Que bé, que t’has quedat

Fermín va arribar a la temporada com venen a la història els futbolistes disposats a fer de la tristesa la seva circumstància moral, la seva resignació o la seva ràbia. Després d’unes escaramusses que el van situar més enllà del Camp Nou (o com s’anomeni ara aquest estadi misteriós), el futbolista que va venir al Barça com el suplent perfecte, i després com el noi imprescindible, ha dit aquí estic jo, no em dona la gana deixar el camp ni regalar el futur.

No va fer falta que ho digués en veu alta, tot i que en alguns moments d’aquesta incertesa se li va notar una ràbia que ve, en el Barça, des de l’era d’Eulogio Martínez, que sempre va esperar que fallés Kubala. Ara, en aquesta era del futbol en la corda fluixa dels laporta que hi ha en la directiva, es va estudiar la possibilitat que aquest noi deixés de sobte els senyals notables de la seva contribució a un equip que tantes vegades ha sigut de nois com ell.

La seva extraordinària capacitat per explicar la seva ràbia en el camp va ser marcada per unes jugades d’una impressionant precisió. La primera va ser rebuda a la grada per un veterà que tan bé el coneix, Lluís Flaquer, que des dels micròfons de la SER va evocar la present història amb un crit que sembla un certificat ple d’adjectius: "¡Que bé, que t’has quedat!".

El Barça és aquest club d’ara perquè ja ho va ser en les èpoques d’Helenio Herrera i de Kubala, o de Guardiola. Tots aquells entrenadors en els quals desemboca Flick saben que els futbolistes són tresors als quals cal esperar, fins i tot quan encara no han marcat.

Notícies relacionades

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

Un penal en el temps afegit frustra la primera victòria del Girona

Un entrenador és aquell que sap que treure’s de sobre un jugador de les promeses és fer un regal a l’adversari, és a dir, una estupidesa com una altra qualsevol. En aquest cas, cal recordar que l’entrenador actual va dir que prescindir de Fermín era un dispendi, la sacralització d’un buit que l’equip no es pot permetre.

Quan vaig veure a la pantalla els dos gols que va marcar vaig sentir que aquest equip que ara es presenta en un estadi de joguina té futbolistes i un entrenador que fa, per fi, que el Barça sigui un equip més seriós que la seva directiva. És una alegria. Que bé, que s’hi queden els millors.