No tocar: la realitat de les persones cegues davant el virus

Luis Carmelo García té 63 anys i en fa 40 va perdre la vista per complet. No era la primera vegada en la seva vida que l’hospitalitzaven, però «aquesta ocasió era diferent». El personal sanitari entrava a la seva habitació l’estrictament necessari. Estava sol: sense la seva dona ni les seves tres filles, arrabassat de les olors de la ciutat i de la brisa del matí, sense estímuls que compensessin la foscor de la ceguesa. Qualsevol gest, per diminut que fos, era un món. «No soc capaç d’explicar com agraïa quan una infermera, amb el seu epi, em regalava una carícia al braç, tot i que fos amb guants.» La conversa és fluida, però hi ha moments en els quals en Luis Carmelo para. Agafa aire. Silenci. «Ha sigut un malson».

La seva dona Conchín té menys d’un 10% de visió. Li van donar l’opció de quedar-se amb el seu marit a l’hospital amb una condició: si entrava a l’habitació d’en Luis Carmelo ja en no podria sortir. Però aquesta opció no era a sobre de la taula per a aquesta família. A casa hi havia la Lucía, la filla menor de tots dos, que també és completament cega. Es van acomiadar a l’hospital i després de cinc dies va arribar l’alta. «Va ser com tornar a la vida una altra vegada. Que emocionant aquell moment. Que emocionant», recorda en Luis.

La Lucía té 16 anys i en fa un que va a l’institut. No ha sigut prou temps perquè aquesta adolescent aprengués a moure’s pel centre amb l’única ajuda del seu bastó. Encara es desorienta perquè ara no pot recolzar-se en ningú.

El protocol estableix que hi ha d’haver distància social per intentar contenir la pandèmia. En Luis Carmelo insisteix que l’institut al qual estudia la seva filla petita «està tenint una sensibilitat exquisida amb la situació i, tot i que estan cenyint-se al protocol, només intenta aportar solucions». Aquest pare, en un exercici extrem de responsabilitat, assumeix que «per seguretat de tothom, ningú pot tocar la Lucía». Així, des que van començar les classes Conchín se’n va a l’institut i, quan la seva filla ha de canviar d’aula per rebre classe d’Anglès o d’Educació Física, l’acompanya d’una sala a l’altra.

En aquests dies una tècnica de rehabilitació de l’ONCE practicarà amb la Lucía perquè la noia pugui espavilar-se sola a l’institut amb el bastó i sense la seva mare.

Adaptar-se. Aquesta paraula podria resumir el repte que ha imposat el coronavirus per a tota els ciutadania, tot i que hi ha col·lectius, com el de les persones cegues, al qual se li afegeixen encara més obstacles a aquest desafiament.

Mari Carmen Gálvez ha hagut d’aprendre a viure dues vegades. La primera, quan tenia 18 anys i va perdre la resta visual que li quedava. La segona vegada, amb 67, quan va arribar la pandèmia i va haver d’emmotllar-se, de nou i sense gairebé temps de reacció, a una altra realitat.

«A mi em va agafar per sorpresa. Vaig acordar amb la meva instructora de gimnàs suspendre els entrenaments personals quan van decretar l’estat d’alarma i aquell cap de setmana em vaig quedar com bloquejada. Dilluns vaig haver de baixar les escombraries. Al tirar les bosses vaig perdre el meu carretó de comprar. No passaven cotxes, no se sentien persones. Estava completament sola. No hi havia ningú per ajudar-me. Al final va passar una senyora i vaig agafar el meu carro, però reconec que em va fer una mica de por. Quina sensació d’impotència, quin desvaliment...»

La Mari Carmen no viu amb ningú i està jubilada després de ser telefonista. La seva veu és alegre, transmet vitalitat. Mentre dura la xerrada, arrenca a riure més d’una vegada... i de dues. Malgrat la duresa del seu relat. Malgrat les dificultats. Malgrat tot.

«Si ja teníem limitacions, ara més encara». Els recorreguts a les botigues són diferents, la distància que s’ha de guardar a una cua va ara més enllà del decòrum per no envair l’espai de l’altre, l’aforament als establiments és un altre.

Aquestes normes estan escrites en papers que ella no pot llegir; estan indicades amb fletxes al terra que ella no veu. «Un dia, un senyor em va cridar amb no molt bones maneres perquè es veu que no vaig guardar prou distància de seguretat a una cua. ¡Però és que jo no sé on són els altres!», explica la Mari Carmen.

«Vaig amb el meu bastó, que per mi és el meu GPS, però em cobreix des de les espatlles fins als peus. El cap està desprotegit. Per nosaltres és molt important el tacte facial», que ara és menor al portar la mascareta. Tot i així, la Mari Carmen no surt de casa sense, tot i que hi ha qui no se la posa o la porta a la barbeta.

«Jo no tinc manera de saber si la persona que tinc a prop té coberta la boca i el nas, i això ja és un gran desavantatge». Qui parla ara és Miguel Martín, de 53 anys, i també cec. «El distanciament social és complicat per als cecs perquè hem de tocar per situar-nos en l’entorn. A mi se me’n van les mans sense voler als taulells o a les baranes», explica en Miguel. Les mans són una important font d’informació per a les persones cegues. Per això ell no sol posar-se guants. A la seva butxaca, com a la de la Mari Carmen o la d’en Luis Carmelo o la de la Lucía, sempre hi ha gel hidroalcohòlic.

Accions que, de tan quotidianes i rutinàries, poden semblar senzilles, no ho són tant per a una persona privada de la vista. «No puc cridar l’ascensor amb el colze, necessito fer-ho amb els dits». Ho explica amb serenitat la Mari Carmen.

En Luis Carmelo recorda que «el món no està fet per a cecs», però posa èmfasi en «la necessitat i en la importància d’assumir les limitacions per viure el millor possible». Segons la seva opinió, seguir els protocols sanitaris i les recomanacions, com posar-se la mascareta –i portar-la ben col·locada–, «és una qüestió de respecte envers un mateix i envers els altres».

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

«Sense ser obsessius, ens hem de prendre aquesta situació seriosament, perquè, al final, som tots els qui tenim la nostra pròpia responsabilitat i hem d’acatar les normes», assegura en Miguel.

Luis Carmelo diu que explica la seva història «per si a algú li serveix per reflexionar», per empènyer a prendre consciència sobre una realitat que d’altres, sense ser cecs, no veuen.