Una matinada de terrats i mantes

«La nit més llarga». Així resumeixen els afectats per l’infern volcànic desencadenat diumenge passat a La Palma com van viure la primera matinada després de les erupcions. Ells conviuen amb les imatges d’una cita històrica i unes seqüències de destrucció incalculables. «Estan parlant d’un espectacle ple de bellesa sense parar-se a pensar en els danys que comporta una crisi d’aquesta magnitud», assenyala Katy Rocha, resident a Los Llanos de Aridane, sobre un episodi que deixarà una profunda cicatriu social i econòmica.

A la Katy li va costar «atrapar» el son. Va estar hores pendent de la finestra fins que es va rendir. «Ho tenia davant i només recordo un so etern que es trencava amb les explosions... Les boles de foc van arribar a més de cent metres d’altura i l’únic que sentia era impotència i ràbia», i afegeix: «No entenc com hi ha gent que només parla de la bellesa d’una erupció quan estàs veient que la lava arrasa les cases, els sacrificis de molts anys i de moltes generacions». Dominada per una situació de xoc que no havia experimentat mai tan a prop, el seu primer record és per a les persones que ho han perdut tot. «S’han quedat sense res; aquesta terra estarà morta durant dècades».

Diego Martín viu a menys d’un quilòmetre de distància de Cabeza de Vaca, just l’epicentre de la fase eruptiva. Abans de tornar a casa va estar fent i repartint entrepans –als efectius del Protecció Civil, guàrdies civils, policies locals i UME– i molt abans, al matí, un familiar va col·laborar amb ell en el trasllat d’un cavall i un gos fins a un lloc segur. Responsable d’un centre de rendiment esportiu i recuperació de lesions, una altra de les seves activitats està associada amb els bombers voluntaris d’El Paso.

«Amb el que tens fora de casa és impossible dormir... No sé quantes vegades em vaig aixecar per por que s’obrís una altra boca i hagués de sortir corrent», descriu, abans de puntualitzar que «no va ser una nit de pànic, però sí per mantenir-se despert».

«Sense son i sense gana»

A Miguel Ángel Pais, resident del barri de Todoque, li va tocar anar a recuperar durant la nit uns medicaments i un vehicle a la seva primera residència després d’instal·lar-se de forma precipitada en un pis llogat a Tazacorte. «És desesperant perquè veus que no pots fer-hi res: et tornes boig», comenta.

Kenya Rocha, cosina de la Katy, té una casa (és en una zona amenaçada per la trajectòria de la lava) a Las Manchas de Abajo. Va ser una de nombroses veïnes que va assistir a les reunions en què es van explicar les pautes qie calia seguir en cas d’erupció. «Una cosa és que t’ho expliquin i una altra de ben diferent observar la lava a prop de casa teva. Quan veus el foc l’únic sentiment que tens és d’impotència. Desgraciadament es perdran moltes propietats que estan en la trajectòria de la colada», presagia, sense obviar que el soroll és insuportable: molt lent, però constant», precisa.

Notícies relacionades

Rodalies perd 1,1 milions de viatgers el novembre, el pitjor registre de l’any

Un poble de Lleó ven més butlletes del Gordo de les que va comprar

«És com si un helicòpter estigués intentant aterrar al terrat». Així de contundent s’expressa Óscar Simón quan busca una cosa semblant amb què poder comparar el rugit de la terra. «Tot i que saps que estàs en una zona protegida –ell resideix a El Paso–, és impossible no pensar en l’angoixa i pena de totes les persones que veuen passar el foc per sobre de casa seva. Sentir el volcà enfadat és eixordador».

Ramón Álvarez encara regenta un petit establiment turístic situat a uns mil metres del punt pel qual va avançar una de les llengües de lava. Diumenge va acabar desfet buscant solucions per ressituar un grup de clients (10 famílies) i només quan va arribar a casa va ser conscient de la magnitud de la catàstrofe. «Sé que això cridarà l’atenció del món, però el que s’està vivint és desolador», avança el gestor d’un negoci que està ubicat entre La Laguna i Todoque. «Des d’un terrat i, a sobre, de nit, no ets capaç de valorar el que s’ha perdut i, sobretot, el que està a punt de perdre’s», abreuja sense perdre l’esperança que tot tornarà en algun moment a estar igual que abans. «Quan sents els roncs de la terra s’apodera de tu una sensació d’empetitiment que no és fàcil d’explicar. La natura ens envia uns senyals que no sempre s’interpreten de la forma més adequada», afirma, buscant algun ancoratge amb els fets de fa 50 anys al Teneguía. «Tots diuen que són dues erupcions completament diferents i que aquesta es quedarà entre nosaltres uns quants dies. Ara, toca reconstruir el que el volcà ha arrasat».