Traumatitzat a l’Afganistan

El veterà de guerra que es va convertir en ‘el caníbal dels Pirineus’

  • Jérémy Rimbaud, que va assassinar un home i va devorar part dels seus òrgans, ha atacat de nou a Tolosa una dona de 73 anys

El veterà de guerra que es va convertir en ‘el caníbal dels Pirineus’
5
Es llegeix en minuts
Guillem Sánchez
Guillem Sánchez

Periodista

Especialista en Successos, tribunals, assumptes policials i de cossos d'emergències

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Al poble de Nouilhan, un grapat de cases d’agricultors de blat i de blat de moro de la regió francesa dels Alts Pirineus, ja no es parlava de Jérémy Rimbaud. Que ja no es pronunciés el seu nom era al que podia aspirar-se. Oblidar-lo era demanar massa. «¿Com ens n’hauríem d’oblidar?», es preguntava aquest dimarts una veïna que passava la tarda asseguda al seu jardí i que portava malament la tornada dels periodistes al seu municipi. «Tots coneixíem Léopold Pédèbidau. Rimbaud va entrar a casa seva però podia haver entrat en la de qualsevol altre, va passar per davant d’on viu la meva família. És una cosa molt traumàtica», afegeix a EL PERIÓDICO una altra dona, empleada a l’ajuntament de la població. Així que no ensopegar amb Rimbaud al passar les pàgines dels diaris locals era una petita fita. La setmana passada, no obstant, Rimbaud va tornar a ser notícia. I els seus sobrenoms, ‘el caníbal dels Pirineus’ o ‘el caníbal de Nouilhan’, van tornar a les portades.

Rimbaud es va escapar de l’hospital Marchant de Tolosa el dimecres 19 de gener i va recórrer diversos carrers, barrejant-se amb la resta de ciutadans. Fins que a la Rue de la Balance, un pas de cases adossades ubicat just en el centre de la ciutat, va atacar una àvia de 73 anys que acabava de sortir del seu domicili per passejar el seu gos. De nou, va utilitzar una barra per colpejar la seva víctima, que, com les anteriors, va creure que la mataria, segons va declarar al diari ’La Dépêche du Midi’. Ho va impedir la intervenció arcangèlica d’alguns veïns, que van contenir Rimbaud. L’àvia va patir ferides greus al cap i als braços, però es recuperarà.

Cinc dies després, sobre l’asfalt de la Rue de la Balance continua ben visible la taca de sang que va causar l’agressió de Rimbaud. Els qui caminen al costat d’aquest rastre no l’observen, però no ignoren el succés. Al contrari: «S’ha parlat molt de l’atac», admet un d’ells, que es desplaça en patinet. Després del brot de violència, Rimbaud va ser entregat a les autoritats sanitàries. Les mateixes que havien considerat erròniament que ‘el caníbal dels Pirineus’ ja no era una amenaça per a ningú i que no devia estar sota vigilància. «Ara s’investigarà si ha fallat la medicació però, al tractar-se d’informació protegida, desconeixem quin tractament estava seguint», explica Fred Abela, un dels periodistes que va cobrir el succés. El seu diari va ser un dels que van tornar Rimbaud a la primera pàgina al confirmar que l’individu que havia atacat l’àvia era el mateix que el 2013 va sembrar l’horror a Nouilhan.

La història del caníbal

Rimbaud va néixer el 1987 a la ciutat de Tarbes, una de les principals ciutats d’aquesta zona del sud de França, i es va criar en una família normal. Es va enrolar a l’exèrcit francès quan tenia només uns vint anys. El 2011 va participar com a cap en una missió a l’Afganistan que va durar sis mesos. Era el conductor d’un vehicle blindat. Pel que sembla, d’aquella experiència a terra talibana, Rimbaud va tornar traumatitzat i abusant del consum de ketamina i marihuana. A finals del 2013, quan ja havia abandonat les forces armades, els seus problemes de salut mental es van agreujar. La seva nòvia, en una declaració recollida pel mitjà Sud Oest, va explicar que dos dies abans dels esdeveniments de Nouilhan va notar que la personalitat de Rimbaud havia canviat bruscament: «Estava molt malament, era una altra persona. Volia convèncer-me que l’1 de desembre arribava la fi del món. Estava posseït».

El veterà de l’Afganistan va deambular pels voltants de Tarbes durant diversos dies, sense menjar ni descansar. El 14 de novembre, va arribar al poble de Nouilhan. Presa del seu deliri, es va colar a la casa d’un vell agricultor de 90 anys, Léopold Pédèbidau, al que havia vist des del carrer i hauria confós amb un soldat talibà. El va atacar amb una barra de ferro. Quan Leopold encara era viu, va arrencar-li la llengua i part del cor. Després, va cuinar els trossos de carn i se’ls va menjar acompanyats de mongeta tendra. A última hora de la tarda, va abandonar la casa de Léopold i va travessar la carretera principal que afronta amb el poble per amagar-se prop d’una sitja de gra. Allà va sorprendre la seva segona víctima, Jean Cami, un altre camperol com Léopold, que anava en el seu tractor després de buidar de blat de moro el seu remolc. Cami explica a EL PERIÓDICO com va succeir.

«Et mataré»

Notícies relacionades

Quan va agafar el volant, Rimbaud es va enfilar a la cabina i li va col·locar la barra metàl·lica –la mateixa que havia utilitzat per matar Léopold– a escassos centímetres de la cara. Va començar un forcejament i tots dos van caure a terra. Cami assegura que Rimbaud durant la baralla no va deixar de cridar: «et mataré». «Al final em va colpejar a l’esquena. Els metges van dir que podia haver-me deixat paralític, o matar-me», afirma. Rimbaud, que llavors tenia 26 anys, va veure que amb aquesta barra no podria doblegar Cami i va marxar a buscar una arma més contundent. En una casa va trobar una escopeta i cinc cartutxos de caça, els va agafar i va tornar a matar-lo. Per fortuna, els crits de Cami havien convocat l’auxili de diversos veïns en aquella estona. Quan va reaparèixer Rimbaud, va ser detingut pels bombers.

Cami denuncia que després de l’assalt patit per l’àvia de Tolosa se sent desprotegit per la justícia. «El 2016 van dir que Rimbaud no era responsable penalment d’aquells fets però van prometre que estaria vigilat perquè era molt perillós i que m’informarien si el traslladaven. No ho han complert». Camí té una invalidesa del 40% i va haver d’abandonar la seva feina de mecànic, que compaginava amb el camp, arran del brutal cop que Rimbaud li va clavar a l’esquena. Encara conserva la barra de ferro i la mostra durant l’entrevista. Comprèn que els veïns de Nouilhan vulguin girar full i que enyorin els dies en què ningú parlava de Jérémy Rimbaud. Però a ell l’ajuda explicar a la premsa el que va passar. Li permet llançar a l’aire la pregunta de si l’exèrcit francès va actuar bé al tractar el seu soldat «com un gos» de qui es van desfer malgrat saber que necessitava ajuda mèdica.