La promesa incomplerta de 7 ministres de sanitat: especialitzar metges d’urgències

Vint-i-dos països europeus, igual que els EUA, Canadà, Austràlia, pràcticament tot Amèrica Llatina, el Sud-Est Asiàtic, els països àrabs i així fins a més de 100 estats disposen d’una especialitat que forma els metges d’urgències i les ambulàncies. No obstant, Espanya és una illa, al costat de Portugal, en aquest aspecte perquè malgrat que fins a set ministres, de diversos colors polítics, s’han compromès a crear el títol oficial, perquè així els professionals que treballen a urgències i emergències tinguin una formació conforme, reglada i homogènia, la promesa s’ha incomplert una vegada i una altra, excepte en l’àmbit militar, on existeix des del 2015.

I es tracta d’una demanda que ve de lluny, que s’ha augmentat amb la pandèmia i que aquesta setmana ha cobrat força amb el comunicat conjunt de 31 societats científiques, que han instat, una vegada més, el Ministeri de Sanitat a implantar, una vegada per sempre, la titulació a Espanya, mitjançant un reial decret, seguint el model que es va crear l’estiu passat per a l’especialitat de medicina legal i forense o el projecte de reial decret que està en fase de tramitació per al títol de psiquiatria infantil i de l’adolescència.

Al seu torn, desenes de metges a títol personal s’han sumat a la campanya ‘La teva seguretat, la nostra especialitat’, posada en marxa per la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències (Semes), l’associació mèdica que agrupa més de 12.000 urgenciòlegs no reconeguts a Espanya. Després d’anys picant infructuosament a la porta del Ministeri de Sanitat, Semes ha decidit conscienciar la població sobre la necessitat d’aquest reconeixement, a veure si així la petició finalment és escoltada.

Els antecedents

Un recorregut històric per la reivindicació permet adonar-se de com d’anòmal és que encara no s’hagi creat. La demanda va sorgir per primera vegada fa 20 anys però es va intensificar el 2009 quan la Societat Europea de Medicina d’Urgències i Emergències va aprovar el currículum formatiu i va instar els països sense formació especialitzada en aquell moment, 12 dels 27 socis, a implantar-lo. Poc després, l’Organització Mèdica Col·legial espanyola, que engloba totes les escoles de facultatius, es va afegir al suport, igual que les organitzacions sindicals més representatives, els Defensors del Poble (l’estatal i els autonòmics), el Consell Econòmic i Social i, a nivell internacional, l’Organització Mundial de la Salut.

Així mateix, a les Corts s’han presentat tres proposicions no de llei reclamant la titulació, l’última el 2018, que va ser aprovada per unanimitat. I pel camí fins a set ministres diferents (Ana Pastor, Trinidad Jiménez, Leire Pajín, Bernat Soria, Elena Salgado, Carmen Montón i Salvador Illa) s’han compromès a crear l’especialitat. Illa va assegurar que arribaria abans del 2020, però res, i l’actual ministra, Carolina Darias, ni tan sols ha rebut Semes per parlar de l’assumpte.

Les resistències

El motiu de la resistència a crear aquesta especialitat formativa, en un context en què ja n’hi ha 49, no està clar, però segons Tato Vázquez Lima, president de Semes, es deu a la «influència de lobis de l’entorn dels metges de família i de medicina interna», a causa que les urgències i ambulàncies són un «nínxol laboral» per a aquestes especialitats, en el qual treballen «una mica, per després anar-se’n al seu lloc de partida».

I és que, davant l’absència de formació reglada, a les urgències hi treballen facultatius de totes les especialitats, així com residents que «haurien de passar pel servei per aprendre» i no per ser utilitzats com a «mà d’obra», com sol succeir ara, segons denuncia Vázquez, qui titlla d’«anomalia» que un resident de primer any de traumatologia atengui un dolor toràcic, per posar un exemple de situacions diàries a les urgències.

La formació voluntària

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Si bé, una formació especialitzada donaria als professionals prou coneixements per atendre qualsevol malaltia greu en l’anomenada ‘hora d’or’, en què «el professional que t’atén condiciona la mortalitat i morbiditat posterior». Aquests urgenciòlegs podrien conviure als grans hospitals amb cardiòlegs, traumatòlegs, etc., però seguint el model de la UE els primers serien els encarregats d’estabilitzar el pacient i els segons de donar continuïtat al tractament.

A Espanya no és així, cosa que, sumat a unes guàrdies llarguíssimes i en les quals els professionals no poden descansar, com sí que passa en altres àrees hospitalàries, el resultat és una minva en la qualitat assistencial. Una situació que és pal·liada, en part, perquè molts professionals realitzen els cursos de formació oferts per Semes però es tracta d’un ensinistrament «voluntari i tremendament variable», per la qual cosa la societat d’urgenciòlegs insisteix que en un servei «tan sensible» com l’atenció al pacient greu en els primers moments requereix una formació «homogènia, estructurada i adequada als cànons europeus», tenint en compte, a més, que el 15% dels acabats de llicenciar expressen que seria l’especialitat escollida per ells. Si poguessin fer-ho.