Andrea Ferrari, la veu de les famílies en el funeral de la dana: «Vaig acceptar parlar per les víctimes perquè és el que la meva mare hagués volgut»

Vint-i-quatre hores abans d’aquest paper d’altíssima responsabilitat, la jove explica a ‘Levante-EMV’ l’objectiu principal del seu discurs: «Vull donar un reconeixement tant a les víctimes com a les seves famílies, –explica amb la calma impròpia d’algú en la seva situació–. Van morir 237 persones, però darrere de cadascuna d’elles hi ha els seus familiars, a qui se’ns ha trencat la vida», explica. «Tenim un gran buit perquè hem perdut els nostres éssers estimats i, per molt que intentem superar-ho, ens han destrossat la vida», remarca.

Cinc minuts, en només 10 dies

L’oferiment li va arribar fa tot just 10 dies a través de la seva tia Maribel, germana de la seva mare, que forma part de l’associació Víctimes Mortals de la dana 29-O. Va tenir un cap de setmana per pensar-s’ho i va acceptar perquè sentia «que ho havia de fer per la meva mare, és el que hagués volgut, ella em va donar forces». Dimarts passat va rebre la trucada de la delegada del Govern al País Valencià, Pilar Bernabé, per confirmar-li la seva participació i va tenir una trobada amb ella, tot i que ningú li ha imposat res al seu parlament. En només tres dies, va armar un discurs de cinc minuts de durada. Demà el llegirà davant els familiars, els reis i les autoritats polítiques presents al recinte. Seran 800 assistents en viu, però el pronunciarà també per a la resta d’Espanya i el món.Tot un «repte», com així ho defineix ella.

Se la veu serena. L’Andrea parla amb calma, controlant els temps i el fil de les seves paraules; els seus estudis en Protocol i Organització d’Esdeveniments són palpables. No obstant, no ha de pensar gaire les seves paraules perquè el seu relat, com passarà en la seva intervenció d’aquesta tarda, li surt del cor. «Vaig tenir molt clar des del principi què volia dir –confessa–. Són coses que em surten de dins i, tot i que m’ha costat una mica donar-los forma», les ha escrit amb fluïdesa.

Reconeix la seva facilitat per a l’escriptura. «Se’m dona bé, sobretot, quan parlo d’emocions», afirma. I quan s’ha encallat en alguna de les frases o parts del discurs, ha comptat amb l’ajuda dels seus professors. Ells han sigut un pilar importantíssim aquest últim any, així com els seus familiars i amics, que l’han aixecat en els dies «més durs». En aquests en els quals «anhelava estar amb la meva mare» o en aquests en què «les imatges de la riuada no deixaven de sortir a la televisió». En el context del primer aniversari del 29-O i amb tots els prolegòmens del funeral, «se sent una mica com al principi» i els dies «tornen a ser una mica durs». És impossible eludir-ho; els sentiments estan a flor de pell.

Gestió d’emocions

Una vegada llest el parlament, l’ha practicat diverses vegades. Les primeres «només podia llegir-lo plorant», confessa. L’ha repetit en infinitat d’ocasions, en veu alta i també mentalment. Gairebé no pensa en una altra cosa i, ahir a la tarda, la seva intenció era repassar-lo diverses vegades més. Arribat el moment, malgrat estar «molt nerviosa», desitja «abordar-lo de la millor manera possible». «Vull, sobretot, que cada paraula, cada frase cali en la gent», reflexiona; també donar-li tota l’emoció que un discurs així requereix. A primera fila, tindrà el seu pare i els seus dos oncles, a qui poder dirigir-se en cas de veure’s desbordada per l’emoció.

Notícies relacionades

Catalunya encarrega radiografiar 300 arbres monumentals per conèixer el seu estat de salut

La tecnologia revoluciona el sector funerari i transforma el dol a Catalunya

És conscient de la tensió política al voltant del 29-O. Gairebé 25 famílies han declinat assistir per evitar la trobada amb el president Carlos Mazón. Les reivindicacions prefereix deixar-les per a les manifestacions, on han sentit el suport de la ciutadania valenciana «que ens dona molta força», però dimecres prefereix deixar la política al marge. «Les responsabilitats ja s’atribuiran als responsables de la catàstrofe en el seu moment», esgrimeix amb rotunditat.

Aquest dimecres, amb els ulls de tot Espanya sobre ella, vol «donar veu a les víctimes, però també als seus familiars i voluntaris». I, evidentment, a la seva mare Eva, en qui pensa cada dia de la seva vida des d’aquell fatídic 29 d’octubre. Demà estarà en els seus pensaments mentre pronuncia el seu discurs; pensarà en ella i en els familiars d’aquestes 237 persones, les vides de les quals van desaparèixer sota la força d’una riuada imparable de la qual ningú els va avisar.