Les denúncies a les residències de gent gran apunten a la presó

«L’Alejina no està bé». Així de lacònicament va començar per a Ramona Carvajal una anhelada trucada del geriàtric Vitalia de Griñón, al nord de Madrid, on hi havia ingressada la seva mare. Era la tarda del 23 de març. Les ucis hospitalàries estaven col·lapsades. Alejina Jiménez, de 89 anys, feia 13 dies que estava malalta per Covid-19 i no saturava més del 87% d’oxigen en sang. «El seu pulmó dret està ple de líquid», li va dir la doctora que cuidava la mare, segons una gravació a la qual ha tingut accés EL PERIÓDICO. «No la podeu portar a l’hospital, ¿oi?», va preguntar la filla. «No –li va respondre la metge–. Vam parlar amb l’hospital però no té criteris de derivació». Amb impotència, va afegir que així ho manava la Comunitat de Madrid.

Un protocol del Govern madrileny datat el 18 de març pel llavors director general de Coordinació Sociosanitària, Carlos Mur, limitava l’accés a les ucis en una pràctica de medicina de guerra. Es prioritzava els més joves i sans. De les persones grans i dels discapacitats, només els que no tinguessin cert nivell de deteriorament cognitiu, o els que poguessin moure’s pel seu propi peu, o no tinguessin patologies tan pròpies de l’edat com la hipertensió o la diabetis, serien admesos en una unitat de cures intensives per intentar alliberar-los del coronavirus. No era el cas de la immensa majoria d’interns de les residències. Ni hi havia respiradors per a tothom, li va reconèixer la doctora.

L’Alejina encara va tardar 16 dies a morir. La seva filla es va desesperar per buscar-li un hospital. I el 3 d’abril va aconseguir una plaça al Jiménez Díaz de Madrid. Però ja era tard: només van poder sedar-la. «Havia arribat amb els pulmons fets una pena», relata la Ramona. El 9 d’abril va morir. Abans de caure en el son de la morfina, acomiadant-se, la seva mare li va dir: «Filla, ho he passat molt malament».

Ramona Carvajal plora al recordar que, quan la seva mare va emmalaltir, el 10 de març, encara no hi havia estat d’alarma ni col·lapse als hospitals. Però hi havia aquella ordre de la Comunitat de Madrid de no hospitalitzar gent gran amb poques esperances. Per això la Ramona va gravar la conversa i ara adjunta l’àudio a una querella redactada pel seu advocat, Ignacio Palomar, del bufet madrileny Servilegal, que integrarà l’al·luvió de denúncies pel succeït a les residències. 

«Fer tot el que és humanament possible no eximeix de la responsabilitat, si més no civil», adverteix el lletrat. La querella de la Ramona es diferencia de gairebé totes les 240 investigacions a residències que segueix la fiscalia a tot el país perquè aporta un eloqüent document del triatge implacable que va deixar els avis sense dret a uci.

La pràctica totalitat de les denúncies apunten a la presó per delictes d’omissió del deure de socors, denegació d’auxili, negligència dolosa i homicidi imprudent.   

«No volem diners, només justícia», assegura María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències que, a Barcelona i l’àrea metropolitana, impulsa 30 denúncies a geriàtrics en nom de 180 denunciants davant de la Fiscalia barcelonina. «Fins a la segona setmana del mes d’abril, a Barcelona no es va hospitalitzar gent gran. I a partir de llavors, arribaven desnodrits i deshidratats.

De fet, en l’alerta de la Coordinadora davant la fiscalia és part central un suggeriment de requeriment dels informes mèdics d’aquells avis que sí que van poder arribar a algun hospital de Barcelona. La María José espera que allà s’expliqui en quin estat arribaven, suposadament per desatenció a les residències. Si això s’arxiva es donarà un mal missatge a la societat», afegeix Carcelén.

Desatenció

Els quatre fills d’Antonia García van suportar confinats l’angoixa de saber que la seva mare estava malalta a la residència Reina Sofía de Las Rozas (Madrid, 504 places, 46 morts), però sense poder-la veure. No els ho van permetre fins que va morir, el 25 de març. I quan van anar a acomiadar-se de les seves restes, tres fills i un gendre van arribar a l’habitació i es van trobar la mare ajaguda al llit, amb els ulls oberts, la boca oberta i desencaixada i el coll tort cap enrere, en un gest d’intentar agafar una última glopada d’aire.

Ho relata des de Málaga Ana Díaz, una de les seves filles, espantada i plorosa. «¡No l’havien posat en una nevera, no li havien tancat els ulls! El gest que tenia és senyal que no l’havien sedat, que va morir sense l’ajuda de ningú, com un gos», clama.

L’Ana creu que aquesta escena serà prova de denegació d’auxili o d’omissió del deure de socors, i així ho explicarà a la fiscalia si la crida a declarar. El cas se suma a les diligències penals obertes després d’una denúncia extensa de la Plataforma per la Dignitat de les Persones Grans (Pladigmare), que demana que s’investigui el succeït en 51 residències durant els mesos de març i abril.

Sense certificat

Milers de famílies estan darrere de les 240 indagacions que fa la fiscalia. Les denúncies avancen amb problemes per acreditar el dol: «A les famílies els està sent molt difícil aconseguir l’historial clínic del seu avi mort, perquè les residències els exigeixen correus electrònics que després no contesten o es neguen a l’entrevista presencial; és una omissió generalitzada», denuncia Palomar.

Els orfes del coronavirus també troben obstacles per aconseguir un document bàsic amb què començar una demanda: la partida de defunció. «Els funcionaris estan teletreballant sense mitjans per teletreballar. Aquesta deficiència administrativa minva els drets d’aquestes famílies, que ni tan sols poden provar documentalment la mort dels seus parents», es queixa l’advocat madrileny.

Amb semblants dificultats, reunint a poc a poc documentació, edifica una querella col·lectiva l’advocat Mario Carreño. L’objecte és el que va passar a la residència Vitalia de Leganés, amb 266 places i 97 morts a data del 13 d’abril, una de les més colpejades per la pandèmia en aquest país.

Explica Carreño que la part més forta de la querella la integra el que narren els seus 22 denunciants. «Jo no volia portar aquest assumpte fins que vaig llegir el relat del grup de familiars», explica. Ara s’ha associat amb tres advocats més, un d’aquests fill d’una persona morta en aquest geriàtric, i un altre, Antón Núñez, que ja va participar en el macrojudici per l’allau mortal del Madrid Arena.

Diu Carreño que no aniran a fiscalia, sinó directament al jutjat, i amb l’objectiu de l’«esclariment de responsabilitats penals». En definitiva, «alguna cosa ha hagut de passar perquè 98 persones morin en un mes. Si més no és indiciari de negligència».

Barco sense rumb

El 27 de març, en plena voràgine mortal dels geriàtrics, al psicòleg Carlos López per fi, després de moltes trucades, algú li va contestar al telèfon al geriàtric Doctor González Bueno de Madrid, el més gran d’Espanya, amb 617 places i més d’un centenar de xifra, no oficial, de morts.

La seva mare, la Teresa, de 90 anys, condemnada a una cadira de rodes, era allà ja molt malament. El Carlos mirava de saber alguna cosa, però «ens impedien el pas de les trucades a la seva planta», relata. La treballadora social que el va atendre li va dir: «Estem com en un estat de guerra química. No tenim direcció ni instruccions». Era divendres; la seva mare va morir dissabte. López està convençut que «allò va ser, durant dies, una nau sense rumb». I això, en el seu adolorit fur intern, compta com a delicte de denegació d’auxili.

Quan el Carlos va plantejar a la residència que la seva mare fos hospitalitzada, li van dir: «No serà derivada». Avui no sap si la seva mare s’hauria salvat si hagués anat a l'uci, només reconeix: «No vaig insistir perquè sabia del col·lapse que hi havia als hospitals, i perquè la meva mare tenia patologies prèvies». Però insisteix a denunciar que «ella no va tenir una cobertura adequada, no es va medicalitzar la residència, ni hi va haver una prevenció prèvia, ni anticipació a la crisi, ni va tenir mitjans en l’última fase de la seva vida». De fet, tampoc després: el seu enterrament es va demorar 15 dies.

En aquest punt de la seva conversa amb EL PERIÓDICO, Carlos López recorda que l’última vegada que va visitar la seva mare a la residència no hi havia gels hidroalcohòlics. «Els vaig veure funcionar com si no passés res. Vaig preguntar per això, i em van dir que no tenien directriu».

Carlos López és un «convençut del públic», però les contínues estones en què rumia la mort de la seva mare es pregunta «com van poder morir cent i escaig avis en aquesta residència». Ara ell també espera que «es faci una investigació, que es depurin les responsabilitats que s’hagin de depurar, que es vegi si els protocols que han sortit a la llum eren lícits, i que qui va permetre aquesta negligència en aquesta macroresidència a la deriva ho pagui; que això no es quedi impune».

Una advertència

El geriàtric González Bueno de Madrid forma part de la llarga llista de centres que inclou la denúncia de Pladigmare, en la qual –com en altres denúncies de mida gran de la Marea de Residències i l’Associació Defensor del Pacient– a més del de lesions es relaten els dos delictes als quals més al·ludeixen els avisos a la fiscalia: homicidi imprudent i omissió del deure de socors.

Miguel Vázquez, president de Pladigmare, explica que l’objectiu d’aquesta treballosa activitat davant de la fiscalia és «que

després de tot el que ha passat ja ningú miri cap a un altre costat quan es parla de residències de gent gran, de la seva escassetat de mitjans i de personal, perquè ja abans de la pandèmia s’estava mirant cap a un altre costat». Per a Vázquez, en la base del que ha passat hi ha «la desproporció que als geriàtrics d’aquest país hi ha entre el públic (27%) i el privat o públic de gestió privada».

Aquesta mà ampla amb el privat que denuncia li fa sostenir una advertència de cara al futur, ara que s’està tornant a prohibir la visita a desenes de geriàtrics per rebrots de coronavirus: «Per llei, després del que ha passat, perquè una residència passi a fase 3 ha de tenir estocs d’epis i mascaretes per a uns 10 dies. I per inspeccionar si això es compleix, l’Administració en té prou amb una declaració responsable del director del centre».

Aquest diari li ha estat preguntant per avis, però Vázquez ha volgut remarcar que les limitacions a la derivació a hospitals no van ser només per a la gent gran, «també als discapacitats intel·lectuals i als grans dependents». 

Tres bolquers per dia

«Entenem que s’estan produint una sèrie d’irregularitats que han pogut tenir conseqüències tràgiques per als residents», deia ja a l’abril la denúncia dels familiars de la residència madrilenya de Peñuelas, pública de gestió privada per part del grup Aralia.

Vint-i-dos familiars van firmar aquesta primera denúncia enviada a la fiscalia, la demanda pionera. A aquella residència de barri ha anat dues vegades l’UME, sense que s’hagi pogut evitar la mort d’entre 70 i 75 (una altra vegada els dubtes sobre les xifres) de 200 residents.

Passat l’huracà mortal de la pandèmia, ara queden moltes habitacions buides al centre, dolorosos buits com en una boca malalta, amb les persianes abaixades i els llits fets i erts. Igual passa al geriàtric de Leganés, o a la pública de Manoteras, que té dues plantes buides. Ho ha pogut comprovar Leonor Sánchez Acero, primera signant de la denúncia, que té la seva germana, afortunadament viva, entre els murs de Peñuelas. 

Aquests dies ha tornat a visitar-la. «Hi vas i hi veus poc personal, molt poc personal –lamenta–, i el menjar continua sent una porqueria», però el que més la irrita és que la seva germana ara està enllitada després de contreure unes escares «precisament perquè no hi ha personal suficient per canviar-li la postura».

Ja abans de la pandèmia, recorda la Leonor com també Miguel Vázquez, les carències eren la tònica diària. «Passaves del menjador a la sala polivalent i havies de tapar-te el nas, perquè als interns només estaven obligats a donar-los tres bolquers per dia, i un és per a la nit. ¿I per què tres bolquers per dia? ¡Perquè és el que diu el plec de condicions! Però ¿per què han de ser tres? ¿I si algú en necessita cinc?», es desespera. 

El personal no escatimava, en qualsevol cas... quan podia. «No per falta de bolquers –aclareix la Leonor–, sinó per falta de mans per canviar-los».

Mesurar el dolor

En aquests dies, mentre plouen denúncies, Ramona Carvajal recorda que Alejina Jiménez va tenir una vida poc afortunada. Al seu pare el van afusellar al Badajoz de la guerra civil: una xivatada el va delatar com a roig. Va perdre a més un germà en els dies de la gana. «Eren tan pobres que li van deixar el nen a un pastor, i aquest el va portar mort», explica la Ramona.

I després, una vida completada amb cinc fills i enormes i precàries feines, i va acabar en una residència privada, que havia estat en

suspensió de pagaments i acabava d’agafar una empresa nova. «La deixes allà creient que estarà millor que a casa, perquè estàs treballant i no pots atendre-la, i resulta que és pitjor», es lamenta la Ramona.

En els dies de reclusió, sense derivació hospitalària, parlava amb la seva mare reclosa a l’habitació i plenament conscient. L’Alejina se li queixava: «Filla, jo d’aquí no surto. Aquí falta personal. Aquí no ve ningú, i quan ve algú, ve corrent».

Notícies relacionades

El drama de les residències a Madrid: Així s'impedia derivar persones grans a l'hospital | ÀUDIO

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

És possible que el llenguatge legal de les querelles, les demandes, els informes policials i les sentències no pugui incloure tot el dolor que vessa en el cas dels geriàtrics. «¿Per què ham mort aquestes persones als seus llits, tan sols?», plora Ana Sanz.

Aquesta filla de la interna de Las Rozas Antonia García, que pel seu Alzheimer mai hauria passat el llistó que va imposar el Govern madrileny, es dol de la seva mort solitària: «Va tenir quatre fills enamorats d’ella, perquè ella els va estimar amb totes les seves forces. La gent d’aquella generació sí que sabia estimar; tenien valors que ja no tenen els joves d’ara. I no hem pogut tornar-los aquest amor, el seu amor pur».