ENTREVISTA

Esperança Esteve: «La soledat ha vingut per quedar-se»

La directora de la Fundació Ajuda i Esperança adverteix sobre l’augment de casos d’ideació suïcida, especialment entre els joves

Esperança Esteve: «La soledat ha vingut per quedar-se»

Fundación 'la Caixa'

3
Es llegeix en minuts

Esperança Esteve és la directora de la Fundació Ajuda i Esperança, que ofereix orientació i acompanyament emocional a través del Telèfon de l’Esperança, operatiu des del 1969, i del Telèfon de Prevenció del Suïcidi, actiu des del 6 de l’any passat en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona (900 92 55 55). El 2020, els dos telèfons van rebre una mitjana de 150 trucades al dia. Ara, amb la col·laboració de la Fundació La Caixa, ha analitzat les dades d’aquestes 55.498 comunicacions. Només són la punta de l’iceberg.

-L’any 2020 va ser dur. ¿I el 2021?

-El que veiem aquest any és que augmenten exponencialment els casos d’ideació suïcida. Aquestes trucades es distribueixen per edats d’una manera que, com a mínim, ens ha de fer reflexionar. De la mateixa manera que al Telèfon de l’Esperança el gruix de les trucades se situaria entre els 45 i els 70 anys, en el tema del suïcidi són els més joves els qui ens truquen, de 16 a 29 anys, seguits immediatament de la franja entre 30 i 45. I això tenint en compte que els joves no utilitzen el telèfon per trucar, perquè utilitzen altres canals, com el WhatsApp, amb un llenguatge que els és propi. Per això estem estudiant d’entrar a WhatsApp.

-Una dada alarmant.

-Ens ha d’alertar. Hi ha situacions de soledat, d’assetjament, de pèrdua d’expectatives, de representació de la mateixa mort... Hi ha una sèrie de variables que actuen com un element de pressió i que no poden canalitzar a través del seu entorn. I al nostre telèfon de prevenció troben una persona que no coneixen, protegits per l’anonimat i la confidencialitat, sempre que no hi hagi una amenaça per a la vida; se’ls ofereix un espai de confort i de confiança, ningú els jutjarà.

-¿La pandèmia ha fet aflorar un malestar ja existent o ha sigut la mateixa pandèmia la que ha generat aquestes situacions?

-L’última crisi econòmica ja va deixar situacions molt complicades a la societat i, tal com aquesta ha evolucionat, la soledat s’ha convertit en una identificació clara dels nostres temps. La soledat és transversal, no exclusiva de la gent gran, i ha vingut per quedar-se, perquè forma part de com vivim, de com ens relacionem, de com s’han reduït les famílies... La resposta que es dona des de les polítiques públiques i entitats acaba sent molt individual, la persona no surt del seu bucle. El que s’ha aguditzat durant la pandèmia ha sigut la depressió, l’angoixa, la por, i ha fet aflorar problemes que abans no es percebien així, com les relacions de parella.

-¿Quan una persona recorre als seus telèfons?

-Quan la soledat o el malestar es fa insuportable, quan ha de parlar amb algú, quan necessita que se l’escolti. Als nostres telèfons pots dir el que vulguis, mostrar-te com vulguis sense ser jutjat. És parlar amb un igual, no amb algú que té una jerarquia. Un es pot despullar emocionalment. Nosaltres fem de mirall.

-L’anonimat és un factor clau perquè la gent hi truqui. ¿Ens avergonyim de sentir-nos emocionalment malament?  

-Per descomptat. És un dels tabús importants. És la diferència entre la nostra actitud profunda i el que mostrem als altres, que és el voler quedar bé. Les dones demanen més ajuda, tenen més necessitat de connectar amb les emocions; als homes els costa més enfrontar-se al seu propi interior, a demanar ajuda.

-¿Quines lliçons extraiem de la seva anàlisi? 

Notícies relacionades

-La primera, que hem d’anar convertint el model que tenim, que no deixa de ser jerarquitzat i molt centrat en l’individu, en un model en què l’individual i el col·lectiu siguin les dues cares de la mateixa moneda. Hi ha elements estructurals que, si no es modifiquen, aquests malestars continuaran augmentant. Aquí tenim des de com es reparteixen els recursos al model de residències per a la tercera edat. Ens hem estat enganyant durant molts anys. El que necessitem no són equipaments, sinó crear condicions de relació i de desenvolupament del millor que té la persona. Hem d’anar d’una societat de prestació de serveis en un marc de benestar restringit a una societat de cures. Ja no podem entendre les ciutats sense cures. I cal recuperar valors.

Un futur d’oportunitats