La pobresa farmacèutica, una altra xacra oculta de la pandèmia

Raída Paulina va deixar el seu país natal, el Perú, quan la seva malaltia la va deixar sense caminar. «Si no hagués vingut a Europa ja hauria mort: la meva família no té diners per pagar el tractament», explica. El 2018 va anar a Itàlia, on la van visitar diversos experts i li van tramitar el permís de residència i treball per motius humanitaris. Va rebre tractament i va començar a millorar. D’aquí que el 2019 ja treballés cuidant avis o de dependenta. Però el 2020 la malaltia va reaparèixer. «Vaig tornar a trobar-me malament, a tenir problemes per respirar... i em van recomanar que anés a Barcelona, on hi havia millors tractaments», diu la noia. Va llogar una habitació a l’Hospitalet, es va inscriure en un curs de la Universitat Pompeu Fabra i va ingressar a l’Hospital Clínic per començar una anàlisi exhaustiva que posés remei als seus mals.

Sense les ajudes pel padró

«L’hospital em va dir que si no m’empadronava m’havien de cobrar totes les proves», diu la jove. Ho va intentar, li va demanar a la propietària del pis on vivia que l’inscrigués al padró. «Però la dona em va demanar 500 euros a canvi: són uns diners que jo no tinc», explica amb un fil de veu. Tant els treballadors socials del seu CAP de referència com de l’hospital van moure cel i terra per aconseguir fons per ella. No ho van aconseguir. El seu ajuntament, tot i que podria, no empadrona qui no té un contracte de lloguer.

La història de la Paulina doncs, té un mal desenllaç. «Se m’esgoten les medicines... Hauré de tornar a Itàlia perquè aquí no me les puc pagar», se sincera. El seu viatge ha sigut en va. Però com ella, són milers els malalts crònics que no poden fer front a la medicació que necessiten a Catalunya i tot Espanya. «Tenim casos diàriament: pacients Covid que surten de l’uci amb afectació hormonal i quan els dones l’alta empitjoren, diabètics que no poden pagar la insulina, malalts de salut mental, cardíacs, pulmonars....», diu Laura Morros, referent de la comissió de sanitat del Col·legi de Treball Social de Catalunya (TSCAT).

«No és una situació nova, abans de la pandèmia ja hi havia persones que no podien fer front a la medicació malgrat el copagament», explica Morros. Segons les dades del CIS, el 2019 prop del 3% dels catalans no podien fer front a les despeses farmacèutiques. Avui el Banc Farmacèutic calcula que podria haver superat el 4%. «Al col·legi estem en contacte amb els professionals de l’atenció primària, els hospitals i els centres sociosanitaris. Abans de la pandèmia, del 5% al 10% dels pacients no podien pagar els medicaments. Avui estem al 30%», calcula Morros, que assenyala que el desproveïment és patent a tot el territori català.

Menjar o anar a la farmàcia

¿I per què creix la pobresa farmacèutica? Doncs perquè també ho ha fet la pobresa. «Segons la llei de copagament del 2012 només tenen farmàcia gratuïta els pensionistes i els que cobren l’atur. Però els que han esgotat la prestació, els que esperen cobrar-la o els que cobren uns salaris raquítics i emmalalteixen han de decidir entre si mengen o van a la farmàcia», diu la professional, que treballa en un hospital de Barcelona. A aquests, assenyalen des dels CAP, cal afegir els immigrants que no es poden empadronar i, malgrat que poden anar a urgències, no tenen metge de capçalera ni tampoc accés al copagament farmacèutic.

Oenagés sense recursos

Abans de la pandèmia, quan els metges detectaven un cas, derivaven els pacients als treballadors socials dels centres sanitaris, i aquests, al seu torn, activaven recursos econòmics per poder assegurar el pagament de la medicació. «Que hàgim de dependre de les oenagés per garantir la gratuïtat sanitària ja d’entrada no em sembla adequat, però és que fa un any que s’han esgotat tots els fons, tant de serveis socials com de les entitats. La situació és desesperant», assenyala Morros. En alguns CAP, els serveis socials només poden cobrir un o dos mesos d’ajudes farmacològiques. En d’altres, hi ha malalts crònics que fa un any que esperen per aquestes ajudes.

«Mai havíem vist un panorama similar», se sincera Homero Val, responsable del fons social del medicament del Banc Farmacèutic a Catalunya i Aragó. Aquesta entitat es finança tant amb ajudes públiques com privades per pagar la medicació dels vulnerables. «Al febrer se’ns van esgotar els fons que teníem previst per a tot el 2021», es lamenta Val. El banc assegura que la demanda ja ha superat el 30%. El 17% dels afectats són menors, i la meitat necessiten uns fàrmacs que estan relacionats amb la salut mental: tranquil·litzants o ansiolítics. «En els menors veiem que la saturació dels centres de salut mental està comportant un augment de tractament farmacològic perquè moltes famílies no poden pagar un psicòleg privat», insisteix Morros.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

«És veritat que no donem l’abast a tots els casos que ens reclamen», afirma també Eva González, tècnica de projectes sanitaris de la Creu Roja. A Catalunya, l’oenagé atén prop de 2.000 malalts crònics greus en penúries econòmiques. «No només és important que els paguem la medicació, també treballem perquè tinguin una alimentació saludable i bons hàbits de salut», explica González, que aposta per treballar per un abordatge individualitzat.

Les conseqüències d’aquesta falta d’ajudes no ha tardat a arribar. «Les seqüeles seran enormes, tenim una part de la població amb un mal estat de salut que empitjorarà. No sé perquè les administracions estan tardant a invertir diners», assenyala Homero. «Estem veient pacients que reingressen a l’hospital perquè, al no poder seguir el tractament a casa, tornen a emmalaltir. Molts moriran abans de poder tenir aquest tractament», denuncia Morros.