Els sanitaris, exhaustos, demanen una treva

«Necessitem recarregar piles, una treva, descansar. Si empalmem una onada amb l’altra, la tropa arribarà molt cansada». Kiko Rosa és metge de l'uci a l’Hospital Clínic de València, un dels més grans de la ciutat, i reflexiona assegut en una cadira just a la porta dels 16 boxs vidrats en els quals fa uns dies es va penjar el cartell de complet pel coronavirus i en els quals ara amb prou feines en queden sis.

El gest seriós i un punt cansat contrasta amb la seva imatge uns minuts enrere quan ha entrat com un remolí («estic net, eh?») al despatx de la cap per agafar un mòbil amb el qual, ja enfundat en un vestit EPI, entrar a la vidrada habitació de Matilde i parlar amb la seva família amb una tauleta.

Amb la seva efusivitat aporta l’energia que encara falta a aquesta dona, que és la pacient que més temps fa que està en aquesta uci. Va entrar fa més de 20 dies quan no estava clar que l’enorme desgast dels professionals estigués domant la famosa corba. «Ha sigut molt intens i jo no soc dels que solen parlar així. Moltes vegades se’m feia costerut venir. Els primers dies es notava molt la tensió», reconeix.

On ara hi ha calma i sensació de situació controlada llavors hi havia crits i certa inseguretat en uns protocols que ho van complicar tot i alhora van ser la seva salvació. «El maneig d’aquests pacients no és difícil però tota la parafernàlia que hi ha al voltant sí. La protecció o l’haver d’entrar tantes persones... la logística era realment el més complicat», explica.

Els dies es repetien i tornar a casa tampoc era sempre un bàlsam. «Hi havia moments en què tot se t’ensorrava, no hi ha caps de setmana, no hi ha vacances, estàs aquí cada dia i al final et semblen tots iguals però la tornada a casa era molt dolenta. Estàs més irascible i hi havia moltes més baralles fins que passaven unes hores», apunta.

Meditació per resisitir

Aquests esclats també han aparegut puntualment, tot i que en forma de llàgrimes o de nervis descontrolats, en les sessions de ‘mindfulness’ que dues vegades al dia realitza l’equip de servei d’interconsulta del departament de psiquiatria del centre amb grups d’entre 10 i 15 sanitaris dels serveis «de primera línia».

Expliquen que es troben professionals que van «accelerats», «tensions reprimides» i una gran «sobrecàrrega» i que aquestes sessions voluntàries de «regulació emocional i d’atenció plena» els permeten certa descompressió. La resposta, asseguren, ha sigut tan bona que volen que es mantinguin.

Vacances per recuperar-se

«Estan cansats físicament i psicològicament», admet Marisa Blasco, cap de servei uci, i quan es relaxen, confirma, «surten els excessos que hem fet, perquè no deixa de ser la teva feina però s’ha envoltat d’una por inevitable i humana de ‘m’encomanaré’ que és terrible». I això que en el seu cas els bons resultats serveixen de reforç. «Estan motivats perquè els resultats no han sigut gens dolents, la mortalitat ha sigut molt baixa, inferior a l’esperada, i això causa alegria», assenyala.

Però necessiten parar. «Necessito donar vacances a la gent, tot i que sigui per quedar-se a casa, que serà per a això, perquè estem aquí des del minut 0 i no se n’ha anat a casa ningú tret dels pocs que s’han posat malalts», apunta.

Coincideix Jaime Signes-Costa, cap de servei de pneumologia, un altre de la primera línia. «Estic sorprès i orgullós de com de bé estan, pensava que no podríem suportar això però no només ho hem fet sinó que pràcticament no s’ha contagiat ningú i s’ha actuat amb valentia. La gent s’ha entregat, hem vingut a treballar dos mesos seguits igual que tots els serveis implicats però espero que es puguin agafar vacances i dies lliures», defensa.

El caramel dels aplaudiments

En aquests durs dos mesos, cada dia a les vuit de la tarda milions de persones han sortit a aplaudir-los des dels balcons, un gest que Blasco ha rebut d’una manera «emotiva» i que entén que «més com a reconeixement que com a agraïment».

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

«Jo no espero que m’agraeixin que vingui a treballar, ja cobro el meu sou, i a més m’he sentit útil però sí que es valora que hem estat en primera línia de batalla», apunta.

El gest de Kiko continua seriós. «És un caramel dolç però breu. Crec que quan passi la por tot tornarà a ser com sempre. A l’‘estàs aquí perquè et paguen’, a l’‘és que els de la Seguretat social’ ...», aventura. Però s’aixeca, canvia el semblant i torna com un remolí a la feina.