Perdre la salut amb 31 anys per una paparra

A la pamplonesa Naiara Olagüe Fernández, de 37 anys, van trigar dos anys a posar nom al rosari de símptomes que estava patint, que li havia afectat enormement la seva qualitat de vida i, fins i tot, li dificultaven la cura de la seva filla petita. Per a això, va haver de viatjar fins a Brussel·les, on després d’una sèrie de proves, li van confirmar que tenia Lyme crònic. «És a dir –com ella mateixa relata–, en algun moment de la meva vida, no se sap quan, una paparra o qualsevol altre artròpode m’ha picat i m’ha contagiat el bacteri borrellia i, al no tractar-me, se m’ha cronificat». 

Es tracta, segons explica, d’una «malaltia molt dura i incapacitant». Tanmateix, ara que es troba «bé» afirma que aquesta patologia, que li provoca dislèxia, parafàsia, mals de cap, canvis bruscos de temperatura corporal, cansament, problemes oculars, xiulets a les orelles, inflamació i febrícula, també li ha permès aprendre: «m’ha ensenyat a relativitzar, a viure de manera conscient, a cuidar-me, ja que ara em cuido molt. Vaig deixar de treballar per compte d’altri, em vaig posar d’autònoma per controlar-me els temps i intentar reduir els nivells d’estrès; ho menjo gairebé tot ecològic o biològic; m’he tret un munt d’aliments... M’ha portat moltes coses bones, a més de totes les persones que he conegut, però perdre la salut amb 31 anys i una filla petita... et cau el món. Ara ho explico de manera positiva i alegre, perquè també he fet molt treball personal, psicològic, per acceptar aquesta malaltia crònica. En aquest moment estic bé, però potser quan tingui 60 anys estic fatal... És molt difícil viure amb aquest jou».

Els primers símptomes

El febrer del 2016 estava treballant a l’oficina quan, «de sobte, vaig deixar de veure-hi. Van ser com uns segons, no ho recordo amb exactitud i després ho veia tot borrós. Em vaig espantar molt, no sabia què fer i vaig anar a l’òptic del meu barri», que, després d’una primera valoració, li va recomanar acudir a Urgències. Així ho va fer. «Al cap d’unes hores, vaig començar a veure com un fil negre, similar al que es produeix pel fum de l’encens, també llumetes, punts negres, la vista borrosa i un fort i continu mal de cap frontal», que no va cessar en els sis mesos posteriors.

A Urgències, «van descartar que fos algun tumor o càncer, però no sabien què tenia», diu. Llavors, va començar un llarg periple per diferents metges del Servei Navarrès de Salut-Osasunbidea (SNS-O), sobretot en Neurologia i Oftalmologia. Al cap d’uns mesos, li van fer «unes anàlisis de sang molt extenses i, entre moltes altres coses, em van mirar la malaltia de Lyme. Em va sortir indeterminat a la Seguretat Social, però amb aquest resultat entenc que no és negatiu i començo a estirar el fil». Així, es va posar en contacte amb persones afectades de la CAV, va constatar que molts dels seus símptomes coincidien i, com que elles es tractaven a Bèlgica, a finals del 2017 va decidir també viatjar allà.

A principis del 2018 li van confirmar el diagnòstic. Malgrat tenir un informe mèdic que ho acredita, diu que en la sanitat pública no es recull en el seu historial perquè les anàlisis continuen sortint «indeterminat», ja que, denúncia, «les proves serològiques de tot l’Estat espanyol tenen menys d’un 30% de fiabilitat». 

La situació en la qual es troben les persones afectades per aquesta patologia, «invisibilitzada i infradiagnosticada», van portar la Naiara a mobilitzar-se a les xarxes socials i a acudir al Parlament de Navarra, per a la qual cosa van arribar a crear l’Associació Lyme Navarra Alyna-Nalye, si bé ara es troba «en via de dissolució», perquè dels seus membres només ella està amb forces per seguir amb la lluita.

Notícies relacionades

Shôko Barcelona, reconegut internacionalment com a local sostenible

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Per tot això, si bé considera una bona notícia la resolució del Parlament que, entre altres coses, emplaça el Govern a crear una unitat de referència, reclama que «s’accepti la malaltia de Lyme crònic, que no necessitis tenir constància de la mossegada o de l’eritema migrans, que s’accepti la clínica que tinguis amb anàlisi d’altres centres, que millorin les proves i que es puguin analitzar les paparres per saber si estaven infectades i així prendre o no l’antibiòtic». 

En definitiva, demana «una mica de suport, tant emocional i empàtic, com econòmic». No obstant, afirma que «tenir una malaltia tan complexa i, a sobre, no reconeguda és el resúmmum dels súmmums» i insta la societat a conèixer la patologia «perquè, si se li adhereix una paparra, vagi al centre de salut i exigeixi que l’hi treguin bé, que sàpiguen que no han de posar cap producte per extreure-la i que després han de demanar el tractament». Com conclou, «hi ha molt camí per recórrer».