Contra la violència obstètrica: consentiment en cesàries i elecció de la posició

De fet, un any abans, la Relatora Especial sobre violència contra la dona de les Nacions Unides, Dubravka Šimonović, va emetre un informe en el qual va reconèixer l’existència de la violència obstètrica, un terme que s’utilitza amb assiduïtat a Amèrica Llatina però menys a la UE, tot i que el Parlament Europeu l’ha inclòs en l’última resolució per a la igualtat de gènere com una de les formes de violència contra la dona que «només ha sortit a la llum en els últims anys».

La Relatora va reclamar als estats aprovar lleis destinades a respectar els drets de les dones durant els serveis de salut reproductiva, garantint l’obtenció d’un consentiment informat en totes les cesàries, episiotomies (tall en el perineu) i altres tractaments invasius. Així mateix, va demanar garantir el dret de la partera a estar acompanyada i «donar resposta a la falta d’anestèsia i la impossibilitat de triar la posició de part», entre altres mesures.

La llei catalana

En compliment d’aquestes resolucions, la recent reforma de la llei catalana contra la violència masclista inclou la violència obstètrica i la defineix com una actuació que «dificulta l’accés a la informació veraç, necessària per a la presa de decisions autònomes» en salut sexual i reproductiva. No regula una nova actuació a les sales de parts i inclou en aquest capítol altres situacions com les esterilitzacions forçades o l’impediment de l’avortament.

I, en l’àmbit nacional, la transposició encara està pendent malgrat que les poques dades disponibles indiquen que Espanya és un dels països europeus amb més parts instrumentals (quan en el moment de l’expulsió es requereix algun instrument). L’últim informe del Ministeri de Sanitat sobre aquest tema indica que l’ús de fòrceps, amniotomies (trencar la bossa amniòtica per accelerar el part) i les episiotomies en el període 2010-2018 va descendir, però els parts induïts van experimentar un increment «cridaner», segons l’estudi, fins i tot en el 34% dels casos als hospitals públics malgrat que l’estàndard recomanat per l’ONU és de 10%. I les cesàries tenen lloc en el 36% dels infantaments als hospitals privats i en el 21% dels públics (dades del 2018), percentatges que s’han mantingut estables en l’última dècada, malgrat que la recomanació internacional és d’un màxim del 15%.

Davant aquesta situació, l’Associació El Part és Nostre, creada el 2003 per defensar «la modificació en l’atenció al part» que permeti que «cada dona pugui elegir, de manera lliure i informada, l’opció que millor s’acomodi a les seves expectatives», s’ha dirigit al Ministeri d’Igualtat perquè traslladi els mandats internacionals i emprengui els canvis necessaris en les tramitacions de la llei ‘sí és sí’ contra les violències sexuals i en la de protecció infantil, l’anomenada ‘llei Rhodes’.

Reforma de l’avortament

El departament dirigit per Irene Montero prefereix abordar-lo en una àmplia reforma de la llei de l’avortament, on preveu incidir en els drets reproductius de les dones, incloent la gestació subrogada com a «explotació reproductiva». La nova directora de l’Institut de les Dones, Toni Morillas, ha situat aquesta reforma entre les seves prioritats, si bé els canvis legals encara estan en fase de consultes amb la societat civil, els professionals sanitaris i les autonomies. Fonts d’Igualtat informen que les resolucions de l’ONU serviran com a base de la doctrina legal.

No obstant, el camí no és fàcil, ja que la major part del col·lectiu sanitari rebutja que existeixi violència obstètrica. L’Associació Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia no comparteix que el Govern «aprovi una llei per a una cosa que no existeix al país». Un dels seus membres, el doctor Serrano Sánchez, assenyala que no s’oposen que es firmi un consentiment informat en les cesàries, sempre que sigui possible, però no ho veu factible en les episiotomies i altres pràctiques perquè «mai se sap si és necessari».

Tot i que molts hospitals i professionals han recorregut un llarg camí en el respecte als desitjos i el benestar de la mare i del nen, «encara queda molt per fer», segons Ibone Olza, cofundadora d’El Part és Nostre. Olza explica que no es tracta que els sanitaris emprenguin un dany premeditat, sinó que es barreja una «tradició d’atenció molt medicalitzada» al part amb una freqüent falta de recursos. «Si una matrona ha d’atendre diverses dones alhora, pràctiques com deambular per l’habitació o que no s’utilitzi al famós poltre són més difícils».

La pandèmia

Notícies relacionades

Amb propina o sense propina

Una crònica negra molt completa

I la situació va empitjorar durant la pandèmia, ja que a moltes dones no se’ls va permetre estar acompanyades, fer pell amb pell amb el nadó o es van fer cesàries només pel positiu de la mare.

El Part és Nostre ha presentat una proposta legal a Igualtat que conté els següents paràmetres: garanteix el consentiment informat, la revisió de l’evidència científica i que es formi els professionals i els operadors judicials per desterrar els estereotips de gènere. Així mateix, reclama que es doti els hospitals de prou recursos, que les parteres puguin estar acompanyades, deambular, que rebin alleujament per al dolor, que no els facin pràctiques desaconsellades per l’ONU ni les separin del seu nadó ni a les ucis.