El llarg adeu de Radio Liberty
Projecte dels EUA per creuar el teló d’acer en plena guerra freda, a finals dels anys 50, neix a Pals Radio Liberty, que després d’ocupar durant dècades el paisatge de la Costa Brava amb les seves altes antenes i instal·lacions, va patir un continu deteriorament fins trobar-se actualment en ruïnes; Antoni Bernabé, antic treballador, s’ha proposat evitar que el seu llegat quedi en l’oblit.
Corren els anys de la guerra freda. Europa es troba dividida pel mític teló d’acer i tant el Govern nord-americà com el soviètic volen dominar la transmissió de les consignes llançades a la població. Llavors es pensa en el poder absolut del missatge. Qui pugui emetre’l i fer-lo arribar, governarà el món.
Instal·lada pel govern d’Eisenhower, que va considerar la platja de Pals un emplaçament idoni per a les seves antenes de ràdio, la CIA va finançar la construcció de Radio Liberty amb la idea de transmetre propaganda anticomunista a l’URSS i els països de l’Est. Radio Liberty es va convertir a Catalunya en referent de la propaganda anticomunista des del seu naixement el 1955. El seu final era imposar el «mode de vida americà» en contraposició els règims comunistes.
Va conèixer la seva època d’apogeu quan Pals encara era un poble llunyà de la Costa Brava i va ser l’epicentre d’un sense fi de llegendes. Des de l’última de les seves emissions el 2001 fins a l’actualitat, ha patit un llarg procés de deteriorament, desmantellament i total oblit. Antoni Bernabé, antic treballador de la ràdio, va viure el seu procés amb la determinació de transmetre la seva història. Va crear un museu amb peces de la ràdio a casa seva i, amb el temps, gràcies a l’ajuda d’antics companys, va aconseguir una col·lecció d’imatges que comparteix a www.radioliberty.org
Pals i «les antenes»
Pals i «les antenes»Antoni Bernabé (Barcelona 1961) va començar a treballar a Radio Liberty el setembre de 1989. Uns mesos abans s’havia assabentat que hi havia unes places en transmissors. Va acudir-hi i, després d’una entrevista, un examen teòric i un de pràctic, pocs dies després va rebre una carta que lil notificava que no complia els requisits. Sis mesos després va rebre una trucada que li va canviar la vida. Si encara estava interessat en una de les places, era seva. Antoni Bernabé va acceptar sense fer preguntes. Llavors va pensar que era l’oportunitat de la seva vida.
Radio Liberty no era desconeguda per a ell ni per al poble de Pals, on es trobava. De fet, allà corrien rumors sobre les instal·lacions: que si aviat tancarien, que si eren llançadores de míssils, que qui es jubilava el posaven injeccions per esborrar-los la memòria, que no baixés als soterranis que era per on entraven els submarins. El lloc era conegut com «els americans» o «les antenes».
Llavors la funció de la ràdio era enviar missatges darrere del teló d’acer. «Els idiomes en què es transmetia no els enteníem; com a molt, els traductors. Però hi havia diversos minuts de notícies i després altres programes, música, entrevistes, el que se sentia era com una ràdio comercial», explica Bernabé.
Entre els rumors que corrien en paral·lel a l’estació durant la seva existència n’hi havia un que Antoni Bernabé creu cert: l’enviament d’informació xifrada. Diu que n’està gairebé segur, tot i que no en fos testimoni directe. «En plena guerra freda, en què només s’havia de prémere un botó per iniciar una guerra nuclear, que la CIA es gasti tants milions en una cadena d’emissores per adoctrinar l’enemic quan les comunicacions no eren ni de lluny com les d’ara, és el que em fa pensar en alguna cosa més que una ràdio. La millor manera d’enviar missatges als opositors era aquesta o els coloms missatgers».
Els programes es produïen a Munic i Nova York, es gravaven en diferents idiomes i s’enviaven per les antenes de Pals. Llavors, tot el que es retransmetia sobre Espanya es traduïa i s’enviava al govern. Bernabé calcula que a partir de la mort de Franco es va deixar de fer, ja que pocs anys després es van jubilar els traductors i ja no hi havia ningú per a aquella funció.
El llarg adeu
El llarg adeuAntoni Bernabé manté viu el record de Radio Liberty, on assegura que ha passat els dotze millors anys de la seva vida. Ell era dels pocs que esperaven que arribés l’hora per anar a treballar, fos torn de matí, tarda o nit. «Amb menys de deu anys ja observava des de casa d’un familiar les antenes desafiant el vent de tramuntana; jo només tenia ganes de treballar-hi a dins quan fos més gran, encara sense saber llavors el que era.»
Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, el nou context internacional va fer que l’emissora perdés progressivament influència fins que va deixar d’emetre el maig de 2001. Espanya i els EUA acordaven el desmantellament de l’estació, ja que el contracte d’arrendament tenia vigència fins a 2015. El primer pas per a la desaparició va ser la cessió de les instal·lacions a RNE. Cinc anys després, el poble de Pals va presenciarcom volaven les seves antenes.
Les promeses van caure en sac foradat. Avui, tants anys després del tancament, Bernabé encara es pregunta pel motiu real del cessament de les emissions. «La veu d’Amèrica (ràdio americana amb el mateix objectiu) li tenia molta enveja perquè Radio Liberty tenia més audiència», apunta. «Potser si Rússia seguís com llavors les emissions no haurien cessat, ja que Internet es pot bloquejar, i per col·locar un satèl·lit fa falta una de parabòlica, fàcil de detectar a terra. Per fer callar l’ona curta, en canvi, cal envair o destruir el centre emissor», reflexiona Antoni Bernabé. «Això sí, amb Internet, una ràdio és realment antieconòmica».
Després de la clausura de Radio Liberty hi va haver diversos projectes per convertir-la un museu. La burocràcia política ho va deixar tot en mans de l’oblit, que no va fer més que continuar aquell llarg adeu de les promeses incomplertes.
«Els saquejos van començar des del primer moment», diu Bernabé. «A dins hi havia màquines i instruments dignes de ser conservats en museus. Estic convençut que tot va acabar a la ferralla, alguns es devien lucrar amb el material, tones de coure de la millor qualitat, contactes d’or o banyats en or».
«Per a les autoritats, Radio Liberty sempre ha sigut un engendrament del dimoni perquè va comptar amb la benedicció de Franco, un dictador espanyol.» Antoni Bernabé assegura que l’equip de govern municipal anterior al 2003 només desitjava tancar-la per dedicar els terrenys al turisme. «Quan encara no feia un mes que s’havia tancat, els mapes locals ja incloïen un camp de golf als terrenys que havien ocupat les instal·lacions», assegura per demostrar la seva denúncia.
El museu
El museuLlavors va començar una altra carrera en paral·lel per aturar aquest tan anunciat i imminent adeu. O almenys per recordar l’antiga ràdio. «El museu virtual va començar amb dotze fotografies que se m’estaven degradant als arxius, per això les vaig escanejar. Va ser el 2002, aproximadament, i les vaig pujar a un servidor gratuït, només perquè no es perdessin. Llavors vaig posar-hi un comptador de visites i vaig notar que molta gent mirava les meves fotos. Llavors se’m va encendre la bombeta i vaig demanar fotos a qui sabia que en tenia, les vaig digitalitzar i les vaig pujar. Vaig començar sense apartats, sense seccions, tot en una pàgina, mentre començava a col·leccionar aparells del museu a casa meva.»
Antoni Bernabé assegura que mai ha rebut ajuda oficial. Només una vegada, el 2006, l’alcalde de Pals es va oferir a col·laborar amb la meitat del cost del servidor i li va oferir que utilitzés el de l’ajuntament, però el va rebutjar perquè, segons ell, llavors ja no seria seva la pàgina.
Sobre el futur del museu, Bernabé no és gaire optimista. «Si es refereix a un espai físic, no crec que prosperi; la mentalitat dels polítics són diners ràpids i fàcils, encara que sigui a costa de veïns molestos pels ‘botellons’ que s’hi organitzen. A Suïssa hi ha un museu de les comunicacions, aquí en podrien haver fet un o de la guerra freda o de l’arròs, de la ceràmica, hi ha lloc per a qualsevol museu. Si això hagués estat a Barcelona o a Madrid, potser llavors sí que haurien pensat alguna cosa, però com que és un poble, no interessa».
Notícies relacionadesAra que l’ajuntament i el Ministeri per a la Transició Ecològica pensen a demolir-lo, Antoni Bernabé, el supervivent d’aquella època, pensa que aquest era el seu veritable propòsit des del primer minut: «Volen recuperar la zona per edificar, per això van deixar que es destruís i el saquegessin, així tenien justificació per demolir-lo».
Com a reflexió final, Bernabé comenta que, malgrat que a poca gent li agradaven les antenes, estava demostrat que quan es veien per la televisió o en qualsevol publicació, tots sabien que s’estava parlant de Pals. «Les antenes i la ràdio eren part de nosaltres».
