Terry Gilliam, director de cine: "Tant de bo algun espanyol ric m’ajudi amb la meva nova pel·lícula"

Aquest any celebrem el mig segle del seu debut com a director, amb Terry Jones, amb Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors. ¿Com recorda aquesta primera experiència darrere la càmera?

Bé, recordo que tot va sortir malament, això recordo [riu]. Terry Jones i jo vam convèncer la resta de la banda perquè ens la deixés dirigir. I vaig pensar que havíem de crear un món que semblés real. Si havíem de fer servir cocos en comptes de cavalls per compensar la falta de pressupost, almenys havíem de presentar un món realista. Això és el que la fa tan divertida. Passen coses absurdes, però no mostra ningú que sigui conscient d’estar en una comèdia, com passa en tantes comèdies actuals.

Va començar carrera en solitari amb La bèstia del regne, però la pel·lícula que el va catapultar realment va ser Els herois del temps. ¿Què opina de l’adaptació a sèrie cocreada per Taika Waititi? ¿El va empipar que els lladres deixessin de ser nans?

Havia d’estar involucrat en la sèrie, però finalment en vaig treure el meu nom. Els guions que em van passar no em van agradar. No em van semblar prou bons. Després, molt més tard, just abans que comencessin a rodar, vaig veure uns dibuixos dels personatges amb els seus vestits i no hi havia un sol nan. ¡Una cosa tan essencial a la pel·lícula! Convertim aquells tipus en herois, en aventurers. Treure’ls d’allà no tenia sentit. Gràcies a Déu, va ser un fracàs. Per l’escassetat de nans.

Aquest any és, a més, el 40è aniversari de Brazil, una distopia burocràtica que sembla més profètica cada any.

Almenys la nostra versió del món, dominada pel Ministeri de la Informació, està força controlada. Als Estats Units no hi ha res controlat. Només hi ha un gran nadó taronja fent sorolls estranys i reaccionant a tot com un idiota.

Seguint amb els aniversaris, també el 2025 celebrem 30 anys de Doce monos, en què va aconseguir treure a Bruce Willis una de les seves millors interpretacions. ¿Com viu la situació mèdica de l’actor? ¿Van continuar en contacte al llarg dels anys?

No, la veritat és que no. És estrany que mantingui tant el contacte amb algú amb qui treballo. Només m’ha passat amb unes quantes persones. Sigui com sigui, sí que vam anar parlant durant molts anys després del rodatge i estic afligit pel que li passa. Té exactament la mateixa malaltia de què va morir Terry Jones [demència frontotemporal]. És terrible. Bàsicament, se’t va menjant el cervell. I et quedes sense res. L’última vegada que vaig veure Terry, poc abans de la seva mort, tenia més bon aspecte i anava més ben vestit que mai, però no hi havia ningú dins seu. I això li passa a en Bruce.

¿Com recorda el seu treball amb Robin Williams a El rei pescador?

Oh, era simplement meravellós. I el millor és que vam poder jugar amb un guió en què l’estudi no va pintar res. Richard LaGravenese ho va escriure pel seu compte sense expectatives. Uns executius s’hi van interessar, però van començar a canviar coses. De sobte, en la segona meitat es convertia en una pel·lícula de robatoris sobre patins. Vaig trucar a Richard i li vaig demanar: "¿Això dels patins és idea teva?». Em va dir que no, però que era l’única manera de fer el film. Li vaig demanar que em deixés llegir el seu primer guió. I aquest vam acabar rodant.

En el seu moment Por i fàstic a Las Vegas va ser poc vista, però amb el temps va adquirir estatus de pel·lícula de culte.

Va ser poc vista perquè Universal va tenir la gran idea de fer-la competir amb Godzilla [la versió de Roland Emmerich de 1998]. Si la distribuïdora no sap distribuir-te, poc hi pots fer. Em va passar igual amb El hombre que mató a Don Quijote. La distribuïdora nord-americana la va estrenar un vespre de dimecres, amb una única sessió, a només 400 pantalles. Sense fer-ne cap mena de publicitat, sense pòsters enlloc. Allò va ser catastròfic. Tan sols em tranquil·litza saber que, amb el temps, les pel·lícules acaben trobant el seu públic.

Sé que no em donarà cap exclusiva, però ¿en prepara cap de nova?

Fa cinc anys que treballo en un projecte. Vaig aconseguir un repartiment d’estrelles, però encara no tenim els diners. I m’estic cremant una mica, perquè després de 27 anys mirant d’aixecar Don Quijote, m’agradaria fer alguna cosa ràpida. Potser algun espanyol ric em vol ajudar, perquè s’hauria de rodar aquí. Segurament hauré de tornar a Fuerteventura [on va rodar Don Quijote] per aprofitar-ne els excel·lents incentius fiscals [riu].

Notícies relacionades

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

El polèmic tertulià d’‘El hormiguero’

Al festival de Sitges del 2013 es queixava de la falta d’originalitat del fantàstic actual. ¿Creu que ha anat millorant d’aleshores ençà?

No, no ho crec. Em costa veure històries que m’estimulin. Poden estar bé tècnicament, però falten idees originals. Vaig ser fan de Jojo Rabbit i de Thor: Ragnarok. Pensava que el director de totes dues, Taika Waititi, ho faria bé amb Els herois del temps, però no va sortir bé, no.