Vanesa Aresté: «Vivíem d’esquena a la mort»

Coordinadora i psicòloga del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa, Vanesa Aresté exerceix la seva tasca en l’Equip d’Atenció Psicosocial (EAPS) de Lleida, gestionat per DomusVi. El 2020 Fundació La Caixa ha ofert acompanyament emocional i espiritual a més de 56.700 persones en processos de final de vida i dol. Aquest acompanyament no és fàcil, però Aresté defensa que també és molt enriquidor i reconfortant. Les cures pal·liatives, destaca, no són una vocació, són una militància.

–La Covid ho impregna tot. ¿Com i de quina manera ha afectat la seva feina?

–Ens hem hagut d’adaptar a unes noves condicions de treball, des dels epis fins a l’ús de noves tecnologies, com les videotrucades. I a un augment de les causes de sofriment, com ara l’aïllament, la solitud a nivell assistencial, dols complexos en les famílies i el desgast dels professionals. Hi ha hagut unes noves condicions de treball, però també unes noves conviccions. S’ha vist la importància de l’acompanyament emocional i espiritual en les situacions de final de vida, mort i comiats. La pandèmia ens ha situat en un nou ‘modus vivendi’.

–¿Ens ho explica?

–Ens ha situat en un escenari d’incertesa, de consciència col·lectiva de la condició de vulnerabilitat de la humanitat i ens ha permès entendre i atendre d’una manera diferent, més compassiva. Però també ens ha situat davant un nou ‘modus moriendi’, en el qual l’atenció pal·liativa ha hagut de ser present, perquè la Covid ha evidenciat la nostra finitud; hem perdut familiars en condicions de solitud, aïllament, de manera abrupta, en unitats medicalitzades envoltades de tecnologia i poca calidesa humana. I s’ha vist que era necessari incloure els elements nuclears de l’acompanyament al final de la vida.

–¿Com s’alleuja el sofriment d’un pacient en aquestes circumstàncies?

–Hem fomentat el benestar del pacient intentant millorar la seva qualitat de vida, donant prioritat a aquelles necessitats tant físiques com psicosocials i espirituals, amb un treball multidisciplinari i una mirada molt humanitària i compassiva. Un acompanyament molt genuí, ser-hi, que els malalts no estiguessin sols, que no hi hagués un sofriment existencial.

–¿I el de les famílies?

–Al no haver-hi visites, hem tingut que reforçar molt la confiança en l’equip terapèutic, fomentar la comunicació amb les videotrucades, ser més accessibles a les preguntes i també a traslladar la informació que aquell ésser estimat havia mort i acompanyar en el dol. Aquest treball ha sigut essencial, també per prevenir dols complicats i garantir al dolençós que, a l’haver delegat en nosaltres la confiança d’acompanyar-los, la persona ha estat ben cuidada fins al final de la seva vida.

–¿Quins consells donen a les famílies per afrontar el dol?

–No m’agrada dir que dono consells. Però es tracta de desresponsabilitzar o desculpabilitzar els familiars pel que han pogut i no han pogut fer. També permetre l’expressió emocional, que el dol no sigui silenciat, i tenir un recolzament professional en els casos que sigui necessari. I naturalitzar. Una de les coses que està fent la pandèmia és naturalitzar el procés de la mort dins del que és la vida. Fins ara, el ‘modus vivendi’ era molt clar: vivíem d’esquena a la mort.

Notícies relacionades

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

El nombre de conductores d’autobús a l’àrea de Barcelona creix un 22%

–Ningú no ens ensenya a morir

–Certament. Fins i tot en la medicina, la mort s’ha viscut com un fracàs. Un dels aprenentatges a què hauríem d’arribar després de la pandèmia és poder integrar la mort com una cosa natural, que forma part de la vida. La gentilesa de les cures pal·liatives consisteix a permetre viure la vida fins a l’últim instant. M’agrada aquesta frase.