Volcans que van deixar empremta: Santorini

Un cercle gairebé perfecte format per grans penya-segats dibuixa les restes del cràter del volcà que va entrar en erupció cap al segle XVII aC i que va destruir l’illa per complet. Una columna de cendres i roques volcàniques de més de 30 quilòmetres d’altura es va elevar cap al cel, fluxos piroclàstics candents van escombrar l’illa i la cambra magmàtica va col·lapsar, així es va formar la caldera a la qual em referia.

A la vora del penya-segat hi ha una vista preciosa sobre el circ aquàtic del volcà

Sobre aquesta caldera, en un mar en calma, els barcos fondegen i utilitzen les barques del creuer per a, en successius viatges fins a la costa, desembarcar al passatge en un petit moll baix Thera, la capital de l’illa (Durrel diu: «No crec que l’antiga Thera justifiqui per si sola una visita a l’illa». Probablement avui canviaria d’opinió). Des d’allà, el viatger tria pujar en un funicular, regal d’uns emigrants afortunats, o pujar per una costeruda costa caminant o, última opció, a sobre d’un burro que ha canviat el mite de Sísif pel transport de turistes. A dalt, a la vora del penya-segat, on hi ha una vista preciosa sobre el circ aquàtic del volcà, s’assenten les cases del poble que suscita tanta atracció. Està ple de botigues, restaurants i de tot allò que ompli de felicitat el visitant i deixi abundants beneficis als indígenes. És un poble petit que, gairebé cada dia, en temporada alta, multiplica la seva població per quatre amb els creueristes invasors. Tot està ple menys la petita església ortodoxa que es pot veure en pau o el museu que conté part del resultat de les excavacions que s’han practicat allà. A pocs els interessa.

Com que aquest pla ja me’l conec, he decidit aquesta vegada «apuntar-me» a una excursió que ens portarà a l’excavació d’Akrotiri. És el nom del poblet que hi ha més a prop de l’enclavament arqueològic que visitarem. Desembarquem en un altre moll situat al sud-est, més adequat per a la nostra visita, i en una petita guagua –amb prou feines som som sis persones (les altres tres mil que venien al barco estan fent cua al funicular)–, amb una guia del país tot i que amb aspecte alemany –deu tenir gens dòrics–, ens dirigim a l’interior de la petita illa per veure el que l’arqueòleg Spyridon Marinatos va començar a desenterrar el 1967 (va morir el 1974), ara protegit sota una coberta, ben assegurada, després que el 2005 se n’ensorrés una part i matés un turista.

Tenim a la nostra disposició un espai d’una hectàrea i mitja, tot i que es calcula que l’antiga ciutat ocupava unes vint hectàrees, i en som els únics visitants. Tot això ens ho va explicant la guia dòrica fins que m’allunyo amb la meva dona per perdre’ns entre les ruïnes d’aquella ciutat sepultada pel volcà que va donar origen a la llegenda de l’Atlàntida, però sembla que va tenir l’amabilitat d’avisar amb temps, perquè no s’hi han trobat cadàvers dels antics habitants, així que se suposa que van tenir temps de fugir. No obstant, altres estudiosos sostenen que l’explosió pliniana, o més probablement ultrapliniana, va ser tan violenta que les restes humanes es van desintegrar i que ningú va poder sobreviure a l’erupció.

Diu la llegenda, seguint Plató al Timeu i les Críties, que Posidó va crear una illa rodona per a la seva estimada Clito. El seu fill, Atles, es va convertir en el primer monarca d’un regne que es va dir Atlàntida en el seu honor. Quan la gent va començar a corrompre’s, en una situació semblant tot i que no igual que la de Sodoma i Gomorra, Zeus els va castigar amb terratrèmols, l’explosió del volcà (...llavors van tenir lloc violents terratrèmols i inundacions i en un dia i una nit de completa catàstrofe, l’illa de l’Atlàntida va desaparèixer sota el mar, registren les Críties) i la destrucció de l’illa.

Llegendes a part, sabem que cap al 1.600 aC, més o menys, hi va haver una gran explosió d’un volcà que va destruir l’illa negant-la en cendres: el que ara veiem desenterrat. Sabem també que les cendres d’aquest volcà van cobrir l’Egeu i part de l’actual Turquia i que es va produir un «hivern volcànic» que va afectar la vida de tot el planeta.

Thera estava llavors en l’edat de bronze en el que s’ha donat en conèixer com la cultura minoica procedent, segons es creu, de Creta, que és d’on venim, imbuïts d’aquesta cultura minoica i on hem visitat Cnossos, el palau del rei Minos i el nou museu, finançat per la UE i magnífic, situat a Càndia. Tucídides ens informa de la situació: «Minos, en efecte, va ser el més antic dels que per tradició coneixem que es proveís amb una flota, conquerís la major part del mar de Grècia, dominés sobre les illes Cíclades (una d’elles és Thera) i fos el primer colonitzador de la majoria a l’expulsar els caris i imposar com a caps els seus propis fills. Com és natural, va netejar del mar la pirateria quan li va ser possible perquè els tributs li arribessin amb més facilitat» (‘Història de la Guerra del Peloponès’).

D’acord amb això hem d’interpretar el que anem veient: cases de dos i tres pisos amb escales i finestres, places i carrers entre elles, empedrats i latrines, clavegueres i desaigües. Aquí s’han trobat murals de molt mèrit (un de dos nens boxejant m’agrada especialment i després en compraré una còpia sobre guix) que s’han portat al Museu d’Atenes, amb algun facsímil al de la ciutat de Thera, i vasos, eines i almenys una petita escultura d’or que representa una cabra, així com altres peces significatives de l’època.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Sembla que, quan es va començar la construcció del canal de Suez (cap a 1860), es van buscar materials idonis per a l’obra per tota la zona oriental del Mediterrani i a l’excavar a Akrotiri es van desenterrar algunes ruïnes. Això ho va reprendre Marinatos cent anys més tard, com he dit abans, i després d’alguns arranjaments (són molt propensos a reconstruir en excés, com queda clar a Cnossos), se’ns mostra ara la ciutat més antiga –té gairebé dos mil anys més que Pompeia– que puguem visitar. Aquestes obres són finançades per l’empresa d’antivirus Karspersky, sembla que per un afany personal del seu riquíssim propietari.

Fa calor i els voltants d’uns petits jardins amb oliveres i baladres que envolten l’excavació no són gaire atractius, però crec que l’excursió ha valgut la pena. La guia ens ve a avisar que hem de marxar ja, així que tornem a la ciutat a fer un beure i comprar algun record. Després baixem al funicular, agafem la llanxa per tornar al barco i el creuer salpa mentre des del pont més alt fem fotos de la posta del sol, cosa que no deixa de ser una cursileria, ho reconec.