EL DEBAT DEL CELIBAT
¿I si els capellans es poguessin casar?
El cas Novell ha revitalitzat el debat del matrimoni sacerdotal.
La defensa del casament dels preveres que promouen alguns teòlegs i grups cristians de base xoca amb la negativa del Vaticà a afrontar la qüestió del celibat obligatori
L’anunci de la renúncia al càrrec del bisbe de Solsona per iniciar una relació amorosa amb una dona ha revifat un controvertit debat que, de forma cíclica, sol situar l’Església al mig de la polèmica, gairebé sempre al caliu de notícies d’aquesta naturalesa o casos d’abusos de religiosos sobre menors: el celibat obligatori dels preveres.
L’idil·li de Xavier Novell i la seva nòvia, la psicòloga i escriptora Sílvia Caballol, mai hauria anat més enllà de l’àmbit privat de la parella si entre els condicionants per a l’exercici pastoral no continués figurant la indefugible renúncia dels sacerdots a mantenir relacions sexuals o conjugals. No obstant, en el tercer mil·lenni d’història del cristianisme, el celibat continua sent un precepte indispensable per als encarregats d’impartir l’eucaristia. També és, amb el reconeixement de la figura de la dona a l’Església, una de les qüestions que més acalorades discussions generen al si del catolicisme.
«La bretxa entre l’Església i la societat és cada dia més gran per qüestions com aquesta. El món avança, però el Vaticà es resisteix a canviar», es lamenta Teresa Cortés, presidenta del Moviment pel Celibat Opcional (Moceop) i dona del sacerdot Andrés Muñoz, amb qui sovint concelebra misses en comunitats cristianes de base. La Conferència Episcopal s’ha resistit sempre a dir quants capellans casats hi ha a Espanya, però al Moceop calculen que aquesta xifra supera els 8.000.
Sacerdots amb família
Un és Julio Pinillos, pioner del moviment dels sacerdots amb família i exemple viu que, segons afirma ell mateix als 80 anys amb veu molt pausada, «altres maneres d’exercir el presbiteri són possibles». La seva és la d’un capellà amb gairebé nou quinquennis de matrimoni a l’esquena –es va casar el 1977– i tres filles ja criades.
«He oficiat misses als mateixos barris sent celibatari i després de casar-me i sempre m’he sentit acceptat per la comunitat», afirma en relació a un dels arguments que l’Església ha al·legat amb més insistència per negar-se a permetre que els sacerdots es casin: el rebuig que els fidels poguessin manifestar a l’eliminació d’un precepte –i també un costum– que té 900 anys d’història, el temps transcorregut des que els concilis de Letran del segle XII declaressin obligatori el celibat entre els clergues.
Servei i entrega
Però no és aquesta la principal pedra de toc sobre la qual s’assenta la negativa eclesiàstica al matrimoni dels preveres, sinó una altra de relacionada amb la mateixa essència del sacerdoci. «Per mi, és servei i entrega, i sé que no ho podria fer igual si tingués una família al meu càrrec. També és amor, i no concebo la idea d’estimar més la meva dona i els meus fills que els membres de la meva parròquia», explica el pare Enrique González, que està a càrrec de l’església del Buen Suceso de Madrid.
Aquest sentit estrictament espiritual de l’exercici pastoral genera, segons alguns teòlegs, nombroses disfuncions d’ordre pràctic. «Un capellà no dona un millor servei a la comunitat per ser celibatari. Al contrari: això l’allunya de la societat i acaba provocant situacions conflictives, com veiem contínuament a les notícies», apunta el teòleg Juan José Tamayo.
Orelles sordes
La veritat és que el Vaticà mostra un entossudiment petri a tractar aquest tema i es continua fent el desentès al rum-rum, cada cop més insistent, que se sent entre els fidels i rectors contra el celibat obligatori. L’episcopat alemany s’ha atrevit a incloure aquesta qüestió entre els temes a debatre en el sínode que està celebrant actualment. «Però és improbable que aquest moviment acabi provocant canvis a Roma. El Vaticà té molts interessos per mantenir la prohibició del matrimoni sacerdotal i Francesc no vol passar a la història com el Papa que va abolir el celibat», opina el teòleg José Manuel Vidal.
Des que va accedir a la butaca de Pere, Jorge Bergoglio ha defensat una concepció del papat menys institucional que la dels seus antecessors i més pròxima a les essències del cristianisme. Precisament, els contraris al celibat obligatori apel·len a aquest esperit per avalar la seva demanda. «Jesús mai va dir que els seus ministres no es poguessin casar. Aquesta prohibició tampoc apareix en les escriptures ni és a les cartes dels apòstols. El celibat no és un dogma de fe, sinó una norma imposada per l’Església en un moment determinat de la seva història. Igual que es va posar, es podria treure sense afectar l’essència de l’eucaristia», entén el teòleg Evaristo Villar, membre de Xarxes Cristianes de Base.
Els partidaris de l’abolició del celibat obligatori reconeixen el llarg camí que els queda per recórrer fins que les misses oficiades per capellans casats siguin vistes amb normalitat, però no desisteixen en el seu afany i tenen clara la seva estratègia: «La nostra força són les comunitats cristianes. Quan aquesta petició pugi de volum partint des de les parròquies, el Vaticà tindrà més difícil negar-s’hi. Però això porta temps», pronostica el capellà Julio Pinillos.
