MEMÒRIA HISTÒRICA

«¿Ens fan llegir Anne Frank i no ens expliquen la nostra història?»

  • 30 nenes d’un barri obrer d’Astúries ’ballen’ el dolor de les fosses comunes a la seva terra en l’emocionant ‘Tiraña en la memoria’

  • L’espectacle de dansa és fruit d’una «investigació d’acció participativa» impulsada per la treballadora social Candela Guerrero

«¿Ens fan llegir Anne Frank i no ens expliquen la nostra història?»

LAURA GUERRERO

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El sentiment va ser d’haver sigut enganyades. Estafades. ¿Com podia ser que els haguessin fet llegir el diari d’Anne Frank i no els haguessin explicat aquelles històries? ¿Quina democràcia es construeix sobre la mort? ¿Com podem avançar com a país si aquesta gent segueix aquí, sense reparar? Les preguntes se les van fer un grup de 30 nenes d’una barriada obrera d’Astúries, alumnes de l’escoleta de ball de l’associació La Caracola, sacsejades per Candela Guerrero, la seva estimadíssima professora de dansa i directora de ‘Tiraña en la memoria’, espectacle que les marcaria per sempre.

Treballadora social amb la mirada posada en l’educació popular, Guerrero recorda com va implicar (i va significar) el procés de creació del muntatge a l’Ateneu Popular Nou Barris, espai que va inspirar La Caracola. En un viatge a Barcelona fa una dècada, Guerrero va conèixer l’Ateneu i es va dir que era «exactament allò» el que volien muntar a Astúries. Circ social –en el seu cas, també dansa– en un barri obrer.

La inspiració de Nou Barris

La Caracola va néixer l’any 2012. «A Astúries hi ha poqueta feina i poca gent jove. Havíem sortit un grup de persones que acabàvem d’acabar la carrera i teníem clar que volíem quedar-nos a Astúries. Si tota la gent que vol fer una cosa una mica diferent ens n’anem d’Astúries, Astúries no canvia mai. Jo vull tenir futur a la meva terra. Crec que és un dret que tenim, i un dret que hem de construir perquè no ens el construirà ningú», es presenta Guerrero.

Van muntar el col·lectiu i, mentrestant, Guerrero es va posar a fer classes de dansa en el mateix espai i tot es va barrejar. «En un any vam revolucionar el barri de La Luz, però totalment», apunta.

«Hi ha un poema de Laura Casielles que diu alguna cosa així com que ‘si yo tengo este dolor, tengo barro en las manos que tengo que ponerme a hacer el mundo’. En la meva família hi havia un dolor molt gran amb això de la fossa comuna de Tiraña. El meu besavi el van afusellar i va ser una cosa que va travessar sempre el dolor de les dones de la meva família. Tot i que van afusellar el meu besavi, quan afusellaven una persona a la casa, com sostenien la vida les dones, quan estaven assenyalades per roges i els havien matat el marit, l’aliment econòmic de la casa... Any rere any, la meva àvia anava al cementiri el 21 d’abril, el dia que els van afusellar, a fer un acte de memòria», narra Guerrero. Una història que, fins al naixement de ‘Tiraña en la memoria’, mai havia explicat en públic. «Era una cosa molt privada, em costava molt verbalitzar-ho sense emocionar-me. I fixa’t que soc ja la besneta», prossegueix l’activista asturiana, neta d’una de les impulsores de l’associació per la memòria de la fossa.

«Caminar la memòria»

«L’àvia Mercedines tenia clar que no hi havia oblit. Que ho recordarien sempre i caminarien la memòria i que les generacions que venien darrere sabrien què havia passat i per què havia passat. No només que els van afusellar sinó per què els havien afusellat. El meu besavi era comunista, tot i que després sí que és veritat que la memòria de la fossa la va cuidar molt l’agrupació socialista de Laviana. La meva àvia i així eren socialistes dels d'abans, dels que eren bastant canyers», explica Guerrero.

A més de Mercedines –qui va morir sense arribar a veure el muntatge– fins fa dos anys participava cada any en l’homenatge un dels senyors als quals anaven a afusellar aquell 21 d’abril. Tenia 15 o 16 anys i com que el van veure tan jovenet li van dir, «ves-te’n cap a casa, que encara pots servir Espanya». Va tornar cap a casa, però no a servir Espanya, sinó a exiliar-se a França.

Des de l’associació per la memòria de la fossa van demanar a Guerrero «fer alguna cosa». El primera any van fer una dansa molt senzilla, de tres minuts, al cementiri. «Jo vaig escriure un text sobre la meva besàvia Mercedes [la mare de Mercedines], que de la por que tenia mirava per la finestra i es movia, es gronxava. I d’aquest moviment em vaig inventar un ball amb tres de les meves alumnes», rememora. L’impacte va ser tal que es van animar a pensar una cosa més gran.

Ho va plantejar a La Caracola –físicament a l’altra punta d’Astúries– i les famílies –sobretot les mares– s’hi van bolcar (com sempre). Malgrat que no són de tradició militant com Guerrero, són gent de barri normal i corrent; moltes mares joves que no van estudiar perquè van tenir fills aviat; la seva confiança en Candela és tanta que van pensar que si ho proposava ella, estaria bé.

I així, va començar a néixer ‘Tiraña en la memoria’, fruit d’una «investigació d’acció participativa» protagonitzada per 30 alumnes d’entre 7 i 20 anys. Una de les primeres coses que van fer va ser anar a conèixer la fossa. «Va ser molt bonic perquè va ploure; feia un dia molt asturià, i vam fer tot el ritual. Vam quedar a l’església i vam anar pujant. Després, a la casa de la cultura de Laviana els familiars van explicar per primera vegada en la seva vida, públicament, el que havia passat allà», relata Guerrero. Per a totes aquelles persones va ser molt emocionant posar paraules al dolor. «Traspassar el terreny del privat i fer-ho davant d’un munt de nenes que els miraven sorpreses i emocionades; va ser un moment molt especial. Són una meravella de criatures», continua explicant desbordant d’orgull per ‘les seves nenes’.

Notícies relacionades

Al tornar van començar amb els tallers. Va venir una professora de la universitat a donar-los el marc històric i van demanar a les nenes que preguntessin a casa què estava fent la seva família aquell any. Allà ‘Tiraña en la memoria’ va passar de ser «un problema de Candela personal» a un assumpte col·lectiu. Astúries està plena de cunetes.

A partir de tot el que van sentir durant la investigació van crear l’espectacle, que van estrenar al teatre del poble en el qual van passar els fets, que a més era la vella presó. «Les noies estaven nerviosíssimes. Sentien que estaven fent una cosa important. Tot i que fos una cosa petita, és això que deia Allende que la història és nostra i la fan els pobles. D’acord, és una cosa humil, però era la primera vegada que parlaríem de la fossa comuna en públic i a més ho faríem amb el cos, –conclou; anàvem a treure el dolor fora del cos de la gent i deixar-lo a l’escenari».