La generació de ferro que s'ha emportat el coronavirus

La història de Catalunya i de Barcelona no podria entendre’s sense les històries de persones com la Carmen, la Manuela, la María de los Ángeles o l’Eloy. Aquestes són només quatre de les milers de vides anònimes d’aquells que ara definim com a «població de risc» i van ser «els que van arriscar, i molt, ara fa quaranta o cinquanta anys, passant en molts casos per situacions més dures que les que estem vivint durant aquesta pandèmia», afirma el periodista i historiador Marc Andreu. Sobretot les classes populars i de segons quins barris. Barris com la Barceloneta o Nou Barris, on van migrar des de Cadis, Granada, Lugo i Lleida els quatre protagonistes d’aquest text, i on van morir després d’emmalaltir de Covid-19 a les residències on passaven l’última etapa de les seves vides, sense tenir el comiat que mereixien. Quatre històries de vida que podrien ser les de pràcticament qualsevol dels més 19.500 avis morts en les residències espanyoles en els últims mesos. 

Carmen Maldonado (La Mamola, 1926-Barcelona, 2020)

La seva imatge fregant de genolls les rajoles del majestuós Banc d’Espanya amb una panxa de nou mesos li passava pel cap cada vegada que travessava la plaça de Catalunya. Al ventre, ‘la seva Verónica’; la petita. L’única dels seus sis fills nascuda a Barcelona. A la resta els va parir a La Mamola, el poble costaner de Granada on va néixer el 14 d’agost de 1926 i on va viure i va lluitar fins als 42 anys, quan va emigrar definitivament a Barcelona, la seva terra d’adopció, el 1968. 

Va ser la més gran de quatre germans a qui va fer de mare. La seva va morir molt jove. En el més cru de la postguerra una traïdora agulla matalassera se li va clavar a la cama i la ferida es va infectar. El seu pare la va portar a l’hospital per intentar que la curessin, però van passar tres dies i tres nits a la porta esperant que els atenguessin sense que ningú arribés a fer-ho. Eren pobres i en aquell temps els hospitals estaven col·lapsats pel tifus. Van tornar a casa i la seva mare va morir, deixant que la Carmen tingués cura dels seus tres germans petits. El petit tenia només dos anys.

No va tenir l’oportunitat d’anar a l’escola. Per sobreviure, feien quilòmetres amb el més gran dels seus germans petits de ‘cortijo’ en ‘cortijo’ a buscar aliments. Gairebé com la protagonista d’un conte, abans de perdre la memòria la Carmen sempre recordava com una gèlida nit de neu va perdre una sabata a la serra i una senyora d’un ‘cortijo’ els va donar sopar i empara fins que es va fer de dia. 

Quan arribava la temporada de la recollida de la canya de sucre, el seu pare, els seus germans i ella anaven a guanyar-se la vida a Motril. 32 quilòmetres a peu, ella carregant al maluc el seu germà petit. Dures jornades de feina; mentre el seu pare tallava la canya ella l’amuntegava. Les setmanes que durava la feina dormien on podien, en barraques a prop del camp. També feien ‘el boliche’ i venien el que pescaven pels ‘cortijos’. Així va conèixer el gran amor de la seva vida, l’Antonio, que es convertiria en el seu marit. Un jove pescador del poble. Junts van tenir sis fills, tot i que només en van poder veure créixer cinc. El segon va morir als divuit mesos de meningitis.

Dida dels nens rics del poble

També va treballar netejant la casa del metge i va fer de dida dels nens rics del poble. Durant la temporada d’estiu, de maig a setembre, deixaven els fills a cura de la seva àvia i de la seva tia i viatjaven a Barcelona per reunir uns diners que els permetessin passar l’hivern amb més tranquil·litat. Treballaven a la Barceloneta, barri on es mudarien definitivament el 1968 i que convertirien en la seva llar. Ella treballava als berenadors fregant plats i a ell, pescant al mar. 

Emigrar no va ser senzill. Deixaven familiars i amics al poble i canviaven una bonica casa emblanquinada per ‘un quart de casa’ de 30 metres on van començar a viure nou persones –la Carmen, el seu marit, els seus cinc fills, el seu germà i el seu pare, Miguel, que tots anomenaven amb afecte «papica Miguel»–.

«Que ningú us empetiteixi»

«Valeu més que les pessetes. Que ningú us empetiteixi», els deia sempre als seus fills. Malgrat que no sabia ni llegir ni escriure, a la Carmen li encantaven els refranys i sempre acabava les converses amb algun. Una dona bona i estimada al barri, que sempre va ajudar tothom. ‘La casa de la Carmen i l’Antonio’, una planta baixa, tenia sempre la porta oberta i les Nits de Nadal se celebraven al carrer, amb mig barri, cantant nadales amb la simbomba i la pandereta. La Carmen se les sabia totes.

Amb la mort de l’Antonio, la Carmen va caure en una depressió que va superar amb l’afecte dels seus fills, tot i que mai es va oblidar del seu company, com ella l’anomenava. Als 86 anys va arribar l’Alzheimer. Van saltar les alarmes el dia en què la seva filla menor li va trucar estranyada perquè no ho hagués fet ella, com feia cada dia, i aquesta li va respondre que no ho havia fet perquè no recordava com es marcava el número de telèfon. Va morir als 93 anys el 20 d’abril del 2020 a la residència Bertran Oriola de la Barceloneta. Com la seva mare en l’anterior epidèmia, sense poder tenir l’atenció que necessitava.

Eloy Lurigados (Lugo, 1940-Barcelona, 2020)

Aquest Sant Joan hauria complert 80 anys. Eloy Lurigados (Lugo, 1940-Barcelona, 2020) era un home amb una memòria prodigiosa. El pare i avi que mai s’oblidava dels sants i els aniversaris. Recordava a la perfecció la seva adreça exacta durant la seva idealitzada infantesa a Cuba. Al carrer Luz, número 6, de l’Havana vella, on el seu pare va muntar una rellotgeria i la seva mare una perruqueria. Fill de pares emprenedors, va emigrar a Cuba el 1949, amb nou anys. Era fill únic i recordava amb afecte especial els jocs als carrers de l’Havana amb el seu cosí Alfredo, de pràcticament la seva mateixa edat.

L’etapa cubana va ser breu. Poc més d’un lustre. Quan van començar a sonar els tambors de la revolució els seus pares van decidir tornar a Lugo, on es van comprar una casa. A diferència d’altres pròxims que es van quedar més temps, la seva família va tornar amb tots els diners guanyats. Les culleres de Cuba encara corren per la casa familiar, que no és la que els seus pares van comprar a Lugo al tornar de l’aventura americana, sinó el pis que es van comprar anys més tard a Nou Barris, després del seu procés migratori definitiu.

El 1960, quan l’Eloy tenia 20 anys, la seva família es va instal·lar a Barcelona, al carrer de Casals i Cuberó, al barri de Verdum, on l’Eloy passaria tota la vida. Un carrer on en aquells anys se sentia parlar més gallec que castellà. Els seus pares van reprendre els negocis iniciats a Cuba i van tornar a obrir una rellotgeria i una perruqueria, aquesta vegada a Barcelona, on l’Eloy va conèixer la Magdalena, filla de Higuera la Real (Extremadura). El gran amor de la seva vida, amb qui sortia a ballar a un local a la plaça d’Espanya. Es van casar el 1969 i van formar la seva família a la llar que l’Eloy compartia amb els seus pares.

Als pocs anys de casat, el 1972 va entrar a treballar a Correus, ocupació que va conservar fins a la jubilació. Primer, repartint, i, després, a l’oficina. Uns anys a Llucmajor, a l’actual plaça de la República, al seu districte, i altres a la central, a Via Laietana.

Tranquil i afectuós, va tenir dos fills, el Carlos i la Diana, i dos nets, l’Aitor i la Irene. Entre les seves aficions destacava el cine, tot i que també col·leccionava segells i bitllets i li agradava llegir el diari. Els seus fills recorden com de nens el seu pare els portava als cines del barri a veure les pel·lícules de l’època. Al Cine Cristal, el Roquetas, el Paladium... També disfrutava caminant i li agradava anar a l’església.

En els últims anys de la seva vida li va tocar afrontar l’Alzheimer de la seva dona, al principi a casa, amb l’ajuda dels seus fills i de la seva cuidadora, l’Ana Maria, i finalment a la Residència El Molí, on, malgrat la situació de tots dos, ell estava content. Estaven junts. Ho van estar fins al final. L’Eloy va morir a l’Hospital Sagrat Cor el 7 d’abril del 2020 a causa de la Covid-19. La Magdalena segueix a la residència. La crueltat de l’Alzheimer li ha fet més suportable la pèrdua.

María de los Ángeles Aguilar (Preixens, 1935-Barcelona, 2020)

María de los Ángeles era filla d’una família de treballadors del camp de Preixens, un petit poble de Lleida. Va emigrar a Barcelona sola el 1962, però va tornar al cap de poc temps a Lleida a cuidar la seva mare malalta. Allà va conèixer el seu primer marit i es van mudar a Barcelona. Van llogar un bar a la Barceloneta i el van portar junts, fins que el seu marit va marxar i s’ho va emportar tot. A la María de los Ángeles li va tocar de nou començar de zero, però, dona valenta, ho va fer. Llavors es va enamorar del Manuel, un home a qui coneixia perquè treballava de cambrer en un berenador de la Barceloneta que ella freqüentava.

Al seu costat va passar els millors anys de la seva vida. Entre els tots dos van arreglar aquella vella taverna i la van convertir en el bar Monferry, durant anys icona de la Barceloneta. Van passar quatre dècades junts darrere d’aquesta barra, veient canviar el barri i la ciutat. Al principi cuinava ella. Després el negoci va créixer i van contractar dues dones perquè l’ajudessin.

No van poder tenir fills, però la María de los Ángeles sentia l’afecte del seu barri, que la recorda com una dona molt bona i estimada per tots. Als músics que es guanyaven la vida tocant per les terrasses sempre els donava un bocata. I quan venia l’Amparo, una veïna del barri, i li deia em «menjaria un bocata d’anxoves, però no tinc diners», ella l’hi donava. 

Però van passar els anys i va arribar primer l’Alzheimer  i després la Covid-19. La María de los Ángeles va morir el 30 de març del 2020 a la residència Bertran Oriola. 

Manuela Portillo (Cadis, 1940-Barcelona, 2020)

La Manuela va néixer a Cadis, el 9 de gener de 1940, tot just acabada la guerra. Amb només vuit dies de vida, la seva família es va mudar a Barcelona, on la Manuela va viure fins que va morir, en una residència de la capital catalana, malalta de Covid-19, el 9 de maig del 2020.

Era la més gran de dues germanes, nascudes el mateix any. Ella va néixer al gener i la seva germana el desembre, ja a Barcelona. A més de la duresa intrínseca de la postguerra, la seva infància va estar marcada pels maltractaments a què el seu pare va sotmetre la seva mare fins que les va abandonar. La separació dels seus pares va millorar la situació per motius obvis, però, d’altra banda, haver d’aixecar dues filles sola va fer que la seva mare hagués de treballar molt dur, moltes hores, i la Manuela i la seva germana les va criar la seva àvia materna. 

Malgrat la situació, va poder acabar la primària i després va anar a Lesseps, a ‘Las Modistillas’, com les anomenaven, a formar-se com a aprenent de modista, el que tocava a les noies en aquell moment. La seva mare es va casar amb un altre home, que va apuntar la Manuela a la Sección Femenina, on va aprendre a ballar sardanes, tot i que les passions d’aquesta dona alegre i afectuosa eren la ‘copla’ i els dolços, plaers de què va disfrutar fins pràcticament els últims dies de la seva vida. Fins que la pandèmia va obligar a tancar la residència on vivia i la va privar de les visites diàries del seu fill mitjà, que cada tarda la portava a berenar un gelat o una ensaïmada. 

De molt jove va entrar en una papereria al carrer Gran de Gràcia, on va treballar fins que es va casar i el va deixar per dedicar la seva vida a cuidar la seva família, tasca que va exercir amb amor i coratge. Al que seria l’home de la seva vida el va conèixer en els viatges amb metro entre el barri i la feina. Ella vivia a la Barceloneta i ell a Santa Caterina i tots dos agafaven el metro a Correus, en aquell moment estació compartida pels barris. Tots dos treballen a Gràcia, així que feien tot el recorregut junts. Ell, en un comerç d’electrodomèstics. L’home sortia a fumar a la porta de la botiga i ella passava per davant per veure’l. Per veure’s. 

Es van casar el 12 de setembre de 1965 a Sant Miquel del Port. La Manuela tenia 25 anys i estava maquíssima. Amb un vestit blanc de coll rodó. Va tenir tres fills entre 1966 i 1971, pels quals no va dubtar a fer el que fes falta. Van tornar els anys durs. El seu marit va perdre la feina i va passar un llarg temps a l’atur amb els tres nens. La Manuela ho va passar molt malament. Va intentar posar-se a treballar fora de casa –dins mai va deixar de fer-ho–, però no va poder. Patia esclerodèrmia, malaltia que l’hi va impedir. A més, el seu fill mitjà patia asma bronquial, cosa que el va portar a estar diverses vegades ingressat amb oxigen. Aquesta malaltia del seu fill Xavier va crear un vincle molt especial entre tots dos que va anar creixent amb els anys. 

El Xavier era el que sempre l’acompanyava a comprar al mercat. Els dissabtes anaven a Santa Caterina, on tenia una amiga que els omplia el cistell, ja que coneixia la seva difícil situació. 

Notícies relacionades

Un estudi conclou que l’escola no iguala oportunitats

La gran apagada a la Península, Tema del Diumenge

A través d’un contacte de la seva amiga del mercat, el seu marit va trobar feina com a administratiu a dos basars del port i la situació econòmica familiar va millorar. Van poder canviar el ‘quart de casa’ per una ‘mitja casa’ i allò va ser com un somni. Una casa que donava a dos carrers, malgrat ser un cinquè sense ascensor. La Manuela hi va viure fins que, ja de gran, va aconseguir un pis de protecció oficial al barri de La Marina.

L’any 2000 va morir el seu marit i la seva vida es va tornar a torçar. Al cap de poc temps, amb 67 anys, va arribar l’Alzheimer. El seu fill Xavier se la va emportar a casa, fins que aquest també va emmalaltir. Va passar per diverses residències, amb la desorientació que això comporta en persones amb Alzheimer, fins que a la fi va aconseguir plaça a la de la Barceloneta, el seu barri, on va morir el 9 de maig.