Educació sentimental

Aquesta audàcia va marcar l’explosió de Pixar el 1995. Més enllà de la fita digital que va suposar el seu primer lliurament, la pel·lícula va inaugurar una poderosa mitologia que va convertir Woody i Buzz en icones pop no només pel seu irresistible disseny, sinó també pel mode en què albergaven neurosis purament adultes: el pànic a l’obsolescència, la gelosia o la crisi d’identitat. Segur que recorden el trauma del nostre valerós guardià espacial que, davant un anunci de televisió, descobreix al seu braç el segell de fabricació made in Taiwan.

Notícies relacionades

Pixar torna amb ‘Toy story 5’ a la seva pedra filosofal

Jessie, Woody i Lightyear contra les maquinetes

A diferència de les franquícies que congelen les seves criatures en un present perpetu, Toy story va acceptar el desgast del temps i va créixer amb el seu públic des de la infància fins a la maduresa. Qualsevol que veiés el tercer lliurament portarà clavada la dramàtica imatge de les joguines, agafades de la mà, a punt de morir calcinades en l’escombriaire, o el comiat de l’Andy al marxar a la universitat. Llagrimotes a dojo, perquè la vida no és fàcil. Fins i tot el crepuscular quart lliurament va explorar la renúncia des del punt de vista adult: el desemparament del Woody davant el niu buit i la pèrdua de propòsit al deixar de ser necessari.

L’estrena de Toy story 5 es mou entre la inèrcia comercial de Hollywood i la crida d’aquest vell objecte de què costa desprendre’s. No sabem si Pixar mantindrà la potència emocional de les seves predecessores. Però anirem a veure-la no com obligada companyia dels més petits ni per un exercici de nostàlgia, sinó per l’íntim prec de comprovar quina part de nosaltres roman encara en el fons d’aquell bagul infantil.