El llibreter solidari de Badalona

  • El també escriptor Marçal Font allotja el senegalès Cheikou Oumar Sow mentre busca feina i allotjament

  • Els bombers van salvar la vida de l’africà quan es disposava a saltar de l’edifici en flames

 

Es llegeix en minuts

El senegalès Cheikou Oumar Sow té 50 anys, però sembla més jove. La seva actitud riallera li ha valgut l’amistat de molts paisans i veïns de Badalona, als quals ha conegut venent ferralla. Aquests últims l’anomenen Oumar a seques, que «és més fàcil de pronunciar», els excusa amb un somriure. El 2008 va emigrar a Espanya en pastera perquè «l’Àfrica és rica, però la gent és pobra i els governs són molt corruptes», assegura el senegalès. Fa sis anys, un amic li va parlar de la nau del Gorg, on va estar vivint fins al dia de l’incendi quan gairebé perd la vida escapant-se de les flames.

Afortunadament, l’Oumar ha trobat una nova llar temporal a casa del seu amic, el llibreter i escriptor Marçal Font i la seva família, que l’han acollit amb gust. Asseguts al porxo de la vivenda, als afores de Badalona, expliquen com van entaular amistat i com conviuen ara en declaracions per a EL PERIÓDICO. «L’Oumar és un dels millors companys de pis que he tingut en la meva vida, i he viscut amb molta gent. Estem molt contents», diu el llibreter. «El que volem és que tingui el seu propi allotjament, però, de moment, no deixaré que un amic visqui al carrer», afegeix.

Units pels llibres

Les estances de la casa de Marçal Font estan plenes de llibres fins al sostre, incloent-hi el seu antic despatx, ara transformat en el dormitori de l’Oumar. Alguns dels volums es trobaven a l’antiga llibreria de segona mà de l’escriptor, on es van conèixer els dos amics fa sis anys. Ara Font ven les obres per internet.

«Quan tenia la botiga física, al carrer Canonge Baranera, veia passar l’Oumar, que venia paper a pes. Un dia li vaig comentar que primer m’ensenyés els llibres a mi, que li pagaria més que pel pes del paper. Jo no soc una germaneta de la caritat. Si em portes un llibre que ho val, te’l compro perquè hi faig negoci», explica l’escriptor. «Mai m’enganyava amb el preu», diu rient l’Oumar. I així va néixer l’amistat.

«El problema de base és que la gent no diu ‘bon dia’. Si saludes algú que veus diàriament, tard o d’hora passa l’anècdota, un dia t’ajudes, i un altre dia et vas coneixent més. Com que això no passa, després venen les pors, i tens aquests veïns del Gorg emprenyats, per exemple», descriu Font.

El dia del tràgic incendi, el senegalès es disposava a sopar quan un fum negre i espès va inundar la nau. «No vaig poder baixar les escales i vaig pujar a la teulada amb alguns companys», expressa el supervivent. «A dalt, les flames van arribar fins a nosaltres i els meus amics es van llançar al buit. Quan em disposava a saltar, els bombers em van salvar», recorda. Al carrer es va trobar amb el Marçal que, al veure les notícies, hi havia anat corrents. «Em va dir: ‘Casa meva és casa teva’», assegura l’Oumar. 

Buscant alternatives

L’Oumar té NIE i està en procés de regular definitivament la seva situació legal al país. Cada matí s’aixeca a buscar ferralla i, el poc que n’obté a canvi ho envia a la seva dona i als seus tres fills al Senegal. La família d’acollida l’ajuda tant com pot, però són conscients de la dificultat de la situació. «M’agradaria trobar feina i pagar una habitació», diu el senegalès, que també té una discapacitat física, tot i que «falta que se li reconegui el grau», afegeix Marçal Font.

Et pot interesar

«Les empreses reben ajuts a la contractació per a persones amb discapacitat, però, amb la Covid, aquest tràmit s’està retardant. Tot és un: ‘Torni demà’. Així funcionen les coses a Badalona», lamenta l’escriptor, que afirma que li «venen tots els mals» quan recorda la «mala gestió de l’ajuntament» els primers dies després de l’incendi. «Quan vaig arribar al Gorg, vaig veure el lloc de Serveis Socials, on no entrava ningú, i la policia allà al mig. Em va semblar una gestió molt negligent. Van posar-hi menjar i va venir gent que no era de la nau a gorrejar», diu queixant-se.

«Una persona necessita sostre i menjar. Em fot que s’expliqui la nostra història com una cosa extraordinària quan hauria de ser el normal. El normal és que un ajuntament tingui uns serveis que ens garanteixin l’auxili a tots, perquè a mi demà se’m pot cremar la casa també i em puc quedar al carrer», conclou l’escriptor.