«El meu fill em pregunta: “Jo parlo rus com ells, ¿per què volen matar-me?”»

L’Ígor construeix barricades als afores de la capital ucraïnesa per frenar la invasió russa. Diversos canals de televisió hi han connectat en nombroses ocasions perquè expliqui el seu dia a dia, aprofitant els innats dots de comunicador del noi.

L’Inna és més reflexiva i callada que el seu germà, però igual d’intel·ligent. Repeteix que no comprèn com una sola persona, Putin, s’ha enfrontat al món i ha desencadenat aquesta bogeria. «No entenc les coses de la guerra», respon a casa dels seus padrins a Louredo (Mos).

La història de l’Inna resumeix l’heroisme ucraïnès. El seu marit, Stanislav, es va quedar voluntàriament a defensar Ucraïna. «Ell no és ucraïnès, no tenia obligació de fer-ho. És de Moldàvia», explica la noia, que davant l’escassetat d’equipatge porta posada una dessuadora del seu germà. El seu petit amb prou feines se separa d’ella durant l’entrevista. «No tenia por de morir, sinó de viure després si moria algú de la meva família», confessa.

L’Inna explica que al principi de la invasió va anar a casa seva una amiga seva que viu sola i estava molt espantada. «Em deia que ja havia arribat la guerra i que tenia molta por. Jo li demanava que no digués res perquè hi havia el nen davant, però ell ja té 7 anys i ho entén tot».

L’Inna relata com va saber que el Daniel s’havia adonat del que passava quan va començar la guerra. «Estava nerviosa i vaig començar a netejar la casa, esperant què passaria, i ell em va dir: «Mama, ja saps que la guerra està aquí, ¿per què neteges la casa? Si venen els russos, ¿la neteges per a ells?».

En aquell moment l’Inna va prendre consciència que el Daniel «entén tot» el que està passant. «Em diu: “Jo parlo en rus, ¿per què volen matar-me? Pensava que eren iguals que jo, però jo no soc com ells”». El seu fill parla rus, l’idioma del seu pare. Tot i que ella parla ucraïnès i a l’escola també, moltes pel·lícules són en rus. El mateix president ucraïnès, Volodímir Zelenski, és també russoparlant.

Fins a l’últim moment l’Inna va creure que els russos no consumarien la invasió. «Tots els meus amics havien comprat menjar per a dues setmanes i tenien preparades les motxilles amb diners i els passaports. Però jo sempre pensava que no seria així». Quan va començar l’atac, a la matinada del 24 de febrer, tampoc se’n va fer a la idea. A un quilòmetre de casa seva hi havia soldats ucraïnesos que estaven sent bombardejats. «Aquella nit vaig pensar que estaven de festa, perquè sentia molts sorolls. Vaig pensar: “Quina gent més dolenta, estan tirant petards”. Vaig creure que els russos es quedarien a la frontera. Vaig dormir una mica més i a les 6 de la matinada ja vam veure foc. Vam pensar que al cap de pocs dies s’acabaria tot», reconeix.

Desgraciadament no va ser així i l’Inna va haver de sortir d’Ucraïna. «A 5 quilòmetres estaven bombardejant i teníem por pels nostres fills». No tots els nens del seu entorn han pogut fugir. «A l’escola hi ha com un búnquer i alguns s’han quedat allà, refugiats sota l’escola».

L’enteresa de l’Inna es trenca quan se li pregunta per l’última vegada que va veure el seu germà. Va ser el 27 de febrer. Va intentar convèncer-lo perquè vingués a Espanya, però en el fons sabia que no hi accediria. «Ara el meu marit i l’Ígor estan junts –explica–. Em desperto a la nit i veig [al mòbil] on estan bombardejant, i si el meu marit i el meu germà estan en aquests llocs. Estic en un grup i a l’instant em va dient on són ells». Una de les missions del seu marit ha sigut anar a la seva Moldàvia natal a comprar medicines.

Notícies relacionades

La durada de l’onada de calor a Catalunya va ser excepcional

Catalunya entrenarà la IA per a la conducció autònoma

La relació amb els seus padrins de Vigo, Rosa i Pedro, va començar quan l’Inna tenia 11 anys i el seu germà, 9. Venien a la casa de Mos un parell de vegades a l’any. Però un canvi de residència va fer que perdessin el contacte durant 15 anys. En fa 7 el van reprendre gràcies que l’Ígor va trobar els seus padrins a Facebook.

De fet, el noi va estar a Vigo el Nadal passat. Ara la seva germana Inna descansa a la casa dels seus pares adoptius, un recés de pau on l’únic soroll que pot despertar-la són els lladrucs de la Laika, la carinyosa gossa de nom rus de la Rosa i el Pedro.