetre cúbic són mil milions de litres, que equival al consum anual d’una població de 15.000 persones, segons la Comunitat de Regants de la Vall Inferior del Guadalquivir. Això, multiplicat per 4.559, ajuda a veure la magnitud de la pèrdua. L’evaporació per les altes temperatures, l’augment del regadiu i del consum propi de la temporada estival no ajuden que les previsions siguin optimistes.

Sense dutxes a les platges

La dada oferta per MITECO és la pitjor des de 1995. Aquell estiu, vuit milions de persones van patir restriccions de l’aigua; 12 milions si comptem des de 1991, quan van començar les sequeres. Va ser un desastre per a molts agricultors, que veien com els seus cultius es reduïen en temps rècord.És veritat que la situació ara no és igual per a totes les comunitats autònomes. Però, en aquelles que estan patint més dificultats, molts municipis, com en aquells anys, ja han optat per posar restriccions al consum de l’aigua.

Una de les més perjudicades és Galícia. El president de la Confederació Hidrogràfica el Miño-Sil (CHMS) ha alertat que «som davant l’any hidrològic més sec de la sèrie històrica». Entre les mesures per fer un ús responsable de l’aigua, ha demanat que s’eviti la neteja de carrers, el reg de jardins i camps d’esports, l’eliminació de fonts i, fins i tot, que es valori la necessitat de portar a terme restriccions horàries de l’aigua.

Des del dilluns 8 d’agost, al municipi d’Orense de Ribadavia només surt aigua de l’aixeta quatre hores i mitja al dia: entre la una i les tres de la tarda, i des de dos quarts de nou fins a les onze de la nit. A Pontevedra, el govern municipal de Nigrán ha optat per tancar l’aixeta de les dutxes i neteja peus de les platges. Tres setmanes abans ho havien fet a Baiona.

També a Biscaia, l’alcaldia d’Ibarrangelu ha decidit tancar les dutxes de les platges de Laida i Laga, el mateix que a la platja de Laredo (Cantàbria). Ni tan sols el nord d’Espanya es deslliura dels estralls de la falta de pluja.

A Catalunya, la Generalitat ha limitat el consum d’aigua a 200 litres per persona al dia en fins a 150 municipis. Les Conques internes estan al 42,1%. El cas de Solsona va ser sonat, on han hagut de subministrar aigua amb cisternes a un dels dipòsits de la xarxa municipal.

Preocupació per les collites

A Màlaga, l’embassament de La Viñuela tancarà el mes d’agost a l’11% i sota el llindar dels embassaments morts. Aquesta és la raó per la qual des de l’1 agost, a l’Ajuntament de Rincón de la Victoria i el de Vélez-Málaga, les dutxes de les platges del litoral del municipi es mantenen tancades. A la Sierra de Huelva tenen 10 localitats amb talls d’aigua més d’un mes. Per no haver-hi, no hi ha ni figues. Les collites es ressenten per culpa de les sequeres.

També la sequera a la conca alta del Tajo, capçalera des de la qual parteix el transvasament Tajo-Segura, preocupa el camp alacantí. De moment tenen aigua emmagatzemada, però si en el futur hi ha escassetat no podran plantar la collita d’hortalisses de primavera i estiu. 

Lluita contra els abusos

A Extremadura, la presa d’on es proveeixen els més de 20.000 habitants de la comarca de Tentudía es trobava la setmana del 4 d’agost a només un 16,6% de la seva capacitat. Amb només 0,8 hectòmetres cúbics en la setmana del 4 d’agost, i tenint en compte que a l’estiu la població augmenta, podrien passar a Fase III, que comportaria la restricció de subministrament d’aigua potable a la població.

Tampoc ho tenen fàcil els veïns de Tábara, a la província de Zamora. Després de detectar abusos i usos indeguts de l’aigua subministrada per la xarxa general de proveïment, l’ajuntament ha optat per fer «talls d’aigua a diferents hores del dia i sense previ avís, en funció de la situació dels dipòsits, per poder garantir el proveïment d’aigua potable per al consum humà i higiene personal». 

Enrique Cabrera, catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de València, creu que, si bé la situació depèn de la comunitat autònoma, en general és «bastant perillosa». Segons l’opinió d’aquest expert en hidràulica urbana, el que s’hauria de fer és gestionar millor l’aigua. «I per a això cal adequar l’administració i les infraestructures, perquè no es perdi ni una gota pel camí», afirma en conversa amb EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, mitjà del grup Prensa Ibérica a què també pertany aquest diari.

Assenyala que «Espanya ha de canviar el xip quant a la gestió de l’aigua». A principis del segle XX, l’administració es va concebre per fer embassaments, transvasaments i grans obres, que és el que en aquell moment es necessitava. Es van crear els primers ministeris lligats a l’aigua amb el nom d’obres públiques. Tota una declaració d’intencions.

«Però avui dia el que necessitem és una administració que faci una bona gestió i mantenir o renovar les estructures que estan fetes, no fer-ne més», assegura Cabrera, que critica que algunes comunitats autònomes hagin suprimit el cànon de sanejament de l’aigua. Sense diners, hi continuarà havent fugues i, per tant, talls d’aigua.

Un problema que seguirà

El Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF, per les sigles en anglès) assenyala que hi ha més de 9 milions d’hectàrees a Espanya que estan catalogades com a zones amb un risc alt o molt alt de desertificació, principalment en el terç sud i els dos arxipèlags.

Entre les causes, apunten a la sobreexplotació d’aqüífers i el creixement insostenible del regadiu; l’abandonament de la terra i la degradació del terra, que afecta la seva fertilitat i la seva capacitat per mantenir la humitat; i els períodes extrems de sequeres.

Notícies relacionades

La dessalinitzadora del Prat, a punt d’arribar al 100% de la seva capacitat: «Mai havíem tingut tanta necessitat d’aigua»

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

«Diversos estudis científics preveuen una reducció de les precipitacions, especialment a les conques atlàntiques, la del Guadalquivir i el sud peninsular, unit a un augment constant de temperatures mitjanes de fins a 2 graus més per a l’any 2040. Tanmateix, malgrat l’extrema vulnerabilitat davant la sequera i del risc de desertificació, Espanya ha apostat per un model de gestió ‘suïcida’ que prioritza l’aigua per als cultius de regadiu intensiu i industrialitzats. El regadiu es beu el 80% d’aquest recurs de les nostres conques, sense comptar amb l’aigua que es consumeix de manera il·legal», afirmen.

Per frenar aquest problema, el Fons Mundial per a la Naturalesa proposa adaptar les demandes als recursos hídrics realment disponibles i impulsar una Llei de Protecció dels Terres. El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic ja ha sotmès a informació pública l’esborrany de l’Estratègia Nacional de Lluita contra la Desertificació a fi d’identificar les àrees de risc de desertificació i les mesures prioritàries per lluitar-hi en contra.