De Barcelona a Cuba en vaixell noucentista

Fa 100 anys, els que volien anar de Barcelona a Amèrica, o de qualsevol altra part de la península cap al continent americà, ho havien de fer amb vaixell. I ho feien en una de les embarcacions de la Trasatlántica, o Compañía Trasatlántica Española, nascuda a la capital catalana el 1881 amb Antonio López i López, el marquès de Comillas, com a referent, que donava continuïtat a la Compañía de Vapores Correos A. López, fundada a Cuba el 1849. Altres socis acompanyaven en el negoci el marquès, l’estàtua del qual va ser retirada del final de la Via Laietana amb Ada Colau com a alcaldessa pel passat negrer del patrici.

El Consorci de les Drassanes Reials i el Museu Marítim de Barcelona conserva als seus arxius els llibres que la Trasatlántica feia per als seus passatgers, a fi que coneguessin els detalls del viatge i els requisits d’entrada als països on viatjava la companyia.

El llibre de passatgers de 1913-1914 adverteix de les condicions de cada destí per als que volien emigrar a països americans. L’escrit informava que l’Argentina i l’Uruguai prohibien l’entrada d’immigrants de 60 anys tret d’en dos casos: si comptaven amb un permís de les autoritats o si viatjaven amb "fills o nets aptes per a la feina que s’obliguin a proporcionar-los l’aliment". El llibre afegeix el següent aclariment sobre les línies de l’Argentina i l’Uruguai: "Es consideren immigrants tots els passatgers de segona i tercera classe".

Ni a Montevideo ni a Buenos Aires es permetia l’entrada de "malalts de malalties contagioses o de qualsevol vici orgànic que els faci inútils per a la feina, dements, captaires, presidiaris o criminals que haguessin estat sota l’acció de la justícia". Al llibre, la Trasatlántica advertia que, en conseqüència, cap persona d’aquests col·lectius es podria embarcar en el port d’origen. En la línia de Nova York era considerat immigrant "tot passatger, de qualsevol classe", excepte els ciutadans dels EUA o persones ja residents en aquell país. Segons adverteix el llibre de la Trasatlántica, als vaixells que anaven a Nova York no es permetia embarcar "els que pateixin idiotisme, bogeria, malalties contagioses, els polígams, els que haguessin patit condemna a la presó, a menys que es tractés de pena imposada per delictes polítics".

En la llista figuraven també els captaires i "la gent gran que no es trobi ja en disposició de treballar" i no tingués família en el destí. A les Filipines, els vetos per desembarcar eren els mateixos més un afegit: el passatger havia d’acreditar que posseïa 50 dòlars.

Entre les prevencions, el text de la companyia cita la documentació necessària. Per a les dones que viatgessin per reunir-se amb els seus marits, un document del jutge municipal que ho indiqués. Per a les viudes que embarquessin, partida de defunció del marit. Per a les dones solteres, cèdula d’identitat, partida de naixement i fe de solteria. Als homes no se’ls reclamaven aquestes particularitats, però sí que no tinguessin pendent el servei militar.

El llibre de 1913-1914 indica el que calia pagar per reservar plaça en les diferents rutes. En la línia de Buenos Aires, el més car era reservar un dels departaments A o B, s’entén que els més espaiosos: 1.500 pessetes de l’època. La suma baixava a 1.000 pessetes per als departaments C, D, E, F, G i H. Ja parlant de bitllets individuals, els més cars, els de la classe de luxe, costaven 200 pessetes per anar a la capital argentina. Primera classe, 150 pessetes, i segona classe econòmica, 100.

Viatjar amb nens, això tan car, estava contemplat. Per exemple, en les línies de Buenos Aires, Mar del Plata i el Brasil, en primera classe, segona, segona econòmica i tercera preferent, un fill menor de dos anys per família viatjava gratis. En general, els nens de 2 a 6 anys pagaven un quart de passatge; de 6 a 12, mig passatge, i a partir de 12, sencer.

En el cas de la tercera classe "ordinària o emigrant", les condicions eren les mateixes amb dos canvis: els nens de 2 a 10 anys pagaven mig passatge i a partir dels 10, sencer. En altres línies hi havia alguna variació d’edats, però la mateixa filosofia de descompte. En les de Nova York, Cuba i Mèxic els menors de 2 anys no pagaven si eren emigrants. També hi havia descomptes per a famílies i per comprar viatges d’anada i tornada.

Els servents, com els nens

Notícies relacionades

Un tresor fotogràfic, en perill

Els patis ocults més virals

En el cas dels passatgers de luxe o primera classe es tenia en compte tarifàriament el paper del servei que portaven: "Els servents de passatgers de classe de luxe o de primera classe que viatgin en companyia dels seus amos i els donin servei pagaran dues terceres parts del preu de base de la classe en què viatgin els seus amos, i seran allotjats en segona classe econòmica i podran menjar amb els nens".

En el camp de les obligacions, els passatgers havien d’abonar un impost de transports i un de desembarcament. Per anar a Nova York, sempre segons el llibre de 1913-1914, calia abonar un import de 25 pessetes (primera classe), 15 pessetes (segona) o 5 pessetes (la resta) com a impost de transports, i 24 pessetes més per l’impost de desembarcament si no eren ciutadans nord-americans.