«Només veiem desolació»: els veïns del Bages enmig de les ruïnes de la urbanització delmada per l’incendi

Per arribar fins aquesta urbanització s’ha de pujar un turó per la carretera. Les flames, fins dilluns, feien impossible arribar-hi. Aquest matí, quan s’han obert els accessos, s’havia d’empassar saliva abans d’emprendre la ruta. El verd dels pins ja és història, la foto cremada d’un paisatge completament gris. Només queden pols i troncs socarrimats. A dalt, la panoràmica resulta desoladora. Hi ha cadàvers d’animals domèstics i a l’asfalt queden impregnades les empremtes dels seus últims passos. Les parets de les cases s’han tenyit de negre. Molts sostres han cedit. La majoria dels electrodomèstics estan fosos. Veïns tacats de sofre esbufeguen i no donen crèdit.

16 anys de vida i 3 gossos

Jordi Vilalta recorre incrèdul el que abans era casa seva. «No tinc res», repeteix amb els ulls com taronges. «Ahir ja em van dir que la casa meva estava destruïda, però no m’ho volia creure... Estic en xoc, això és brutal», segueix. L’home fa 16 anys que viu a River Park amb els seus tres gossos. «Estava molt content i orgullós de la meva casa amb jardí. Ara no queda absolutament res», comenta resignat. No té roba. Només la que porta. «Les dues últimes nits vaig dormir al meu cotxe amb els meus tres gossos: tinc l’esquena destrossada, vaig passar una calor terrible», explica aquest home que va declinar dormir al pavelló municipal habilitat per la Creu Roja.

«Les fotos dels casaments de la meva mare, el tren en miniatura que estava construint... Res res, s’ha perdut tot», continua hipnotitzat pel desastre. El bany està fet miques. No es veu ni la banyera. Uns veïns li han deixat una furgoneta habilitada per passar les pròximes nits. «Espero que ens donin una indemnització per això, haurem de sobreviure com sigui», suplica. «Em tocarà anar a demanar roba a la Creu Roja, que em vaig oblidar de dir-ho, és que jo només pensava a venir aquí. I ara, no puc pensar en res més», diu Vilalta visiblement desubicat.

«¿Què vols que et digui? Estic destrossat. Però almenys, som vius», comenta David Enríquez, un veí, que no podrà tornar a casa en molt temps. Va arribar a River Park també fa 16 anys, quan es va comprar una bonica casa de dos pisos, amb jardí, piscina i garatge. Avui tremolava només de pensar que la seva gata podria estar morta. No és així. Però casa seva, sí. Les finestres estan destrossades. La nevera, fosa. Les parets s’han tenyit de negre i el que abans era una cuina, un bany i un menjador, ara sembla un gran abocador. Sense samarreta i suat de dalt a baix, no deixa de fer viatges. «No sé si podré tornar a viure aquí, però almenys m’emporto la tele i els pocs electrodomèstics que han aguantat perquè no me’ls robin», explica. La resta de casa seva ja és el passat. Inclosa la piscina i la depuradora de l’aigua, completament calcinada. Ara torna a casa dels pares, a Rubí.

Més runa

Manuel Aragón es passeja davant una casa que ha desaparegut. No queda res. Runa i cendra. «He vingut a fer fotos perquè els amos no s’atreveixen a venir, no tenen ànims. Estan amb els psicòlegs... destrossats. Però m’han demanat si els puc enviar unes fotos de com ha quedat», segueix l’home. Hi ha desenes d’animals morts. Al mateix carrer, al davant, una altra vivenda arrasada. A més, hi ha una furgoneta «valorada en 70.000 euros» completament cremada. «Els propietaris estan destrossats», explica un altre veí, Eloi Barquín, que veu dreta part de la seva vivenda.

«Casa meva no s’ha cremat perquè jo, a l’hivern, em vaig saltar les normatives i em vaig posar a tallar pins», diu. L’immoble està connectat amb un solar deshabitat. «Era ple d’arbres. Fa un any vaig demanar que el netegessin i sis mesos després, com que no feien res, em vaig posar amb els meus amics a tallar els pins. Per això casa meva ha aguantat», segueix. I pronostica que seguirà amb aquesta neteja pensant en els pròxims estius. Des del balcó de casa seva es veu tot el parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. El Montcau, Montserrat, i tota la muntanya incendiada. A les rajoles s’endevinen els passos d’un gos. «Quan hem arribat ens hem trobat l’animal mort», segueix. Idèntica sort que el seu ànec i les seves gallines. «El nostre carrer és el més afectat: trigaré a tornar a dormir tranquil».

Solidaritat i consol

Aragón, com tots, s’aferra a la positivitat. «En moments així veus com els veïns i els amics t’ajuden amb el que poden», explica. Es fa evident al visitar la casa de la família Picó. «Moltes gràcies, però ¿què voleu que us digui?, aquí ja no hi ha res a fer, no queda res», diu el pare, Jose. Són veïns de Barberà del Vallès, feia més de 30 anys que van construir una segona residència a la urbanització. Ara està completament destruïda. Els Picó munten un aperitiu entre les ruïnes impregnades de cendra. «Són molts records els que hem passat aquí», explica la mare, Luisa, 66 anys. La filla mira de treure de la vivenda els microones, l’única cosa que ha sobreviscut al foc.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Al mateix carrer, Joaquima Ferrer retalla les branques de diversos arbustos del seu jardí. Està plena de cendra. «He pujat plorant, fa més de 20 anys que visc a River Park», explica desolada. «Les persianes s’han fos, teníem una caseta de fusta que s’ha cremat sencera, el tendal de la piscina, els vidres estan trencats... Em va ser d’un pèl que no em cremés jo també», diu la dona, a qui les flames van agafar sola a casa. A l’asfalt segueixen impregnats a terra els últims passos que va fer el gos que va morir a casa de Barquín. «Podríem ser nosaltres», segueix.

Són desenes els veïns que tornen compungits a casa. Però també n’hi ha alguns que en surten per primer cop. És el cas de Xavier Caldes, que va decidir confinar-se a casa en comptes de fugir, com sí que van fer la seva dona i els seus fills. «Ha sigut com viure a l’infern», diu l’home. Va decidir quedar-se perquè no volia perdre casa seva. «Si arribo a saber el que passaria potser no m’hauria quedat. ¡És clar que vaig passar por!», assegura. Però al cap i a la fi, la seva vivenda està pràcticament intacta. «No vaig veure ni una manguera, els bombers van deixar que cremés tot. Si jo no hagués sigut aquí, remullant la casa amb l’aigua de la piscina, no tindria casa», sospira.