El principi del final de la pandèmia

Primer dia de vacunes a Espanya: una lliçó de solidaritat i bon humor

  • L’Araceli, el Vicente, la Josefa, el Nicanor, la Pepita... Els més grans es van començar a vacunar ahir a Espanya i van tornar a demostrar que són una generació feta d’una fusta especial

Primer dia de vacunes a Espanya: una lliçó de solidaritat i bon humor
Es llegeix en minuts

Araceli Rosario Hidalgo té 96 anys. És una de les residents de més edat del centre de gent gran Los Olmos (Guadalajara). Baixa al saló amb la imprescindible mascareta. Són les nou del matí i ja va feta un pinzell. Porta un vestit jaqueta negre i mocador de flors al coll. Elegant i bufona, s’ha pintat les celles i s’ha arreglat els cabells perfectament. Va amb caminador. S’asseu a la butaca i se senya abans de convertir-se en la primera persona d’Espanya que rep la vacuna contra el coronavirus. «Gràcies a Déu», somriu després d’admetre que està nerviosa. No tant per la punxada sinó pels periodistes que graven i deixen constància d’un moment tan emocionant com històric.

L’Araceli, el Vicente, la Josefa, el Nicanor, la Pepita… Són una generació feta d’una pasta especial. Homes i dones que van canviar aquest país quan eren joves i que ara, ja vells, porten 10 mesos tancats i amb el cor en un puny. Sense abraçades. Ni petons. I amb prou feines visites. Ni sortides del centre. Veient cada dia al telenotícies com la pandèmia s’acarnissa amb els més grans. Ahir van ser testimonis del principi del final.

«És clar que em volia vacunar. No tinc por de morir, però sí de contagiar un fill que tinc i que és de risc». La que parla és la María, que viu en una residència de Madrid. Té 86 anys i continua sent una mare coratge que compta els dies per fer-li al seu fill l’abraçada que es mereixen tots dos.

Vicente Mirón, de 72, també vol l’afecte dels seus fills. Mestre d’escola durant més de 40 anys, és la primera persona d’Extremadura a rebre la dosi de Pfizer-BioNTech. Per a l’ocasió, s’ha posat una samarreta del grup de rock andalús Triana. La infermera li puja una mica la màniga i li posa la injecció. Ell no se senya. Aixeca el polze, símbol de la victòria, perquè aquesta pandèmia ha sigut una guerra i la vacuna «servirà per derrotar l’enemic». Acabar amb el maleït virus permetrà que el Vicente pugui sortir de la seva habitació –plena de llibres després de tants mesos de tancada– i es capbussi en la normalitat. La bona, la de veritat. La d’abans.  

Aplaudiments

Et pot interesar

Cap dels residents posa en dubte l’eficàcia de la immunització. Són un exemple a seguir. Tenen molts anys a l’esquena i saben que les vacunes salven vides i erradiquen malalties. ¿Efectes secundaris? Sí, els aplaudiments dels presents a les sales de totes les residències. Com li passa a Josefa Pérez, una gallega de 89 anys que viu al centre Feixa Llarga de l’Hospitalet de Llobregat, la primera catalana a rebre la dosi. Asseguda a la seva cadira de rodes, aplaudeix fins que la infermera li diu que és millor tenir el braç en repòs després de la punxada. «Tinc molta fe i la fe mou muntanyes», admet.

Les vacunes no són només per als residents sinó per al personal sociosanitari que els atén. A Guadalajara, després de l’Araceli li toca el torn a Mónica Tapias, una auxiliar d’infermeria. «Per mi, això és un orgull. El que volem és que es vacuni la quantitat més gran de gent», explica després que la infermera Carmen Carbonell li administri la dosi. «Veurem si aconseguim que el virus se’n vagi», afegeix, amb humor, l’Araceli, que ja està asseguda en una butaca pròxima. La resident i la tècnic, acabades de punxar, ara descansen en una cadira. El protocol ordena que han d’estar 15 minuts en observació. D’aquí a 21 dies rebran la segona dosi. Set dies després arribarà la immunitat. Fins aleshores, la vida continua com durant tot aquest infame 2020, sense abraçades ni petons.