València

L’infern de ser LGTBI a la Rússia de Putin

Natàlia i Kionul van fugir d’un país on la llei els impedeix fer-se mostres d’afecte en públic sota pena de presó. Es van casar fa 15 dies a València

L’infern de ser LGTBI a la Rússia de Putin
5
Es llegeix en minuts

Quan a Natàlia i a Kionul els pregunten si es donarien la mà pel carrer a Rússia contesten que «no som kamikazes». Al seu país està prohibit i les podrien detenir per això. Així de fàcil. I si no les tanquen, corren el seriós perill de ser agredides físicament per algun intolerant. Tot des que es va aprovar la «llei contra la propaganda de relacions no tradicionals». Des d’aleshores un petó a la plaça major significa presó.

Les dues van fugir d’un país convertit en infern per a elles i per a tot el que representen. Van arribar a València, on es van casar fa quinze dies i són molt felices. Des d’un centre comercial expliquen com és la presó dissenyada per Putin i administrada per una societat intolerant amb les persones LGTBI. Alona Malakhaeva, activista russa i traductora, fa possible la conversa.

L’LGTBI-fòbia a Rússia es parteix en dos plans. «En el legal està prohibit. Gairebé ningú mostra en públic les seves relacions o dissimulen que les tenen», explica Natàlia. En el cultural «corres risc de patir violència física per part d’algun intolerant».

La posició majoritària de la societat amb lesbianes, gais, i bisexuals és passiu-agressiva. «Que existeixin, però dins de casa seva. No ens recolzaran perquè no els sembla correcte, però tampoc es fiquen a les nostres vides». Un altre grau és el de les persones que pensen que «és una malaltia que ha de tractar-se». De fet, matisa Natàlia, Rússia té la seva pròpia llista de malalties mentals i nosaltres hi seguim.

El posicionament més radical, afegeix, «és que es tracta d’una perversió que ha de ser erradicada». «Si parlem de la quantitat de persones que toleren la llibertat de les persones d’escollir parella... pot ser d’un 10%», lamenta.

Perill al carrer

No exagera. Al país hi ha grups ultres com «Serra contra els LGTBI» que publiquen llistes negres amb objectius del moviment, i fins i tot ofereixen diners per atacar aquestes persones, segons han publicat mitjans russos. Els precedents d’activistes pels drets del col·lectiu no són gens bons. L’última va ser Ielena Grigorieva, assassinada a la porta de casa seva i trobada amb vuit ganivetades a la cara i a l’esquena, a més d’indicis d’haver sigut escanyada.

«Si parlem de la quantitat de persones que toleren la llibertat de les persones d’escollir parella... pot ser d’un 10%», lamenta Natàlia

«No sabem en el dia d’avui qui va ser el responsable, però sí que el seu domicili particular estava en aquestes llistes de persones que s’han de perseguir i eliminar. Hi ha sospites de diverses organitzacions», denuncia Natàlia. La realitat és que el president de Txetxènia (una de les regions) va arribar a pronunciar un discurs obertament homòfob en què cridava a atacar les persones del col·lectiu.

És comprensible, llavors, que Natàlia no sortís de l’armari en 41 anys a Rússia. Treballava en màrqueting, una bona feina i una bona empresa. Si algú li preguntava directament contestava que sí, que és lesbiana. Però mai va veure possible poder obrir-se públicament. Fer-ho implicava, per començar, l’acomiadament. És el que els va passar a persones en posicions més baixes de l’empresa quan revelaven la seva sexualitat. A això, es va sumar el bullying a la seva filla «només perquè tenia una estètica diferent». Quan va descobrir que ella també passaria pel mateix infern, va començar a pensar en anar-se’n.

A aquesta homofòbia irrespirable a cada cantonada s’uneix que «no tenim organitzacions de recolzament». «L’Estat no els permet rebre finançament, ni públic ni de cap mena. No pots finançar la teva organització si és literalment il·legal. No pots tenir advocats, ni treballadors defensors de Drets Humans, ni ningú», explica. Les organitzacions són, a tot estirar, punts de recolzament molt concrets. Quan ella va caure en depressió una la va ajudar, però només va poder permetre’s tres sessions de teràpia. Cap més. «Moltes persones d’associacions han hagut de fugir del país per les constants amenaces homòfobes després d’ajudar persones», lamenta. «Si tu surts de l’armari no tens cap manera de protegir-te».

Protestar també és una quimera o un acte kamikaze. Natàlia ho va fer el 2010, en una concentració en què simplement es tapaven la boca amb esparadrap. Va ser detinguda i ja en va tenir prou. Els precedents, com les feministes del grup Pussy Riot, tampoc són esperançadors. «En l’última detenció va transcendir que un policia va amenaçar-ne una de violar-la amb la porra quan estava detinguda», explica.

Kionul va viure 28 anys a Ucraïna, i des d’allà va veure com el president Ianukóvitx va intentar tombar una legislació LGTBI l’any 2013. Les manifestacions al carrer van evitar que el Govern s’hi atrevís, i des d’aleshores poden celebrar l’orgull. A Rússia, la repressió va ser tan forta que van fer callar el moviment el 2014. Des d’aleshores les mostres d’afecte de «relacions no tradicionals» estan prohibides.

L’horror de ser trans

«Les persones trans a Rússia no tenen cap oportunitat. No puc ni imaginar-m’ho», explica Natàlia. És un esglaó més dins de l’infern. Per descomptat, no hi ha accés a hormones (tret de les clandestines), ni possibilitat de canvi de nom a la teva documentació, ni molt menys operacions. És més, Rússia té un catàleg de malalties mentals al marge de l’OMS que inclou aquestes persones.

Natàlia explica que va conèixer a Rússia una dona trans. Prenia hormones clandestines i la seva parella va arribar a normalitzar que arribés amb cops i ferides a casa. Finalment va fugir als Estats Units. «No hi ha opcions per a ells a Rússia. Cap. Són un tabú», diu.

«El patriotisme és un amor cec influït per la propaganda. No podem estimar un país que ens odia i odia tot el que representem», explica Kionul

La felicitat en taca-taca

Notícies relacionades

Ni Kionul ni Natàlia són patriotes. «El patriotisme és un amor cec influït per la propaganda. No podem estimar un país que ens odia i odia tot el que representem», expliquen. Natàlia sentia que la societat oscil·lava entre morir en soledat o casar-se i ser com tots els altres. Cap de les dues coses la representava.

I va venir amb Kionul a València. «El primer que vaig sentir va ser que podia respirar. Podia estar tranquil·la sense mirar per tot arreu, imaginar-me el futur d’una altra manera.» Fa 15 dies es van casar a la Ciutat de la Justícia de València, nervioses per si faltava algun paper i després de més de dos anys separades per la pandèmia. Ara, Natàlia aprendrà espanyol per treballar aquí. La seva vida ha fet un gir radical cap a bé. «Ara només vull omplir aquest temps amb Kionul de moments bonics fins que siguem dues àvies que caminen amb un taca-taca pel carrer juntes», diu.