El lament de moltes mares en pandèmia: «La conciliació és una odissea»

María Cleofé Pérez: «Em van acomiadar per no complir els objectius mentre cuido els meus fills»

María Cleofé Pérez tenia, com ella mateixa explica, una «família normal», però l’últim any la seva vida s’ha complicat fins a l’infinit perquè se li han ajuntat «un divorci, la venda consegüent de la vivenda familiar i un accident de trànsit». Un còctel a què s’ha sumat que la seva empresa la va acomiadar el 10 de febrer malgrat que estava de baixa per estrès laboral.

Com en molts altres casos, l’arribada de la pandèmia va complicar la seva situació. Ella era gestora comercial a Estepa (Sevilla), on viu, i la seva empresa li va permetre teletreballar durant el confinament. El problema és que treballar a distància en horari comercial, mentre dos nens, de 4 i 8 anys, pul·lulen per la casa, com sap tot aquell que s’han enfrontat a una situació semblant, és gairebé missió impossible. A més, en el seu cas la va agafar en meitat de la mudança, cosa que va complicar la situació perquè va haver de preparar el nou pis, on ara viu amb els seus fills.

En horari comercial

Van anar passant els mesos i ella va continuar teletreballant, però sent conscient que no complia «al cent per cent» els objectius marcats pels seus caps perquè tot i que l’escola es va reprendre, Pérez ha de cuidar els nens gairebé cada tarda i la seva feina continua en aquest horari. «No puc posar-me a treballar a la nit, quan ells es fiquen al llit i amb el pare, que és farmacèutic, només hi són algunes tardes», afirma. Així mateix, a la localitat on viu no compta amb família que la pugui ajudar.

Per això, a aquesta mare la situació se li va fer cada vegada més difícil i va començar a patir taquicàrdies, tics nerviosos, falta de concentració i palpitacions fins que el metge li va dir que «havia de parar sí o sí» i li va donar la baixa per estrès laboral, el 15 de desembre passat. Però dos mesos després, l’empresa li va comunicar l’acomiadament, això sí, amb la indemnització corresponent.

«Em dol molt que l’empresa s’hagi agafat als objectius perquè és un any atípic. I em sento en inferioritat de condicions respecte als homes de la meva empresa i les famílies biparentals que es poden repartir les tasques», diu. Així mateix, considera que les solucions a què s’agafen altres mares no són adequades. «Jo no puc sobreviure amb mig sou ni agafar-me una excedència. Els mètodes no són vàlids i l’Estat no dona cap ajuda. No hi ha conciliació possible, sobretot per a les mares soles», afirma. 

Rosana Ciria: «M’enfronto a una inspecció per faltar a la feina quan van confinar la classe de la meva filla»

Rosana Ciria és professora de secundària i va treure la plaça quan la seva filla Alba tenia només tres mesos. Molt conscienciada de la necessitat de «visibilitzar» les dificultats de les mares, es va emportar el nadó fins i tot a algun dels exàmens de l’oposició. Però el problema es va agreujar un any després, quan li van assignar una destinació a Tarazona, a 100 quilòmetres de casa seva, que és a Saragossa. I això que és conscient que, al ser funcionària, «se suposa» que té «una situació més privilegiada que la resta». Però tot i així, Ciria sap molt de «renúncies» i assegura sense dubtar que la conciliació, en el seu cas, és un «odissea».

De fet, a l’arribar al seu nou lloc, li van oferir la direcció de departament però va haver de dir que no perquè havia de treballar diverses tardes i no tenia amb qui deixar la seva filla, ja que el seu marit també treballa en horari de vespre.

Després va arribar el confinament, el teletreball i desplaçar moltes tasques al cap de setmana ja que la nena, de només dos anys, li impedia donar el cent per cent en les reunions i l’ensenyament a distància. «Va ser una bogeria», afirma. A més, quan va reobrir l’escola bressol, el centre educatiu va reduir el seu horari, cosa que li suposa una dificultat afegida.

L’excedència

Notícies relacionades

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Catalunya unifica la preinscripció d’FP i donarà places segons la nota

En vista d’aquests problemes, va estudiar sol·licitar una reducció de jornada, però havia d’anar cada dia sí o sí fins a Tarazona, cosa que li suposa una hora i quart per anar i el mateix per tornar, per la qual cosa no li «compensava». A més, «se suposa» que els funcionaris de la seva categoria tenen flexibilitat d’una hora, però per la seva experiència, «no se sol respectar». Amb la qual cosa es va adonar que «o hi renunciava o la conciliació familiar i laboral era impossible». Per això, al gener va demanar una excedència que només durarà fins al 14 de març, ja que és quan l’Alba compleix tres anys, el màxim temps permès. Després d’això, «tornarà l’odissea», lamenta.

A més, la dona està pendent d’un possible expedient laboral per faltar quatre dies quan li van comunicar que a la classe de l’Alba hi havia hagut un positiu i la nena havia de guardar quarantena preventiva. «Vaig trucar a tot arreu, vaig parlar amb els sindicats, amb salut pública, amb el defensor del menor, però em van dir que havia d’anar a treballar i deixar la nena a casa. Va ser el temps just fins que em van donar el resultat negatiu de la PCR i llavors la vaig deixar amb els meus pares, però mentrestant, com em vaig negar a fingir per aconseguir una baixa laboral per malaltia i a treballar amb la possibilitat de contagiar la resta, em vaig enfrontar a una inspecció laboral, que encara no ha acabat», afirma.